Des de l'esquerra. El bloc d'Iñaki Escudero

6a Assemblea d'EUiA (I): Bones eines per a la nova EUiA

2012-01-23T20:31:00.002+01:00

ElConsell Nacional (CN) d'EUiA aprovava dijous els “criteris” i el“reglament i calendari” que assenyalaran el camí cap a la 6aAssemblea Nacional d'EUiA, que s'ha de celebrar el darrer cap desetmana de maig o el primer de juny.

Quandijous vaig rebre els documents a discutir al CN, reconec, em vaigportar una alegria. S'apuntava de manera clara en la direcció quemolts desitjàvem i que, entenc, deixa entreveure una nova EUiAsorgida d'aquesta assemblea més oberta, plural i horitzontal.

Elsdocuments s'elaboraran en comissions obertes a la participació detothom, via presencial o telemàtica, i la direcció política de l'Assemblea la portarà una comissió integrada pels i les membres de les comissions obertes. A més, qualsevol militant oamic/ga d'EUiA podrà aportar les seves opinions i propostes através d'un nou web obert per a l'assemblea. Els documents sorgitsde les comissions podran ser posteriorment esmenats per lesassemblees de base.

Lanova EUiA ha de tenir com a eix pivotant de la seva elaboraciópolítica, i la seva organització interna, l'horitzontalitat i laparticipació de la militància. És el que ens reclama la militànciai, sobre tot, la ciutadania.

Araés qüestió de que la gent participi realment en aquestaelaboració i de que els òrgans sorgits de la 6a Assembleacontinuïn aquest nou camí iniciat. Bona mostra de que aquest desig queexpresso era i és compartit, és que el document presentat va seraprovat per unanimitat (no poca cosa a casa nostra). La 6a Assemblea ha de ser clau en l'esdevenird'EUiA. De moment, tenim les ganes i la il·lusió!

Parlatambé d'aquest tema, i de manera molt interessant, en Francesc MatasSalla: Transparencia,participación e interacción en la 6ª

En interès de l'església, de Vic i de Vodafone

2012-01-09T22:31:00.000+01:00

Es veu que Vodafone vol instal·lar una antena de telefonia al campanar de l'església de La Guixa, a uns 50m del Centre Cívic i del parc a on normalment juga la canalla de l'escola, i a menys de 100m de l'escola bressol i de la mateixa escola pública. No hi ha dubte que és un dels llocs més adequats possibles.

El bisbat que, com tothom sap, sempre mira per l'interès comú (i més si d'apetitosos infants es tracta) ha autoritzat la seva col·locació. No és d'estranyar, després de que el capellà més famós i estimat de la Diòcesi s'hagués jugat 200.000€ en inversions en les empreses de la venerable i catolicíssima família Ruiz Mateos, l'auster bisbat vigatà no deu anar sobrat d'efectiu...

El consistori vigatà 3/4 parts del mateix. Imagino que algun que altre calerot deu xuclar dels telefònics. Avui, al Ple municipal, han dit que no passa res, que les radiacions no són prou importants com per a afectar la salut dels infants. O sigui, que reconeixen l'emissió de radiacions a molts escassos metres del parc, la llar d'infants i l'escola, però no seran del tot fatals per la salut dels nens.

De moment, membres de la comunitat veïnal i educativa del barri ja s'estan començant a mobilitzar. Potser acabarem veient el batlle i el bisbe de la capital osonenca remullant-se a la font del parc per a demostrar, igual que va fer el seu dia a Palomares l'avui moribund ex-ministre franquista, que no hi ha cap problema per a la salut. Coses de l'interès comú...

Immigració, integració, racisme, PXC i mitjans de comunicació

2012-01-08T14:06:00.005+01:00

He volgut recollir al meu bloc un extracte d'aquest bon post del periodista osonenc Josep Comajoan. Aporta reflexions al voltant del tema de la immigració molt útils però, sobre tot, aporta idees més que interessants per a una reflexió política i ciutadana col·lectiva sobre la repercussió del fet migratori en la nostra societat i sobre la irrupció de l'extrema-dreta racista als nostres municipis. Crec que enfrontar aquesta qüestió, de cara i amb claredat, és i serà fonamental si volem una convivència ciutadana pacífica i normalitzada als nostres municipis.

Us remeto al contingut sencer del post al bloc d'en Josep. Al igual que he fet jo, podeu deixar allà els vostres comentaris/aportacions.

"...El 25 d’abril de 1997 titulàvem a portada: “Una estudiant magribina de Vic guanya el concurs literari Antoni Pous”. L’1 de febrer de 2008, obríem portada amb el següent titular: “La vigatana Najat el Hachmi guanya el premi Ramon Llull de novel·la”. El subtítol destacava que és el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Cap referència al seu orígen immigrant..." "...Doncs bé, el 2008 també vam saber que aquella portada d’onze anys abans havia disgustat profundament a la Najat. Ella, un estudiant brillant de l’institut Jaume Callís de Vic, on hi cursava el COU i era a punt de fer el salt a la universitat, encara era notícia perquè, deu any després d’arribar a Vic, era “una estudiant magribina de Vic”.Immigrants, fins quan? Una bona pregunta, però també, notícies positives de la immigració, quan i en quines circumstàncies? Fent discriminació positiva en aquests casos no podem acabar perpetuant la ‘marginació’, la diferència?..."

"...Què cal fer amb PxC? Nosaltres, que ja fa deu anys que ‘batallem’ amb el tema, hem anat a diferents ritmes. S’han anat imposant diferents teories, totes amb els seus matisos corresponents. El curiós del cas és que, a mesura que va entrant en diferents ajuntaments, pràcticament a tot arreu es produeix el mateix estat de xoc, en la ciutat, en el consistori i, també, en els mitjans de comunicació locals.A Vic, en concret, diria que som a punt d’entrar en una quarta fase, la ‘normalització’ acrítica. El fet que Anglada i el seu partit ja participin en molts més debats públics més enllà del de la immigració, junt amb l’‘esgotament’ dels tres posicionaments previs, fa que, a poc a poc, si no hi un plus de responsabilitat i cura, acabem integrant Anglada i la PxC en l’escenari polític català. La ‘còpia’ que se n’ha fet dels seus postulats des d’altres partits, en la majoria de casos amb un èxit més que relatiu, com ho va demostrar a Vic la polèmica de l’empadronament d’immigrants, també ho facilita. El que s’hagi passat de l’anomenat ‘bonisme’ al que jo en dic ‘malisme’, també..."

Però, què feu aquíiiii!!!

2011-12-28T20:57:00.000+01:00

Esperem que aquests bascos no es trobin un Anglada a l'altre banda de l'estret...

No vols estar agenollat? Doncs posa't DEMPEUS!

2011-12-13T07:38:00.000+01:00

Dempeus com el company metge, ciutadà i esquerrà, Toni Barbarà. Dempeus com la gent que està defensant un dret: la salut pública! Dempeus com la gent de Dempeus per la Salut Pública.

Raons, motius, explicacions i lluites. Si voleu saber de manera clara i entenedora el poc saludable robatori al que ens estan sometent els polítics de l'austeritat, us recomano de manera fefaent aquesta entrevista al Toni a COM Ràdio. Com sempre, clar i català (i, a sobre, divertit)!

Eleccions Generals: Reflexions (II). Ens han tornat a robar!!!

2011-11-23T22:05:00.000+01:00

Crec que un dels encerts del coordinador d'IU, Cayo Lara, en la reacció de la nit electoral, i moments posteriors, va ser recordar que, tot i els bons resultats, a IU li havien tornat a robar diputats.

La de la justícia de la llei electoral és una lluita que no podem abandonar. Que no es digui que les queixes de la passada legislatura venien donades per la minsa representació al Congrés de Diputats.
La passada legislatura, IU-ICV-EUiA teníem 2 diputats, però si apliquéssim la màxima d'1 ciutadà, 1 vot, ens haguessin correspost 13/14, per tant ens van robar una dotzena de diputats.
Ara, tenim gairebé una dotzena (11), però ens haguessin correspost 24/25. Per tant, ens han tornat a robar! (i més diputats encara).

Us recomano aquesta comparativa publicada per "El País" sobre les diferents propostes de modificació de la llei electoral. La d'IU coincideix molt amb la proposada pel "Consejo de Estado" i té la virtut que no necessita reforma constitucional.
De totes les maneres, a mi m'agrada més la proposada per Compromís i el BNG, ja que aconsegueix l'objectiu d'acostar-nos a una gran proporcionalitat sense renunciar a la territorialitat. Té el problema que modifica la circumscripció i, per tant, necessitaria modificació constitucional.

