21 de març de 2020

The Clash (grups i solistes - II)

The Clash (1976-1986)
Si a l'entrada anterior us deia que Hertzainak era un grup referent musical a Euskal Herria i de la meva persona, que dir d'aquest grup immens. The Clash és referent de moltíssimes bandes actuals i, sobre tot, de molts grups nascuts en les darreres dues dècades del segle passat.
Nascuts a l'incipient moviment punk britànic de finals dels '70, per la seva gran qualitat musical van ser capaços d'evolucionar, incorporant nous estils musicals al seu repertori.
Les seves lletres i la seva música van lligades al seu activisme polític, marca distintiva de la banda.
Al 1979 publicaven "London Calling", considerat per Billboard millor àlbum dels anys '80, i per la revista Rolling Stone un dels 500 millors àlbums de tots els temps.
No entendria la meva història musical sense aquesta grandíssima banda.

14 de març de 2020

564 - Hertzainak (grups i solistes - I)

Hertzainak [1981-1993]
El millor grup de rock basc de sempre, en opinió d'un servidor, es va tornar a reunir (de fet només van fer-ho els seus líder indiscutibles, Josu Zabala i Iñaki Garitaonaindia "Gari") a finals del passat any per oferir un concert al Kafe Antzokia, amb motiu de 25è aniversari de la sala, i en preparació dels 2 concerts únics que havien d'oferir a l'Euskalduna.
Un moment únic. Una part del concert va ser recollit en aquest disc, i en aquest vídeo d'aquesta mítica cançó.


564

Més durs que el fred etern
i més que dies té l'any
hi ha 564 llits buits
escampant dolor.

En opinió d'alguns,
paguen el càstig que mereixen
Per qui els estima, en canvi,
són vent de llibertat.

Però com fer entendre això
a qui espera sol a casa.
Són 564 batecs més,
al nostre cor.

11 de novembre de 2019

A qui beneficia la llei electoral?

Tornar a sentir ahir, al debat post electoral, la recorrent mentida de que la llei electoral beneficia els partits nacionalistes, m'ha tornat a portar a recuperar aquesta taula per tal de demostrar que la llei electoral espanyola és bastant neutra respecte a les forces nacionalistes, beneficia sobre tot a les dues principals forces estatals i perjudica a la resta de forces estatals que no concentren vot en llocs concrets.
La taula compara els resultats hipotètics amb un sistema de circumscripció única estatal, amb 1 persona 1 vot (columna de la dreta), i els resultats reals de diumenge al 100% escrutat (columna de l'esquerra):


PSOE
120
98
PP
88
73
Vox
52
53
Unides Podem
35
45
ERC
13
13
C's
10
24
Junts per Cat
8
8
EAJ-PNV
7
5
Bildu
5
4
Más País
3
8
CUP
2
4
CC
2
2
BNG
1
2
PRC
1
1
Teruel Existe
1
0
Pacma
0
3

En blau els partits beneficiats i en vermell els perjudicats.
El problema no és la llei d'hont, sinó el sistema de circumscripcions de mides molt diferents, algunes enormes, com Madrid o Barcelona i d'altres diminutes, com Sòria o Terol, que fan impossible la proporcionalitat. El sistema, amb múltiples circumscripcions molt petites (que trien menys de 5 escons), està muntat per a que només els 2 primers partits puguin tenir representació en aquestes províncies (en situacions excepcionals, també la 3a força). Aquesta és la base sobre la que es va fonamentar el bipartidisme. Un sistema electoral creat per Abril Martorell (UCD) i Alfonso Guerra (PSOE) per barrar el pas a una representativitat important del PCE.


13 de setembre de 2017

Llibertat d'expressió. Llibertat d'opinió

No és la independència de Catalunya, ni la unitat d'Espanya, ni tan sols el dret a decidir.
És la llibertat d'expressió i d'opinió, la llibertat de poder animar a participar o no, la llibertat dels representants polítics escollits democràticament, la llibertat de poder informar, la llibertat de poder organitzar debats i intercanviar punts de vista...
Participaré a la votació de l'1 d'Octubre, i intentaré animar a les persones més properes a que també participin. És el que opino, i no m'ho callaré!

