Entre Déu i els mortals

Com si d'una declaració política del més alt nivell feta per un gran mandatari es tractés, les manifestacions fetes l'altre dia pel portaveu de la Conferència Episcopal, monsenyor Martínez Camino, han omplert portades de diaris i emissores de ràdio. Que aquest religiós amenacés amb l'excomunió, l'infern o la caiguda de la titola als diputats que votessin a favor del projecte de llei de l'avortament sembla ser un fet destacable, del nivell de l'amenaça d'agressió bèl·lica d'un cap de govern estranger.
D'aquesta manera, amb aquest protagonisme que se'ls hi otorga, no és d'estranyar que aquests personatges de la Conferència Episcopal es sentin totalment legitimats per a condicionar la vida política. Però, està legitimada la Conferència Episcopal per llençar aquestes amenaces als catòlics? Doncs sí, i tant que sí!

La religió, com molt bé solen recordar-nos els capellans, és una qüestió de Fe. Hi creus o no hi creus.
Pots creure, o no, que hi ha un ser superior creador del món i la vida que, com si d'un pare es tractés, vigila si fem bondat o no.
Pots creure, o no, que va enviar el seu fill a la terra per ser martiritzat en el nostre benefici. I que, a més, es va aixecar de la tomba. Això, més o menys és el cristianisme.
I també pots creure, o no, que l'església catòlica, amb el Papa al capdamunt, és qui representa i interpreta els interessos de pare i fill a la terra. Això, més o menys, és ser catòlic.
Doncs bé, creure o no aquestes coses és qüestió d'això, de creure i, a més, és voluntari. Si creus que l'església representa els interessos divins, t'ho creus i punt. No hi ha volta de fulla. I, per tant, les bajanades que puguin dir els senyors de l'església les has de complir. Si creus en Déu i creus que el Papa és la paraula de Déu, per tant infal·lible, i aquest Papa diu que l'avortament és pecat mortal, doncs és pecat mortal, i com que hi creus has de complir les seves ordres. Això, a efectes pràctics, vol dir que has de votar el que diu el senyor Camino o tornar l'acta de diputat per no votar contra Déu. Algú que creu en l'existència de l'infern s'arriscaria a anar-hi de cap per votar una llei dels humans? Algú que creu en Déu com a ésser suprem gosaria contravenir-ho?

La realitat és que els polítics que es reclamen catòlics actuen com la majoria dels catòlics, és a dir, són més aviat catòlics per tradició/fet cultural que per convenciment i creença en els dogmes de la seva religió. Un polític catòlic pot dir que se la porta fluixa el que digui la Conferència Episcopal o el Papa (que des de 1968 s'han expressat molt clarament sobre l'avortament)? Aquests polítics catòlics, creuen més en el que diuen els portaveus de la seva església, o en mantenir el seu escó?
En definitiva, sí que és legítim (i més tractant-se de qüestions de Fe) que els portaveus de Déu a la terra indiquin als seus fidels com s'han de comportar. Si aquests (els fidels) tenen problemes de consciència entre la seva Fe i les seves obligacions com a membres d'un partit, hauran de triar (en el cas dels polítics de dretes, no hi ha tants problemes, ja han demostrat que de problemes de consciència no en tenen...).
En quan als que, en relació a l'església catòlica, l'únic en que creiem és en la imbecil·litat dels seus dirigents, les paraules dels Ratzinger, Rouco, Camino i cia. tenen el mateix valor que les paraules, que sobre una qüestió de política, pugui expressar el club de fans de Michael Jackson. En el meu cas, només demanaria a la premsa que s'abstingués, tot el possible, de fer d'altaveu de les bajanades d'aquests senyors, que sinó al final s'ho acaben creient...