Perquè el que tots hem de tenir clar és que, tot i que es comparin (per injusts) els resultats/diputats d'IU amb els de CiU, PNB o Amaiur, la gran injustícia es produeix amb PP-PSOE.
I és que el problema de la llei electoral espanyola no està en la representació territorial, ni tan sols en la Llei d'Hont. El problema està en la total desigualtat demogràfica entre les circumscripcions, que és la unitat bàsica per a assignar els diputats. En aquestes eleccions, hi havia uns 75.000 sorians amb dret a vot, que triaven 2 diputats (37.500 vots/diputat) o a Terol que, amb un cens de 108.000 persones, triava 3 diputats (uns 36.000 vots/diputat); mentre que a la circumscripció de Barcelona hi podíem votar més de 3,9 milions de persones, que triàvem 31 diputats (+126.000 vots/diputat). D'aquí ve la injustícia.

Hi ha CCAA (les dues castelles i Andalusia, principalment) que tenen moltes circumscripcions (províncies) i que són molt petites (trien menys de 6/7 diputats). En aquestes circumscripcions necessites un % de vot elevadíssim per aconseguir un diputat, i si no l'aconsegueixes, els vots obtinguts no serveixen per res.
La solució més justa passa per modificar la circumscripció electoral. O la passem directament a la comunitat autònoma, o fem agrupacions electorals de províncies amb una població mínima i un nombre mínim de diputats a escollir. Crec que la circumscripció hauria de tenir un cens mínim d'1 milió d'electors i escollir un mínim de 10/12 diputats. D'aquesta manera, es garanteix que una formació política que obtingui aproximadament un 7% de vots (que no és poc) tingui representació directa. Amb els vots que no han servit, s'hauria de fer una bossa de "restos" i repartir-los de manera totalment proporcional.

El que és inasumible és aquesta injustícia que penalitza determinades opcions que tenen centenars de milers de vots i garanteix la permanència del bipartidisme pactat a la transició.

Eleccions Generals: Reflexions

2011-11-21T21:22:00.000+01:00

Doncs ja tenim el resultats de les eleccions. Com comprovareu en el quadre següent, tampoc vaig fallar de tant la meva porra electoral. Bàsicament fallo el resultat del PSOE (confiava més en la seva capacitat de resistència) cosa que acaba beneficiant a PP, CiU i UPyD.

PP	186	181	ERC	3	2
PSOE	110	123	BNG	2	2
Esquerra Plural	11	12	CC	2	2
CiU	16	13	FA	1	1
PNB	5	5	Compromís	1	1
Amaiur	7	5	Gbai	1	0
UpyD	5	3

Consideracions:

El PP arrasa gràcies a la pujada de l'abstenció entre les files socialistes. El PP té un vot fidel que quan la participació baixa li permet àmplies majories, i quan puja, li permet resistir. El vot de la dreta està agrupat i fidelitzat, per això es el que més es beneficia de la injusta llei electoral.
El PSOE s'enfonsa i poca cosa es pot dir. Rubalcaba no és Felipe i el miracle no ha pogut ser. El PSOE pot ser i fer polítiques de dretes, però bona part del seu electorat no ho és. I s'ha demostrat.

Catalunya:

Gran avenç de CiU donat, en bona part, per l'enfonsament de PSC. Les retallades no han pesat, total, ja es donava per descomptat que amb el PP vindrien més des de Madrid. CiU ha sabut aguantar el vot de la dreta a Catalunya.
El PP no pessiga entre l'electorat convergent de dretes.
ERC aguanta gràcies a fer unes candidatures que fidelitzaven els sectors independentistes més crítics amb el tripartit. Reconec que no m'agradava gens el candidat, era una candidatura a la defensiva i l'han encertada. Dubto moltíssim que aquesta gent (candidat i líder) arribin un dia a mobilitzar la gent que va arribar a mobilitzar en Carod.

Euskadi:

Ho he dit, des d'aquesta bitàcola, infinitat d'ocasions: PP i PSOE han estat alimentant de manera espectacular l'esquerra abertzale i ara això ha esclatat. La llei de partits era un bumerang que ara torna. Amaiur recull un sentiment estès a Euskadi i la campanya que li han fet a Espanya.
En PNB és una roca. La seva capacitat de resistència és envejable. Està ancorat en el teixit social basc i no el mouran tan fàcilment.
PSOE: qui es va a dormir amb nens, es lleva pixat. El govern amb el PP no era volgut per la societat basca. Es va poder formar pel tripijoc de la llei electoral. Ara paguen.
PP: Té el que té, igual que a Catalunya.

Nosaltres:

ICV-EUiA: Gran candidat, gran candidatura, gran programa i gran campanya electoral. El missatge era clar i adequat i el missatger el millor. Estem en una crisi brutal, l'esquerra social-liberal s'ha mimetitzat amb la dreta i calia aixecar la bandera de l'esquerra. Missatge d'esquerres envers les classes treballadores. En Coscu tenia i té el prestigi, coneixença i experiència per a portar aquesta bandera. La resta de la candidatura l'ha acompanyat a la perfecció.
Actes de campanya massius i entusiastes i bona acollida de les propostes.
EUiA tindrà diputat al Congrés per primera vegada en la seva història, un gran diputat: el company Joan Josep Nuet. S'ho mereix.
L'espai que representem torna, després de 18 anys, a tenir 3 diputats. La coalició suma i és una eina magnífica, cal protegir-la i conservar-la bé. Tots ho hem de tenir present abans de pensar en noves aventures...

L'Esquerra Plural a l'estat torna a resultats d'abans de l'any 2000. Al igual que Catalunya, l'Aragó ha estat un gran exemple. Unió i generositat en la diversitat. Gran Gaspar i Alberto Garzón, gran resultat d'EUPV al País Valencià, i gran recuperació d'IU a Madrid.
Vaig decidir afiliar-me a IU (finalment EUiA després de la meva arribada a Catalunya) després de la primera desfeta de l'any 2000. Després van venir les desfetes consecutives de 2004 i 2008. Ahir em va semblar tancar un cercle. Ara, a mirar cap amunt i aprendre de les errades passades.
Equo ens ha restat algun diputat (Cadis, Alacant, Còrdova, Madrid...), i crec que la seva decisió és errònia, tal i com s'ha demostrat. Tinc amics allà i respecto la evolució que vulguin fer amb el seu projecte, però crec que són moments de deixar de banda diferències i unificar les forces transformadores, respectant les diversitats i l'autonomia de cadascú. Si a molts llocs ha estat possible, per què a d'altres no?

Toca unificar la resistència al tsunami blau i neoliberal. El se'ns vindrà a sobre serà molt dur.

Porra electoral #20N

2011-11-18T20:44:00.001+01:00

Que no sigui dit que no em mullo...! Us deixo les meves previsions per a diumenge.
Comprovareu que miro de ser objectiu i la meva previsió, per suposat, no té res a veure amb el que serien els meus desitjos. Aquí va:

181 PP
123 PSOE
12 L'Esquerra Plural (IU-ICV-EUiA-CHA-Batzarre-Verds...)
13 CiU
5 PNB
5 Amaiur
3 UPyD
2 CC
2 ERC
2 BNG
1 Compromís
1 FA

Els diputats de l'Esquerra Plural els divideixo així: 3 Barcelona, 3 Madrid, 1 València, 1 Alacant, 1 Sevilla, 1 Màlaga, 1 Astúries, 1 Saragossa

S'admeten apostes fins a diumenge a les 20h.

També aposto que Mariano Rajoy serà un dels presidents més breus de l'Espanya post-franquista. Serà substituït per un tecnòcrata de reconegut prestigi a Europa. El nom pel que aposto és el de Joaquín Almunia.
Veig futur en Almunia. En una Europa el la que s'aposta per persones no elegides democràticament pel poble, Almunia (perdedor nat d'eleccions) és un valor segur...

Llei d'Hont: Exemple de vot útil contra el PP

2011-11-17T21:32:00.001+01:00

Jo que sempre he defensat ZP com a un heroi, ara m'he enamorat de la 'niña' de Rajoy!

2011-11-15T12:08:00.000+01:00

Mireu aquest divertit vídeo de les Joventut Comunista-CJC demanant el vot per a ICV-EUiA...

És la nostra gent! Som més!

2011-11-08T22:11:00.001+01:00

Puta Izquierda Unida!

2011-11-07T18:11:00.001+01:00

Unitspelcap: "Operació Pebrots" en marxa!!! #OpPebrots

2011-11-02T21:11:00.000+01:00

M'informen uns amics dempeus i combatius que la gent organitzada contra el tancament de les urgències nocturnes a La Selva (molt recomanable per necessari i saludable el seu bloc) han posat en marxa una operació de justícia: L'Operació Pebrots.