5 de setembre de 2017

Dret a decidir? Si, però si no s'exerceix...

Entenc que hi haurà gent d'esquerres, defensora del dret a decidir, que no voldrà participar l'1-O per cansament del procés i d'alguns patriotes hiperventilats realment pesats. Fins i tot jo en algun moment m'ho he arribat a plantejar. Però n'hi ha d'altres (coneguts de velles militàncies i lluites) a qui no els mou només el cansament del procés i els processistes.

He sentit moltes vegades companys/es afirmar que el seu model d'estat no contempla, sota cap concepte, la separació de Catalunya d'Espanya. Com a molt, un federalisme "amable" amb el poble de Catalunya. És totalment legítim.
També deien defensar el dret a decidir. Era el políticament correcte des del punt de vista de l'esquerra transformadora. Però a l'hora de la veritat, cada vegada que algú a EUiA, o a ICV-EUiA, demanava posicionaments sobre un possible referèndum (exercir el dret a decidir), no circumscrit al full de ruta (encara no existia), sempre trobaven una excusa per a dir que aquest referèndum no tocava, no era el moment o que calia centrar esforços en lluitar contra el PP i CiU.

Molts d'ells no tenien problema en reclamar una consulta a la ciutadania espanyola per a la possible sortida de l'Euro. I sempre que arribava el 14 d'Abril afirmaven que s'hauria de fer una consulta sobre el model d'estat (república o monarquia). En aquests casos sembla que era possible compaginar la lluita per a fer fora del "gobierno" el PP o del "govern" CiU, amb consultes a la ciutadania.


Ara veig que alguns d'aquests companys/es defensen de manera aferrissada el boicot a la consulta de l'1-O (no crec que se li pugui considerar referèndum). Si l'estat espanyol hagués permès fer un referèndum amb garanties, no sé quina excusa haguessin esgrimit per a dir que no ens havíem d'involucrar en aquest referèndum. Però podeu tenir clar que alguna excusa haguessin trobat.

L'1-O no serà un referèndum. No portarà ningú a reconèixer cap independència. No hi ha garanties ni metodologia acceptable, cert. Però no sembla haver-hi discussió possible en que el responsable de no poder fer un referèndum "normal" és qui mana a l'estat, i no a Catalunya.
Jo crec que el més conseqüent, per qui ha defensat sempre el dret a decidir, és participar. I que qui nega als catalans el dret a decidir rebi un missatge clar de que no acceptem les seves amenaces i el seu bloqueig.

23 de maig de 2017

Avui fa ja 30 anys...

Avui es celebra el 30è aniversari d'un fet històric, la primera lliga del CD Bidasoa (llavors CD Elgorriaga Bidasoa). Un títol en un esport, que tot i la presència d'equips com el FC Barcelona o l'Atlètic de Madrid) encara era més amateur que ara. El Bidasoa va guanyar la lliga amb un plantilla formada per 11 jugadors nascuts al mateix Irun, un del Pasaia (a 8 km) i 2 iugoslaus.
Vaig tenir la sort de ser present aquell dia a Artaleku (tenia 13 anys llavors), pavelló inaugurat aquella mateixa temporada després d'anys jugant a Divisió d'Honor (ara lliga ASOBAL) en un frontón (Uranzu). Vaig poder seguir en viu tots els partits de la 2a i 3a fase de la lliga al pavelló.

Al darrer partit d'aquella 3a fase, formada pels 4 equips classificats (FC Barcelona, Cajamadrid, Elgorriga Bidasoa i Tecnisan d'Alacant), arribaven empatats a punts el FC Barcelona i l'Elgorriga Bidasoa. El Barça jugava al Palau amb el Cajamadrid i el Bidasoa a Artaleku amb el Tecnisan. En cas d'haver acabar empatats a la classificació, s'hagués hagut de jugar un partit de desempat a Tenerife.

