Identitats nacionals

Un bon català és aquell que coneix a la perfecció la seva llengua, que coneix i enalteix la seva història, que coneix el seu himne nacional, Els Segadors, i l’entona sempre que pot, que té la seva bandera, la Senyera, penjada a casa.
A Catalunya, per desgràcia, hi ha moltes més persones que hi viuen sense voler parlar la nostra llengua, sense conèixer de memòria el Cant dels Segadors i sense ser del Barça. Són persones poc agraïdes, que fan que la identitat nacional del nostre país es dilueixi. Aquestes persones si volen ser tractats i considerats ciutadans de primera hauran d’assumir les condicions que es requereix als bons catalans.
Ens imaginem per un moment que el govern de Catalunya fa una declaració com aquesta? O que proposa legislar les condicions per a ser bon català? Deixant de banda que la caverna judicial se’ns tiraria a sobre, la brunete mediàtica ens tractaria de xenòfobs, genocides i no sé quantes coses més.
Quan el sols fet de d’afirmar que Catalunya és una nació, de voler que el català sigui llengua vehicular a l’ensenyament, o que tots els ciutadans de Catalunya puguin dirigir-se a l’administració del seu país en la seva llengua ja és motiu d’esveramenta ibèrica, tractant-nos de nacionalistes, discriminadors o genocides de la cultura castellana; imaginem-nos que es legislés en el sentit dels dos primers paràgrafs d’aquest post. Val a dir que jo seria el primer en oposar-m’hi, ja que aquí sí que estaríem davant d’unes actuacions pròpies d’un nacionalisme excloent.

Doncs bé, aquestes propostes són les que està volent portar a la pràctica el govern francès. Un paquet legislatiu per a marcar paquet patriòtic. Uns criteris per a separar els bons francesos dels que no ho són. Imagino que els ciutadans francesos de cultura àrab, catalana, basca, bretona, corsa... seran considerats integristes anti-patriotes.
No he sentit gaires crítiques de nacionalisme, genocidi, discriminació, etc, des dels mitjans de comunicació ibèrics. De fet, algun tertulià ha mostrat la seva admiració i enveja. Quin gran país França, sempre interessat en unificar la seva diversitat nacional i cultural!
Estem davant la mateixa qüestió de sempre: només es pot considerar nacionalisme el que ve d’una nació sense estat. Lo altre només és defensa de la igualtat. És inútil, hi ha gent que mai voldrà entendre la diferència entre igualtat i uniformitat. Sort que l’himne espanyol no té lletra (encara)...