A l'entrada que explica de què va aquesta operació podem llegir coses tan interessants com indignants:

"...el gerent de l’ICS i assessor oficial d’Artur Mas en temes de salut, Josep Prat Domènech sigui conseller de la filial de la multinacional sanitària United Surgical Partners"
Andreu Mas-Collell al Cercle d’Economia: “M’agradaria que agaféssiu la iniciativa: ara està molt clar que des del sector públic no es podran atendre grans projectes de rentabilitat (rendibilitat, s’entén) econòmica i social… això vol dir que el sector privat ha d’aprofitar els espais dels que l’Administració es retirarà"

Davant el robatori impune, i les mentides amb que, el conseller Boi Ruiz i el delegat territorial Josep Trias, estan obsequiant a la gent que lluita pel manteniment del servei d'urgències a La Selva, aquests han decidit:
1) Tancar-se a la seu del Departament de Salut i,
2) No moure's fins que es satisfacin les seves demandes.

L'Operacio Pebrots ha començat!

7 Accions per canviar-ho Tot

2011-11-01T20:52:00.001+01:00

Què cobra un conseller?

2011-10-28T22:11:00.000+02:00

Han aparegut diferents notícies sobre els salaris dels directius de les caixes, indemnitzacions, etc...
Com a conseller que he sigut de Caixa Manlleu i Unnim Caixa (d'aquesta última encara ho soc) m'agradaria aclarir algunes coses:

A les caixes d'estalvis els directius són els empleats que formen el Comitè de Direcció, encapçalats pel Director General que és nomenat pel Consell d'Administració de la caixa.
Els salaris dels alts directius els marca també el Consell d'Administració, a través de la Comissió Delegada de Nomenaments i Retribucions.
La informació detallada d'aquestes retribucions només semblava interessar a uns pocs consellers, sempre del mateix grup o sector. Per tant, aquest detall normalment no existia.
Dels membres dels Consell d'Administració d'Unnim i de l'ex-Caixa Manlleu, només els presidents cobraven un sou. La resta de membres cobraven dietes per l'assistència a les reunions.
La dieta d'un conseller, que porta 2 anys congelada, és de 450€ bruts + quilometratge (0,31€ x quilòmetre). A l'import de la dieta se li ha de descomptar un 35% de retenció.
Tot i que el càrrec de conseller és a títol individual, molts tenim clar en nom de qui estem i a qui representem (de fet, els consellers de personal som els únics escollits per sufragi), per tant, en el meu cas, cedeixo la meitat de la meva dieta a la meva secció sindical per ajudar al seu sosteniment econòmic.

Com deia abans, a Unnim les dietes per assistència a Consells estaven congelades. Alguna premsa ha publicat que s'havien augmentat els imports en concepte de dietes. El motiu és que per efectes de les fusions de les caixes, els requeriments del Banc d'Espanya, etc, s'han hagut de fer moltes més reunions (si abans es feia aproximadament 1 al més, ara es feien 1 cada 2-3 setmanes).

Jo, al igual que la majoria dels ciutadans, al·lucino amb el fet de que la majoria dels comitès de direcció de les caixes, principals responsables de la situació de les mateixes, hagin continuat en el seu lloc fins a l'últim moment i que hagin pogut marxar a casa tranquil·lament amb la indemnització que els pertocava i amb els plans de pensions que tan bé s'havien dotat. Però de tot això els principals responsables són el regulador (Banc d'Espanya) que havia de estar al cas de tot això i va consentir-ho, i els membres dels consells d'administració, que ho van autoritzar. Bé, de fet no tots els membres dels consells d'administració ho vam acceptar tan silenciosament, però cadascú és responsable del que va votar, dir o callar. Jo tinc la consciència molt tranquil·la, com les actes poden testimoniar...

Us deixo un molt interessant comunicat de CCOO-Unnim sobre aquest tema de les retribucions.

Pau i reconciliació a Euskal Herria. Ve de lluny.

2011-10-22T23:34:00.000+02:00

Si l'hi hagués tallat les ales
hauria set meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell

Corria l’any 1994. A ETB-2, s’emetia el programa Rifi-Rafe, que era líder d’audiència i que presentava Antxon Urrosolo. El programa era de debat i polèmica i sempre abordava temes conflictius.
En un dels programes més recordats es debatia la possibilitat d'un final a la violència en Euskal Herria i del perdó i la reinserció. L’AVT es va negar a assistir, però sí que van anar, a banda de representants de forces polítiques, representants de grups pacifistes com Gesto por la Paz o Elkarri.

Gesto por la Paz va néixer l’any 1986. Per aquella època a Euskadi s’assassinaven bàsicament policies, guàrdia civils i militars, que eren enterrats en la més absoluta intimidat i oblit. Aquesta organització es va fer molt “famosa” a principis dels ’90, quan van idear el “llaç blau” contra el segrest de Julio Iglesias Zamora. Era l’any 1993. Aquest mateix any acabaria rebent el premi “Princep d’Astúries” a la concòrdia.
Gesto por la Paz treballava per la dignitat de les víctimes i pel final de la violència. Sempre s’havia expressat a favor del perdó i la reconciliació un cop les pistoles haguessin callat.

Elkarri va néixer l’any 1992. A principis del ’90 es construïa l’anomenada “Autovia de Leitzaran” que havia d’unir Guipúscoa i Navarra a través de la vall del mateix nom. Aquesta infraestructura va crear una gran mobilització contraria dins d'Euskal Herria i es va formar la Coordinadora Lurraldea que s’oposava a l’obra. ETA va atemptar contra persones i bens relacionats i finalment, fent Lurraldea d’intermediària, es va arribar a un acord per a modificar el traçat. Animats per l’èxit de la intermediació, l’ezkerra abertzale va demanar als promotors de la coordinadora que es transformessin en una associació destinada a intermediar en altre tipus de conflictes. El cap visible d’Elkarri era Jonan Fernández, regidor d’HB al municipi de Tolosa. Elkarri tenia com a objectiu principal promoure la cultura de la pau, es va anar separant cada vegada més de l’Ezkerra Abertzale i agafant total autonomia. Demanava el final de la lluita armada, l’acostament dels presoners a Euskadi i la reconciliació.
L’any 2006 Elkarri va decidir la seva transformarció en Lokarri. Donaven per assolit el repte d’estendre la cultura de la pau i ara volien unir (Lokarri vol dir “el que serveix per a unir”) la gent de diferents sensibilitats polítiques, sent la seva cara pública més visible en Paul Rios.

Recordo aquest debat perquè em va omplir d’esperança. I el que em va esperançar més va ser la confrontació dialèctica entre els representants de Gesto por la Paz i Elkarri. Van començar defensant postures pròpies i van acabar arribant a punts d’acord. Gesto por la Paz deia que assumiria, juntament amb Elkarri, les demandes dels familiars dels presoners d’ETA contra la dispersió i la tortura; si Elakarri denunciava amb ells la violència d’ETA. Tots dos van arribar, des de postures inicials i visions encontrades, a punts comuns per la pau i l’entesa.

Gesto por la Paz acabaria sent una opció més marginal. Al govern del PP i els seus “amenaçats i pacifistes oficials més mediàtics” no els hi agradava que una organització pacifista d’aquest renom anés dient que la dispersió era injusta. Va ser substituïda en la primera plana per “grups pacifistes” més “bel•ligerants”.
Lokarri, però, va anar agafant fortalesa i legitimitat, sobre tot dins del món de l’ezkerra abertzale. La seva oposició a ETA, i la seva demanda de reconciliació, perdó i respecte a la voluntat de la societat basca ells ha situat com a referent de la majoria d'aquesta societat. Ells van contactar amb els mediadors internacionals, i ells van organitzar la recent conferència internacional de pau al palau d’Aiete. Fa cosa de 3-4 anys vaig poder sopar a Barcelona, després d’una conferència sobre la pau a Euskadi organitzada per EUiA, amb en Paul Rios. Em va semblar una persona tranquil•la, pragmàtica i il•lusionada. Va ser una de les primeres persones en que vaig pensar després de l’anunci d’ETA.

Seria molt injust negar la importància de tantes i tantes persones que han donat tot (fins i tot la vida) per la pau a Euskal Herria. Però jo, aquests dies, penso en “aquellos locos bajitos” de Gesto i Elkarri que, fa ja gairabé 20 anys, en una Euskal Herria trencada en dos, tenien clar per quin camí havia d’arribar la pau. Gràcies pel gran esforç... i l'encert!

Participació per al canvi

2011-10-07T15:43:00.000+02:00

Aquest cap de setmana IU celebra en Madrid (Auditori Marcelino Camacho) la seva Asamblea Federal de la Convocatoria Social, un procés participatiu per a l'elaboració d'un nou programa polític per a l'Esquerra en que han participat més d'11 mil persones, la gran part dels quals no militants d'IU.
Aquest és el vídeo de presentació:

A què juga Vila d'Abadal?

2011-09-13T21:56:00.000+02:00

Vila d’Abadal no va entendre res. Per això el mateix dia de les eleccions va fer una “espantà” i va marxar corrent a plorar el seu resultat electoral en terres llunyanes.No entenia com era possible que, després de la feina feta, la PXC no perdés suport electoral i CiU no aconseguís la gran majoria que esperaven. Molts ja varem dir el seu dia que assumir determinats discursos de forces no democràtiques era un greu error. Que les polèmiques com la de l’empadronament engreixaven la serp i afeblien els demòcrates favorables a la convivència.

Han passat les eleccions i l’alcalde de Vic torna a caure en el mateix error.La votació al Ple d’ahir de la moció de la PXC sobre el conveni de reciprocitat entre l’estat i el Marroc per a concedir el vot a les municipals al col·lectiu marroquí n’és bon exemple.
Primer de tot s’ha de dir que aquests convenis de reciprocitat ja estan signats amb d’altres països i suposen que els espanyols poden votar en aquell país, i els nacionals d’aquell país poden votar a l’estat. La moció de la PXC demanava a l’estat espanyol que aquest acord no es signés amb el Marroc. L’argumentació era la de sempre: no estan integrats, maltracten les dones, són radicals religiosos, etc... El pitjor de tot és que l’alcalde de Vic va assumir aquests arguments i, introduint alguna petita modificació, va fer seva la moció.

Com molt bé escriu en aquest post Xavier Tornafoch, això sembla una argumentació pròpia del règim racista de Sud-àfrica. Argumentar que tots els marroquins són maltractadors o fonamentalistes és, a banda d’ignorant, absurd. Negar el vot a un col·lectiu molt determinat que viu a la ciutat és també absurd. Exigirem a aquest col·lectiu que pagui els seus impostos i compleixi les normes de la ciutat? Són vigatans per a complir les seves obligacions, però no per a tenir els seus drets fonamentals? Les exigències que volen demanar als marroquins les demanaran també per a d’altres col·lectius (inclosos els castellanoparlants)?

Sincerament, jo no sé a què juga Vila d’Abadal. Donar llibertat de vot al seu grup, per a quedar-se en minoria, només pot significar dues coses: o bé que continua tan perdut com l’endemà de les eleccions; o bé que no volia que la moció s’aprovés, però ell volia quedar, cara a la ciutat, com a contrari a la mesura. No sabria dir quina de les dues opcions em sembla més preocupant...

Volem votar!

2011-08-29T16:03:00.001+02:00

Sender Amunt. El nou bloc!

2011-08-25T23:35:00.000+02:00

Ho portava rumiant fa molt de temps i finalment m'he decidit: desdoblaré el bloc en dos de diferents.

Des de l'Esquerra va néixer com a mitjà d'expressió personal per a parlar bàsicament d'una de les meves aficions, interès i passions: la política. Per suposat, també parlo d'altres qüestions que trobo interessant explicar.
Una d'aquestes qüestions que s'han anat reiterant de manera més habitual del que hauria arribar a imaginar és la meva passió per la muntanya. Així, vaig començar a penjar alguna ressenya i, com qui no vol la cosa, ja m'acosto al mig centenar de "posts" que parlen de temes relacionats amb la muntanya. Aquest és un bon motiu per a "crear" una altra "cosa" amb vida pròpia.

Durant la vida d'aquest bloc he pogut comprovar que tinc un seguit de lectors que el visiten bàsicament per a llegir aquests posts senderistes. Mai no he parat gaire atenció en el tema de les estadístiques del bloc però aquest estiu, fent una mica de repàs coincidint amb el 5è aniversari de bloc, he pogut comprovar que en els 3 anys d'estadístiques amb analytics, de les 25 entrades més visitades (visites úniques), 13 corresponen a posts muntanyencs. Entre elles, l'entrada més llegida i les 3a, 4a, 5a, 6a i la 7a. Totes elles amb una característica comuna: mai destaquen en un interval curt de temps (per exemple la setmana de la seva publicació), però acaben sent llegides de manera molt constant, pujant més a l'estiu.

Crec que tots aquests són motius més que suficients per a haver vençut la mandra i haver llençat a caminar (mai millor dit) un nou bloc: SENDER AMUNT.
A partit d'avui ja el teniu disponible (tot i que encara faltin retocs), amb un post inaugural (la resta els vaig traspassant mica a mica) sobre la sortida d'aquest cap de setmana amb els "camalluents".
Sigueu muntanyencs o no, espero que us agradi...

"El colmo de Anglada"

2011-08-17T17:51:00.004+02:00

Tenia ganes d'escriure un post sobre l'esperpent polític-caspós d'aquest mes d'agost a Salt protagonitzat per la política-casposa PXC.

No ho havia fet per diversos motius:
1. Perquè cada poques hores sortia una nova notícia, encara més increïble, que superava la precedent.
2. Perquè es difícil mantenir l'equilibri entre la serietat amb que s'hauria de tractar el fet que un segment de la població voti una opció racista i feixista; i l'esperpent d'uns candidats anti-immigració embolicats en afers de faldilles (més aviat pantalons) amb immigrants de color, i
3. Perquè és difícil mantenir l'equilibri entre la condescendència per uns pobres desgraciats, segurament enganyats per a ficar-se en política en un partit racista; i el menyspreu per la frivolitat amb que alguns ciutadans tracten temes que haurien de ser importants.

En tot cas, avui l'Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia un aclaridor i divertit article sobre aquest cutre vodevil que m'ha agradat força i que aquí comparteixo

Avís urgent: Fugiu!, Vic serà invadida!!!

2011-08-11T20:13:00.003+02:00

Aquest diumenge Joseph Ratzinger, cap de l'església catòlica, visita Madrid per a donar la benedicció a milers de querubins del món mundial que es concentraran en una manifestació, barreja de reivindicació i festa combaiana.

En plena crisi, retallades sanitàries, educatives, socials en general, en que l'única cosa que no es retallen són les aportacions a l'església (catòlica, és clar), aquesta festa la pagarem entre tots nosaltres. Diuen que la visita papal serà, a banda d'espiritual, econòmicament beneficiosa. Però el tema és que qui més benefici en traurà, no financia la juerga, i la juerga no surt precisament barata.

El pitjor de tot és que a banda de pagar-li la juerga als querubins papals, haurem de sentir com ens diuen que som culpables de la manca de valors de la societat, que els laics (i més si som ateus) criem els nostres fills en l'amoralitat, que som uns assassins de futurs nens, que avui dia les dones no es respecten a sí mateixes, que els homosexuals són uns malalts...

Sortiran al carrer les banderes espanyoles barrejades amb les vaticanes, Oreja Mayor i les seves víctimes de l'"Espanya se rompe", l'amaga-pedòfils Rouco, Família i Vida contra ETA, l'ex-infiltrat als GRAPO Pío Moa, l'anti-avortista assassí de civils iraquians Aznar... en definitiva, tota una colla de frikis als que l'administració pagarà per a que ens insultin.

I en solidaritat amb el sofert poble madrileny, que haurà de patir aquesta plaga retrògrada, la població de Vic també tindrà el seu cumba-festival querubí. Anuncien els més catastrofistes que fins a 5.000 fans de Maria Ostiz passaran per Vic. Les autoritats ja han demanat a veure qui vol acollir-los (i jo amb la Txeca desmuntada!). Tranquils, no els hi faltarà allotjament (cedit, segur, pel Bisbe i l'ajuntament), tampoc els hi faltarà la botifarrada de rigor i la grata companyia d'un bisbe com Déu mana, de monges sud-americanes (que són les més autèntiques) i dels fatxes locals (encapçalats, imagino, pel més mediàtic de tots).
Per sort jo tinc els meus fills, a salvo de sotanes, de vacances a Euskadi. De fet jo tampoc hi seré, ja que marxo a buscar-los, així m'estalviaré haver de muntar el niu de metralladores a la taulada i col·locar les mines antitancs davant el portal de casa.

No vull ni imaginar què dirien alguns si, no 5.000!, sinó només 500 musulmans es reunissin a Vic camí de la seva peregrinació a la Meca. Per descomptat que la botifarra ens la estalviarien, i dubto que ningú els allotges a casa seva, ni a cap lloc públic, però és ben segur que els fatxes locals (encapçalats pel súper-fatxa) posarien el crit al cel (mai millor dit). Però aquest estat aconfessional és així...

I que consti en acta, no sigui que algun tontet fatxa m'ho pugui retreure: jo no vull que els musulmans, jueus o evangelistes tinguin el mateix tractament que els catòlics, el que jo vull és que els catòlics tinguin el mateix tractament que els musulmans i resta de confessions. En tot cas, tots ells mereixen el meu més profund menyspreu. Aquí és únics que semblem no tenir drets som els ateus...

Jo estic amb els #indignats (o no) d'Altafulla

2011-08-09T18:52:00.000+02:00

Jo, que crec en la participació política i en la feina dins de les diferents organitzacions de classe per a canviar la societat i aconseguir l’objectiu de la justícia social i la igualtat entre les persones, no puc deixar de mirar amb cert escepticisme el futur que pot arribar a prendre el moviment #15M o dels #indignats.