Fins fa pocs dies, no havia pogut veure les imatges del partit entre el Barça i Cajamadrid. TVE retransmetia els 2 partits fent connexions. En aquest vídeo es recull la segona part dels 2 partits, encara emociona. Ara fa 30 anys em vaig enamorar de l'handbol...


Aquí teniu el reportatge d'ETB sobre el títol i la celebració a Irun. Molt casolà tot plegat... ;)

25 d’abril de 2017

Sant Marc. La tradició irundarra de l'Opila

La tradició parla d'unes processons, fa segles, en que als "caserios" de la zona d'Irun-Uranzu es convidava a la comitiva a un esmorzar de forquilla o, com a mínim als més "humils", a uns panets i ous durs...


El que molts irundarres celebren avui, i d'altres recordem a enyorança, és la tradició de regalar els fadrins i fadrines als seus fillols i filloles l'"Opila".
Abans era diu festiu a les escoles. L'Opila s'embolicava, com si d'un fardell es tractés, amb un drap de cuina i s'emportava a beneir. Després s'anava a menjar al camp o la muntanya amb la família o la colla. 


Feliç diada de Sant Marc, o de l'Opila...


8 de febrer de 2017

Ni PSOE, ni IU

I segueix la campanya "vistalegrosa" a can Podemos... 
A les files errejonistes se les ha de reconèixer innovadora agressivitat propagandística. Si ahir parlàvem al blog de la campanya "vota a Pablo Iglesias per a SG, que si jo guanyo al CCE no ho serà ni en pintura", avui parlem del GIF de campanya: #RecuperaElMorado.
Diu que "ni PSOE, ni IU... Recupera el morado". Albergínies morades per a ser més exactes.

Sembla ser que per a les files errejonistes PSOE i IU venen a ser una cosa similar, tot i que Podemos està governant o formant grups parlamentaris i municipals a molts llocs amb gent d'IU. "Ni PSOE, ni iU", i per no també "ni Compromís", "ni Mareas", "ni Comuns..."?


Fer servir el competidor a les primàries als cartells electorals per a confondre quan no enganyar; el socis de coalició electoral per a insinuar subordinació, quan no entreguisme, de Pablo Iglesias a IU...
Arribada la campanya a aquest punt, no veuria malament una resposta a Errejón i Maestre de l'estil: "Ni C's ni PSOE, Íñigo, ni C's ni PSOE..."

7 de febrer de 2017

#VotaEquipoIñigoYPabloSG

Segueixo amb cert interès el procés congressual de Podemos, amb la distància del no militant (i poc simpatitzant), però amb l'interès de la curiositat morbosa.
La veritat és que a aquesta Assemblea, amb ganivet entre les dents, de la novapolitiqueria del segle XXI no li acabo de trobar les diferències amb les tumultuoses assemblees que no fa gaire practicava IU (aquella formació política carregada de motxilles del segle XIX i XX...).

Hi ha un tema però que si que m'ha cridat força l'atenció per ser, al meu entendre, una volta de rosca innovadora quant a cinisme i mala baba en una contesa electoral.
Parlo del cartell de campanya de la candidatura errejonista, amb el protagonista somrient abraçadet al seu rival intern. I tot plegat acompanyat d'un hastag per a les xarxes que diu #VotaEquipoIñigoYPabloSG.


El que es pretén és rebre el vot a la llista pròpia al "Consejo Ciudadano" (on si que hi ha més d'una candidatura) i, de manera altruista i generosa, demanar el vot a la secretaria general pel rival (i únic candidat que es presenta).
Pablo Iglesias ha dit, per activa i per passiva, que no serà Secretari General si la seva llista i els seus documents són minoritaris. Per tant la campanya #VotaEquipoIñigoYPabloSG és una mentida. "Podeu votar per tots dos...", "No heu de triar entre el pare i la mare..." Doncs no, si guanya "EquipoIñigo", Pablo no serà SG, sembla clar.
Atractivament maquiavèl·lic, però...  



potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails