Antipàtica Espanya

No seré jo qui compari la relació de les nacions sense estat d'Espanya amb les d'una colònia, intel·lectualment seria insostenible. El que sí podria ser comparable és el tracte que històricament ha donat l'estat espanyol a les reivindicacions, més serioses o no, de les nacions i colònies amb que ha hagut de tractar.
L'estat espanyol és hereu cultural, històric i sentimental del imperi castellà. És veritat que han hagut èpoques, l'actual podria ser una, en que ha tingut una mínima sensibilitat envers les nacions sense estat que el formen, però des del segle XVIII la voluntat sempre ha estat uniformitzadora al voltant de la cultura i poder castellans.

Espanya, davant qualsevol reivindicació nacional (no espanyola), ha reaccionat històricament aplicant una política d'intransigència i autoritarisme. El procés de colonització i descolonització europeu i americà són bon exemple. Les conquestes van ser a sang i foc, i les reivindicacions de major sobirania dels territoris conquerits van ser ignorades, quan no reprimides, provocant processos, també durs, d'independència. Res a veure amb d'altres països colonitzadors que van saber respectar més 'amablement' les realitats dels territoris colonitzats, com per exemple el Regne Unit (tot i que jo abomino de qualsevol tipus de colonització). La 'simpatia' que a llocs com els Països Baixos mantenen envers els espanyols seria bon exemple.
Un altre cas de la 'sensibilitat' espanyola per a tractar aquests temes és l'estrambòtica situació de Gibraltar. Independentment de les avantatges administratives que vulguin mantenir els habitants de 'la Roca', és evident que l'actitud manaire espanyola provoca el rebuig aclaparador dels gibraltarenys a una possible integració a l'estat.

A data d'avui l'estat, que nega de manera radical el dret d'autodeterminació a les nacionalitats (terme de la mateixa constitució del 78) sense estat que té integrades, té com a gran problema a sobre de la taula una consulta sobre si volen o no la independència a un poble de poc més de 6.000 habitants del Maresme. No hi ha cap persona mínimament sensata, ni el més independentista dels independentistes, que puguin creure que aquesta consulta provocarà a curt o mig termini la independència de Catalunya. És un fet simbòlic, com que un ajuntament pengi l'estelada l'11 de Setembre o que un carrer es digui 'dels Països Catalans'.
Però davant aquesta curiosa i simbòlica iniciativa l'estat, en lloc de prendre-s'ho a broma i mirar de fer la mínima propaganda possible, interposa un recurs contra la decisió del Ple municipal d'Arenys de Munt de cedir un local per a fer la consulta. Avui, la jutgessa encarregada de resoldre ha suspès la consulta.
Realment, m'interessa més la decisió del TC sobre l'estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, l'estatal i el poble català en referèndum. Però aquest tema d'Arenys serveix com a demostració que la històrica manca de sensibilitat de l'estat per a tractar aquests temes no ha canviat. És difícil justificar la negativa a sentir el que opina un petit poble sobre un tema. Mentrestant a molta gent, amb decisions com aquesta (pròpia d'un estat que declara la guerra a dos soldats i quatre cabres a l'illot de Peregil), l'estat espanyol se li torna una mica més antipàtic.
El que no ha semblat preocupar a cap institució estatal és que la Falange, partit perfectament legal pels creadors de la llei de partits, tingui la intenció d'amenaçar els ciutadans d'Arenys. Encara interposaran també recurs contra la decisió del departament d'interior d'impedir que es puguin manifestar el mateix dia de la consulta, tota un agressió als drets fonamentals dels pobres falangistes.