D’entrada veig molt positiu que persones que, pel que sembla, fa poc no es mobilitzaven surtin al carrer a reclamar més democràcia, participació, drets socials, econòmics i polítics. El moviment dels #indignats va suposar aire fresc i renovat en la lluita pels drets col·lectius.

El #14M, a la gran manifestació de Barcelona de l’esquerra sindical i política, es van repartir octavetes cridant a la manifestació de l’endemà, el #15M. A aquesta manifestació no vaig poder assistir, tot i que m’hagués agradat, i em vaig portar una gran alegria veient l’èxit de la mateixa (tot i no ser comparable la gentada a la del #14M). Vaig pensar que el #15M, fent pinya amb al #14M, podia crear una mobilització social magnífica.

Vaig començar a no veure tan clares les coses quan van començar determinades generalitzacions tan absurdes com infantils. No ens representen! Què vol dir això? Molts companys, propers al moviment, deien que aquesta frase es referia als partits del règim (PPSOE, CiU, PNB...). Tot i que molta gent de dins dels #indignats no deixaven de repetir que la frase anava dirigida a TOTS els partits per igual. De fet, van incloure també els sindicats de classe. Després van venir els fets del Parlament.
Crec que el moviment dels indignats té moltes coses positives. Ara a Madrid (i abans a Barcelona) han estat capaços de posar contra les cordes l’ordre establert pels que volen que res no canviï. Però reconec que també hi ha coses que no m’agraden. No m’agrada que persones que proposen coses, que molts ja proposàvem fa temps, ens vulguin donar lliçons. Que als que hem defensat, moltes vegades en solitari, coses que ara ells també defensen, ens tractin amb menyspreu comparant-nos amb els partits defensors de l’actual sistema. Que parlin de moviment obert i neguin qualsevol col·laboració amb altres entitats polítiques o sindicals (perquè no els representen...).

L’altre dia semblava prendre cos al moviment, no sé si ho acabaran fent, la idea de crear un partit assembleari (serà interessant veure la fórmula) per a... demanar el vot nul! Per a mi això és decebedor. Plantejaran el mateix en la lluita sindical a les empreses? Crear un sindicat “assembleari” per a demanar el vot nul a les eleccions sindicats? Més d’un patró estaria encantat amb aquesta idea. Entenc que aquesta manera de pensar meva aixecarà crítiques entre molts companys, però honestament és el que penso.

Jo crec que des de la lluita política i sindical es poden canviar les coses. Ho sento si algú es molesta, però vinc d’aquesta tradició. Crec que és útil, i em se

nto orgullós, dels que van estar abans que jo en aquesta lluita que tan bons resultats ha arribat a donar a les classes populars.

I em ve a donar la raó aquesta notícia. Els ciutadans d’Altafulla, de manera democràtica, van decidir canviar l’equip de govern del seu municipi, posant al davant el company, i amic d’EUiA, Fèlix Alonso. El govern de coalició d’Altafulla (Alternativa Altafulla i SI) va posar en pràctica aquest dissabte una mesura reivindicada pel moviment dels #indignats i, abans que per ells, per EUiA: la democràcia directa, fer real la participació directa dels ciutadans en la política i en la gestió dels seus afers. Cada 2 mesos, i coordinat pel Consell de Participació Ciutadana, els ciutadans d’Altafulla podran demanar, en audiència pública, a l’equip de govern municipal pels temes que afecten al seu municipi. Un bon exemple de democràcia directa i d’assemblearisme.

No tots som iguals. No tots “no ens representen”. Si molts ciutadans, #indignats (o no), d’Altafulla haguessin votat nul, avui manarien els mateixos de sempre, fent les polítiques de sempre i, per molt que alguns no vulguin veure-ho, representant a tots els ciutadans, #indignats (o no).

Intervenció dels consellers dels empleats (CCOO) a l'Assemblea d'Unnim

2011-08-02T16:32:00.001+02:00

A continuació us deixo la intervenció que els consellers de CCOO, en representació del personal d'Unnim, vam fer a l'Assemblea Extraordinària d'Unnim en la que es va acordar la segregació del negoci financer d'Unnim Caixa cap a la nova entitat Unnim Banc.

Senyor president, senyor director general i membres del consell d'administració, senyores i senyors consellers d'Unnim

Empesos pel Reial Decret Llei 2/2011 avui emprenem un nou camí: el de la bancarització d'Unnim. Tota una incògnita. Tot i que alguns gestors significats de caixes diuen que res no canviarà, que encara que tinguem la pell d'un banc, continuarem actuant com a caixes, som conscients que l’actual model, una banca alternativa pel seu origen, pel seu caràcter fundacional sense capital accionarial, per la seva vocació geogràfica, per la seva dedicació preferent a certs sectors socials i econòmics, i pel destí dels seus beneficis a obra social, ha arribat a la seva fi. Estem vivint la mort de les Caixes d’Estalvis.

Com a representants dels treballadors a l'Assemblea General, hem defensat sempre, tan a Unnim com a les caixes que la van fundar, el manteniment de la naturalesa jurídica de les caixes front els intents privatitzadors de les diferents normatives que s'havien anat impulsant i la pressió de l'altre competidor, la banca. Ha estat un clam al desert, perquè arribat el moment de la veritat, s'ha sostret del debat social la liquidació d'aquest patrimoni col·lectiu que són les caixes i s'ha legislat pel dret amb un Reial Decret Llei que fixa uns requeriments de capital desmesurats per a les caixes a assolir en un termini molt breu.

Tot i això també cal buscar errors a casa nostre. Encegats per l'ambició de créixer, s’ha hipotecat tot el que era hipotecable sense les garanties necessàries. En resposta a aquesta bogeria el Govern i el Banc d’Espanya han pres tota una sèrie de mesures que sota l’excusa de la reforma del sector bancari i la necessitat de recapitalització ens porten on estem avui..

A partir d’ara cal que fem el possible per a que el següent pas, es pugui fer amb inversors o entitats que tinguin una cultura de caixa similar a la nostra.

A aquest respecte requerim a la Direcció :

1) Que les decisions que prengui es facin amb la plantilla i no d’esquenes a ella.
2) Que hi hagi transparència a tots els nivells
3) Que es preservin els llocs de treball i les condicions laborals del personal i que qualsevol mesura de reestructuració de la plantilla d’Unnim o de les empreses participades, es faci de forma acordada i negociada amb la RLT.

Des de la nostra posició i coneixement privilegiat de l'entitat, a Unnim Banc ens cuidarem de recordar els nostres orígens, de recordar la nostra finalitat i d'avantposar el millor tracte possible als nostres clients. Defensarem una manera de fer empresa vers la societat i vers els empleats que la conformem, més humana i més compromesa.

Adéu caixes. Adéu Caixa Manlleu. Adéu Unnim Caixa

2011-07-29T15:47:00.001+02:00

Ahir vam celebrar l’Assemblea General Extraordinària d’Unnim Caixa en la que es va acordar la segregació de tot el negoci financer cap a una nova entitat: Unnim Banc, una S.A.
Tot i que una part dels bens d’Unnim Caixa s’han quedat afectes a l’Obra Social que pugui desenvolupar la caixa, ningú no pot obviar que el futur d’aquesta obra social dependrà, en primer lloc dels beneficis que pugui generar el nou banc i, en segon lloc, de la voluntat dels nous accionistes que, segur, hauran d’entrar de manera majoritària a l’accionariat del nou banc.

Aquest moviment que fa Unnim Caixa no és particular. Totes les antigues caixes d’estalvi (excepte alguna de mida molt petiteta) s’han transformat, o estan en procés de fer-ho, en banc. Però, per què hem arribat aquest punt? Per què hem de donar per mortes unes entitats que feien tasques financeres de proximitat, que dedicaven bona part dels seus beneficis a obres social de caire cultural, assistencial, associatiu..., que tenien vocació territorial i arribaven allà on d’altres entitats ni podien, ni volien? Crec que els motius són diversos:

Caixes?
Les caixes d’estalvi eren entitats amb característiques molt diferents als bancs (algunes les acabo d’explicar). Però va arribar un dia en que es van pensar que eren bancs i van voler actuar com a tals.
Expansions absurdes, amb la consegüent despesa, fora dels seu àmbit d’actuació territorial històric. I tot per anar a buscar promocions immobiliàries i hipoteques. Però les caixes no són bancs i, per tant, no poden financiar-se com ells, no poden fer ampliacions de capital. Tota aquesta bogeria d’expansions i concessió de crèdit anava a compte d’endeutament propi.
Les caixes que van ser més prudents a l’hora de fer aquestes expansions i especulació immobiliària estan en una situació molt més sanejada (caixes basques, Unicaja, Ibercaja...).

Òrgans de Govern?
No ens enganyem, a una caixa d’estalvis (sobre tot les catalanes (deixant sempre una mica al marge “la de la estrella”) manava el Director General. Ell formava el seu equip directiu i ell conformava el “seu” consell d’administració. Als òrgans de govern, només els representants dels treballadors érem escollits de manera democràtica (per votació). La resta eren pràcticament nomenats a dit.
Als consells d’administració, i a les assemblees, l’única veu discordant era la dels empleats, però ja se sap, “són els sindicalistes..., sempre queixant-se”.
Bona part de culpa del que ha passat és de les direccions de les caixes (per acció) i dels membres dels òrgans de govern (per omissió).

El regulador
El regulador nomenat pel govern havia de vetllar pel compliment de les normes i perquè les caixes actuessin amb prudència. Veient el resultat de tot plegat, està clar que no va fer la seva feina.
Però en lloc de demanar disculpes i plegar, s’ha dedicat a fer servir la seva manca de supervisió com a excusa per a carregar-se el sistema de caixes d’estalvi. Les caixes havien arribat a superar els bancs i aquest fet, lligat a que els bancs no poden –per llei- comprar una caixa, ha acabat provocant que els mateixos bancs hagin empès un govern espanyol feble i perdut, a l’enderroc del sistema de caixes. MAFO, provinent del sector bancari –no ho oblidem-, ha servit fidelment els interessos dels seus amos.

Europa
La Europa ultra-liberal no podia entendre que unes entitats financeres, majoritàries al sector a Espanya, no tinguessin propietari. Què és això d’unes entitats propietat de la societat i no d’uns socis capitalistes!? La crisi ha estat l’excusa perfecta per a carregar-se un sector molest per a molts. Els bancs, el regulador i els liberals al poder a Europa (units a uns mals gestors i a un govern titella) han estat un rival imbatible.

La Societat
En una època de profunda crisi, estan en perill –sinó sentenciats- ajuts a centres assistencials, educatius o culturals; ajuts a petites associacions de tot tipus (ocellaires, excursionistes, puntaires, esportives...). Qui ajudarà ara aquestes associacions? Uns ajuntaments gairebé en fallida?
Estan en perill –sinó sentenciades- oficines i atenció a clients en petits pobles. Però, ha fet alguna cosa el món associatiu, i la societat en el seu conjunt, per a evitar-ho? Res. Han privatitzat entitats de propietat comú, arrelades a la societat i al territori, i ningú no ha dit res. Igual que amb la resta de reformes liberals.

“Entre todos las mataron y ellas solas se murieron”. Aquest podria ser l’epitafi per aquestes entitats, moltes d’elles centenàries, que van néixer de la societat, per a servir-la, i que han acabat escombrades pel capitalisme.
Adéu caixes!

Alarde 2011: millor que mai!

2011-07-04T16:50:00.002+02:00

Al igual que fa un parell d'anys, enguany torno a partir les vacances: 10 dies a Irun per a celebrar les festes de Sant Martzial i l'Alarde del dia 30 de juny, un parell de dies a Vic i després vacances de platja i piscina a Lanzarote.

La primera part de les vacances ja les hem acabades. 10 dies a Irun en que hem pogut anar molts dies a la platja, hem fet una miqueta de muntanya (Penyes d'Aia) i hem gaudit de les festes.
Enguany les festes de Sant Martzial han estat immillorables. El dia 24 aparcàvem el cotxe i, abans de baixar, ja ens trobàvem la companyia de l'Alarde Mixt d'Olaberria assajant. El dia 28 la presentació de les cantineres i el 29 el concert de la Banda i la Revista d'Armes.

Les companyies arribant a la Plaça San Juan Arri, final de l'Alarde

L'Alarde Mixt tornava a recuperar una 10a companyia, la de Lapitze, perduda fa 11 anys per manca de gent. Lapitze és el meu barri Irundarra i, tot i que e

m feia una mica de pena deixar la companyia d'Olaberria (on portava des de sempre desfilant al "mixt"), vaig integrar-me a la nova companyia.
Dia 30 meravellós. Enrere semblen haver quedat aquells anys negres (de 1996 a 2005 aprox.) en que els integrants de l'Alarde Mixt érem agredits física i verbalment, es taponava el nostre pas i havíem de rebre protecció policial.

A la Placeta del Junkal, amb la general Ainhoa Ruiz de Arbulo, la cavalleria i les tropes

Fa ja uns quants anys que els incidents quedaven reduïts a la part baixa del carrer Major. Enguany ni això, quatre crits, algun xiulet i res més. Es veu que, fins i tot els més tradicionalistes, han assumit que no tenen res a fer.

Vam tornar a sortir més de 1.000 soldats (a l'Alarde tradicionalista són uns 8.000), però sobre tot vaig quedar parat de la gran quantitat de gent que animava i gaudia de l'Alarde des de les aceres. Molta més que qualsevol altre any.

Ekaitz com sempre (Hegoi també però en molta menor mesura) va gaudir de la festa com si fos un irundarra més. Per sort, ell aliè als conflictes que han portat a l'existència de dos Alardes diferenciats.

Arrankada de l'Alarde des de Mosku. Impressionants els primers instants. A partir del minut 8:38 surt la companyia de Lapitze, amb aparició estel·lar meva sobre el minut 9:25

A més, vam poder gaudir, per Mosku, de l'ambient festiu fins a les 23h... Una petita avantatja de que els nens es vagin fent grans...

Passada la festa i l'estada a Irun, demà marxem a fer les vacances de debò: les d'estar tirats!

Sobre San Martzial al bloc: Emakumeak nonahi. Alardean ere bai!, Demà, San Martzial
Per a qui estigui avorrit i/o vulgui aprofundir en les causes i història del conflicte dels alardes: La participación de la mujer en el Alarde: Historia de un desencuentro (Mercedes Tranche)

Agressions a diputats. Quan la "Kale Borroka" va ser dels Convergents

2011-06-18T11:54:00.001+02:00

El 30 de Maig de 1984 Jordi Pujol era reelegit com a President de la Generalitat de Catalunya amb els vots de CiU, AP i ERC. Van ser unes eleccions marcades per "l'affaire" Banca Catalana.
Aquest dia, militants de CiU van organitzar una manifestació de suport a Pujol davant del Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella. La concentració va acabar amb insults i intents d'agressió a diputats del PSC i, especialment, al seu secretari general Raimon Obiols.
Així explicava La Vanguardia els fets:

"...El servicio de orden montado por los convocantes, que coordinaba el director general de Seguridad Ciudadana, Lluís Renau, esmeró tanto su celo que incluso intentó cortar el paso a uno de los miembros del equipo de seguridad personal de Pujol, lo que le valió un contundente empellón. Compuesto por ciento cincuenta hombres, algunos de ellos portando “walkie-talkies”, estuvo actuando desde el comienzo de la concentración. Esta se vio notablemente incrementada con la llegada de los ocupantes de casi un centenar de autocares. La hostilidad explícita contra los socialistas tuvo una primera versión al salir del edificio del Parlament el alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que fue abroncado hasta que se introdujo en su coche La diputada Anna Balletbó recibió el mismo tratamiento, a lo que replicó mandando besos y saludos a la “afición”. Los problemas más graves se plantearon con la salida de Raimon Obiols, quien señaló previamente al director general de Seguridad que los responsables de proteger su integridad eran los Mozos de Escuadra y no el servicio de orden convergente. El cordón de militantes, que había tenido que rodear el coche de Raimon Obiols para protegerle de las iras de las 500 personas que le aguardaban, se aflojó a consecuencia de las indicaciones de Renau y dio paso a los Mozos de Escuadra, quienes tuvieron que correr muchos metros junto al coche para que éste no fuera golpeado e interceptado. “Mateu-lo, mateu-lo” y “Obiols, botifler” fueron, entre otros, los epítetos lanzados que se subrayaban con gestos obscenos. En total, un centenar de mozos, más el retén que quedó en la Dirección General de Seguridad, cuidaron de la manifestación, así como unos 80 guardias urbanos..."

Quines conseqüències van tenir aquests fets? Van haver detinguts? Algú va qualificar-ho de Kale Borroka?
Com sempre, la memòria històrica juga una mala passada als convergents...

Vist al bloc El Cor de les Aparences, de Manuel Delgado

El #15M i els fets del Parc de la Ciutadella (opinions)

2011-06-16T22:29:00.001+02:00

Us deixo recopilades un seguit d'opinions sobre el que va passat ahir al Parc de la Ciutadella de Barcelona i el moviment dels "indignats". Crec que totes elles són prou interessants i coincideixo en gran mesura amb les idees que expressen.

Vicenç Navarro: Comentarios del profesor Vicenç Navarro a raíz de los hechos ocurridos esta mañana en el parque de la Ciutadella, sede del parlamento catalán

"...deben reconocer que fue un error (tal como se lo comuniqué cuando lo estaban planificando) el intentar evitar el acceso de los parlamentarios al Parlamento, puesto que ello conllevaba un elevado riesgo de violencia y además asumía erróneamente que todos los políticos son iguales, postura que también había criticado en la presentación del domingo en Plaza Cataluña. Las fuerzas democráticas quedan debilitadas enormemente cuando estos errores son utilizados automáticamente para desacreditar al movimiento, como está ocurriendo ahora. El objetivo de un movimiento reformista no es la anulación del Parlamento, si no su necesaria y urgente mejora, exigiéndole que sea más sensible a los deseos ciudadanos y que no lo sea sólo cada cuatro años para, al día siguiente de salir elegido, hacer lo contrario" llegir article sencer

Joan Josep Nuet: Indignarse y hacer política

"Es cierto que el 15-M clama que la alternativa son ellos y ellas, pero no nos engañemos, esta alternativa debe construirse y darle forma organizativa para poder tener continuidad y capacidad de lucha regular. No queremos una buena batalla, la lucha debe ser permanente, no los detendremos sólo con una buena acción movilizadora, hay que seguir luchando mucho tiempo" llegir article sencer

Nacho Escolar: No me representan

"Quienes escupen a los parlamentarios, quienes los zarandean, quienes lanzan piedras o pintura contra ellos o quienes llevan la protesta contra un político hasta las puertas de su casa, donde duerme su familia, no me representan. Tampoco representan a los indignados, cuyos portavoces se han desmarcado de estos actos violentos. Aquellos políticos que quieren deslegitimar este movimiento con estos sucesos graves pero anecdóticos –en este mes que llevamos desde el 15-M, la inmensa mayoría de las protestas han sido pacíficas– están haciendo la misma equiparación injusta de los que pregonan que todos los políticos son iguales" llegir article sencer

Joan Herrera: Así no

"Nosotros nos sentimos interpelados por ello y asumimos nuestra parte de responsabilidad. Compartimos la necesidad de más y mejor democracia. Pero rechazamos la confrontación entre unas movilizaciones sociales, perfectamente justificadas y legítimas, y la legitimidad del Parlamento que, con todos sus defectos, es la expresión de la soberanía popular, que en este país costó tanto sufrimiento conseguir..." llegir article sencer

Pels graus del Montsant (II)

2011-06-15T23:56:00.001+02:00

L'abril de 2008 vaig descobrir el Montsant i tota una comarca meravellosa, el Priorat. He tornat a aquesta comarca alguna vegada més, aprofitant algun cap de setmana llarg de càmping a Mont-roig, i en alguna altra caminada. Tornar-hi sempre ha estat una excusa per a aturar-nos amb menjar bé, i per a tornar a casa carregats dels excel·lents productes de dóna aquest país.

La caminada de 2008, pel grau de Barrots (pujada) i el de Salfores (baixada), va ser magnífica, i vam quedar amb ganes de tornar. I aquest passat cap de setmana vam aprofitar per a fer una escapada amb l'Esti, en Ramon i la Marta.

Vam marxar divendres direcció Marçà. La idea era instal·lar-nos a una petita casa del poble, Ca la Viola, regentada per l'Enriqueta i en Joan Salvador, que en Ramon (molt aficionat als ral·lis) sol fer servir de campament base pel Ral·li Catalunya. Tot i que no és la seva residència habitual, instal·lar-te a Ca la Viola és com instal·lar-se a casa de l'Enriqueta i en Joan Salvador, dos pagesos del Priorat que, des de fa uns anys, elaboren un vi DO Montsant en un petit celler familiar. Amb l'Enriqueta t'hi podries estar hores i hores parlant, és una enamorada del seu petit país.

Ens vam instal·lar a la casa i ja de seguit ens vam entaular per a sopar. L'Enriqueta ens tenia preparada una crema de porro i un conill amb salsa (amb ametlles, com no). El vi, com no podria ser d'una altra manera, el jove del celler familiar.

L'endemà, dissabte, no vam engegar molt d'hora. Vam esmorzar amb tranquil·litat (torrades de pa amb tomàquet i embotits) cap a les 8h, i vam agafar el cotxe a les 8:45h. El dia era solejat però fresc per la zona i l'època de l'any en que ens trobàvem. Començàvem a caminar des de La Morera de Montsant, gairebé a 2/4 de 10.

L'inici de la caminada seguia el mateix recorregut que la de 2008 fins el trencant que et desvia bé cap el grau de Barrots, bé cap el de Carrasclet. Nosaltres pujaríem pel de Carrasclet, més impressionant i complicat que el de Barrots, un grau dividit en dues parets de 7 i 10m. Va ser molt divertit, i sempre dóna un al·licient la pujada d'adrenalina que suposa aquestes dificultats.

Un cop a dalt, ens vam aturar una estona al Racó del Boixet per a contemplar les espectaculars vistes des de la cinglera. D'aquí vam enfilar-nos a la Serra Major amb la idea de baixar fins a l'anomenat Toll de l'Ou, seguint una carena pels Grauets de Mateva. Recordava aquesta zona de la Serra Major molt més seca, ara no és que fos un bocs verd, però es veia molta més vegetació. Es veu que per aquesta zona també ha estat una primavera plujosa...

El Toll de l'Ou, situat al Barranc dels Pèlags, està format per diverses bassetes excavades a la roca i unides per petites cascades i sol tenir aigua gairebé tot l’any. En aquest indret és on ens vam trobar la major part d'excursionistes que veuríem durant la jornada. L'Esti va aprofitar per ficar-hi els peus i, fins i tot, una noia molt jove d'un altre grup es va decidir a prendre un bany.

Ens havíem encantat massa i ja portàvem més de 3h d'excursió. La tornada, de pujada, la vam fer a un ritme molt més elevat seguint el GR-171. Després d'1h llarga de dura caminada a bon ritme, vam tornar a plantar-nos a la cinglera sud del Montsant. La idea era baixar pel grau de Barrots, que vam fer de pujada el 2008. Abans però, havíem de passar per l'estreta vauma que va del Racó de Boixet fins al grau, passant per l'impressionant Balcó del Priorat (un gran roc sortint de la paret, penjada sobre la cinglera). La baixada pel grau de Barrots, feta amb cura, va ser també divertida i gens complicada.

Des d'aquí, només ens faltava la mitja hora final per arribar de nou a La Morera. Més de 5h d'excursió per un dels indrets més espectaculars de Catalunya.

Ressenya gastronòmica

Quan una cosa surt bé, no cal canviar. I així, teníem molt i molt clar que el dinar el repetiríem a la Fonda de La Morera. I no ens va defraudar. Jo em vaig decantar per una amanida d'escarola amb romesco i bacallà, de primer, i rodó de vedella amb ceps de segon. De postres, músic amb mistela i vi ranci. Vi de la casa i pa amb tomàquet amb oli de Siurana. Magnífic! Per l'altra banda de la colla, van destacar les amanides tèbies, i els peus de porc. Destacar el llom en salsa de vi ranci i ametlles. El preu per a 4 persones, cerveses d'aperitiu i cafès inclosos, uns 85€. 100% recomanable.

Españistan: Un país que se'n va a la merda

2011-05-30T20:29:00.000+02:00

El que ha passat explicat d'una manera totalment comprensible:

Assemblea General d'Unnim: els treballadors no estem d'acord!

2011-05-29T16:36:00.004+02:00

Us enllaço aquesta informació sobre la intervenció que vaig tenir l'oportunitat i honor de fer a l'Assemblea General d'Unnim, celebrada el passat dijous, en nom dels consellers en representació dels treballdors, escollits amb el suport de CCOO-Unnim, en el punt de l'ordre del dia en que es votava la gestió de la direcció de la caixa.

No vam donar suport a aquesta gestió, ja que considerem que són, en bona part, responsables de la complicada situació en que aquesta es troba.

També us deixo l'enllaç de la intervenció del company David Vilar, en representació dels mateixos consellers a l'Assemblea General, argumentant el nostre vot contrari a les línies estratègiques d'Unnim per l'any 2011.

Per últim, us enllaço aquest interessant post penjat al bloc MunyimCaixa (bloc que porten d'afiliats de CCOO-Unnim) on es parla de la nostra intervenció a l'Assemblea i el patètic paper que van jugar les altres dues representants dels empleats, presents per primera vegada...

Felip Puig: ja ha arribat!

2011-05-28T13:03:00.002+02:00

Ho he dit més d'una vegada a aquest bloc: va ser un error assumir la responsabilitat d'interior, per part d'ICV-EUiA, sent la força minoritària d'un govern plural. Si no tinc el control sobre l'economia, treball, etc... per què haig d'assumir interior? Si jo no sóc qui decideix si un ERO s'accepta o no, per què haig de reprimir les protestes dels treballadors que vagin al carrer?

Per altra banda, assumir una conselleria en la que determinats poders de "l'antic règim" estaven ben infiltrats suposava una font de problemes, en forma de trabanquetes des de dins.
Ja ho vam poder comprovar ben aviat, ni havíem posat un peu a la conselleria i ja ens plovien les crítiques des de l'oposició, l'anterior consellera i també des del interior del cos policial. Un dels més crítics, i amb més agressivitat, va ser el principal "dòberman" del l'oposició, Felip Puig.

No acceptaven que volguéssim un cos policial sense pomes podrides. Si havia una comissaria amb un index de denúncies per maltractament molt superior a la resta i ho investigàvem, érem uns irresponsables que baixàvem l'autoestima dels mossos, tot i que finalment es demostrés judicialment que les denúncies eren certes. Si posàvem càmeres a les sales d'interrogatoris per a protegir la seguretat dels detinguts, i la honorabilitat dels policies davant possibles denúncies falses, érem irresponsables.
Per això, no m'estranya gens ni mica la brutalitat de l'actuació policial d'ahir divendres contra els acampats a Plaça Catalunya de Barcelona i la Plaça Ricard Vinyes de Lleida. El concepte policial de Felip Puig, i de CiU com a partit de dretes, és repressiu. La policia ha de ser respectada a través de la por. La violència no s'ha de fer servir per a respondre la violència d'uns concentrats o manifestants, sinó per a deixar clar que, o obeeixen la la primera, o rebran. O per les bones, o per les violentes.

Felip Puig ha marcat territori. Ha deixat clar quin tipus de policia vol, la que havia d'apujar la seva autoestima demostrant fortalesa a base d'estomacar persones pacífiques.
És el típic policia obtús que no entén res, que aplica receptes de meitat del segle passat per a problemes del segle XXI. Felip Puig volia deixar clara la seva carta de presentació: amb mi les coses seran diferents. Ahir la seva policia va entregar aquesta carta de presentació a molts ciutadans pacífics. Ja ha arribat!

Anàlisi dels resultats del 22M a Vic (per partits i districtes)

2011-05-25T16:53:00.001+02:00

Crec que per a obtenir una lectura més correcta del que va passar a Vic el passat 22M és interessant fer una anàlisi més detallada per districtes i barris. Vaig voler aprofundir una mica més en aquesta anàlisi quan vaig comprovar alguna dada que em va sobtar de valent, com per exemple que la PXC va perdre molts vots als barris del sud de la ciutat (Remei, Barri d'Osona, Estadi...), però ho va compensar amb més vots a d'altres barris sense un % d'immigració tan alta.

No tinc les dades exactes al 100% de l'any 2007 per districtes però, en tot cas, els resultats de 2007 que tinc donen poca diferència amb els vots reals. Els resultats que poso es centren en vot real, sense tenir en compte la participació, o sigui el % de vot (al conjunt de la ciutat la participació va ser molt similar a 2007 -només 0,7% inferior-).

Els districtes de Vic corresponen a aquests col·legis:

districte 1: (casa masferrer)
districte-2 (casa masferrer, guillem mont-rodom, sant miquel)
districte-3 (sant miquel, montseny, sagrat cor, salarich, sucre)
districte-4 (balmes, salarich)
districte-5 (la guixa)

El districte 3 és amb diferència el més poblat i els 1 i 5 els que menys. La participació és similar a tots els districtes, excepte a La Guixa, on és uns 6 punts superior. Espero que us sigui d'interès:

CiU
Poca cosa a dir. Mantenen els resultats pràcticament exactes respecte 2007, sense haver diferència entre districtes.

PXC
És penós i patètic com a ciutadà de Vic analitzar els seus resultats. Baixen, i força!, al districte 3 (els famosos barris del sud que acollen la major part de la immigració). S'ha de tenir en compte que aquest districte incorpora el col·legi electoral del Sucre (barri amb poca immigració) a on jo vaig fer el recompte i la PXC va pujar i ser 2a força. O sigui, al districte amb més immigració, la PXC va pujar al barri amb menys immigrants.
Milloren a la resta de districtes, sobre tot al 4. Però la seva gran pujada (+30%) és al districte més petit (La Guixa) i amb menys immigració.

En resum, la PXC puja on menys immigració hi ha, i baixa (-20%!) a on es concentra la major part de la immigració. Com a vigatà, és com per a sentir vergonya... No només podem parlar del vot dels afectats pels problemes de convivència, els majors afectats van girant l'esquena a Anglada i qui menys conviu amb els immigrants li vota més.

CUP
Pugen a tots els districtes. Però la seva gran pujada es produeix al districte 1 (centre) i en menor mesura als 2 i 4 (centre nord i centre-sud). Als altres dos districtes (3 i 5) la pujada és molt més minsa.

PSC
Desplom generalitzat i bastant lineal. Destaca la brutal baixada al districte 1, on perden +60% dels vots (per sort per a ells, és un districte petit), no sent tan exagerada la baixada al districte 4.

ERC
Pugen al districte 1 (centre) i baixen poc a la resta (2, 4 i 5). Però els penalitza molt que la seva gran baixada (30% aprox.) es produeixi al districte més poblat, el 3.

ICV-EUiA
Baixem a tots els districtes però, per sort, la nostra baixada més forta és produeix als districtes clarament menys poblats (1-centre i 5-La Guixa). Al districte 4 gairebé no perdem res (Balmes, Salarich) i als districtes 2 i 3 la baixada és més moderada.

SI
No és pot comparar amb 2007 ja que es presentaven per primera vegada. Superen clarament la seva mitjana de vot als districtes 1, 2 i 5. Als districtes del sud, no arriben al 5% de vot.

PP
Puja gairebé un 60% al districte 5 (passa de 3 vots a 8...). A la resta de districtes és manté en línia (puja lleugerament al 4 i baixa lleugerament a la resta). Imagino que a Chumilla aquestes dades no li seran d'utilitat perquè, si encar ve per Vic, no deu saber quins són aquests barris dels que parlo...

Postal electoral (trencada). Indignats d'Aduna

2011-05-24T16:50:00.000+02:00

Fa un mes us explicava en aquesta bitàcola una postal electoral ben curiosa i indignant. Al petit poble guipuscoà d'Aduna (molt a prop d'Andoain i a uns 20km de Sant Sebastià) només s'acabaria presentant una llista electoral, la del PP. Poble on sempre havia tingut àmplies majories l'esquerra abertzale, Bildu no va poder presentar llista per temes de "contaminació de candidats" i perquè els que no estaven "contaminats" eren massa joves i no es van veure en cor, així que el PP va muntar una de les seves famoses llistes fantasma amb gent d'altres poblacions d'Euskadi i d'Espanya.

Doncs bé, el passat diumenge, el poble d'Aduna va canalitzar la seva indignació d'una manera molt útil i pràctica: van anar a votar en bloc (86,46% de participació) i el PP, tot i ser l'única formació que es presentava no va poder entrar al consistori ja que no va assolir el 5% de vots mínim necessari. Els resultats van anar així:

PP: 12 vots (4,01%)
Blanc: 287 vots (95,99%)
Nuls: 1 vot (0,33%)
Abstenció: 13,54%

El consistori va quedar buit i ara vindrà el més divertit: s'ha de prorrogar el mandat de l'anterior consistori que... estava encapçalat per ANV!, partit que està il·legalitzat. Si això no és que et surti el tret per la culata...

Els ciutadans d'Aduna, indignats, van decidir que, ni jutges, ni partits immorals, ni paracaigudistes, decidirien el seu futur. Es van organitzar, van votar i van decidir. Doncs això, que està a les nostres mans...

PD: Aquí us deixo un altre exemple d'un poble que es nega a acceptar els paracaigudistes de les llistes fantasma. Es diu La Vilella Alta (Priorat), i només es van presentar dues llistes fantasma (PP i PSC). El resultat va ser aquest:

PSC: 0 vots
PP: 0 vots
Abstenció: 112 persones (100%)

Ja he descansat...

2011-05-23T20:54:00.001+02:00

Ahir em vaig anar a dormir molt cansat. I no només per un cap de setmana intens amb viatge llampec a Euskadi... Me'n vaig anar a dormir cansat, cansat de ser sempre tan honest i tan poc demagog, cansat d'elaborar sempre propostes complexes per mirar de donar solució a problemes complexes i no llençar propostes cridaneres curtes i comprensibles. Però de tot ha d'haver-hi en la vinya política del Senyor... i a nosaltres ens toca el paper de dignificar la política. Em direu presumptuós, però és que realment penso així.

Jo estic orgullós de tenir companys que es juguen la presó (Manuel Fuentes, alcalde -"ex" ja- de Seseña) que va engegar una lluita contra la corrupció i els poderosos. Ahir els resultats a Seseña va deixar una majoria aclaparadora del partit relacionat amb "el Pocero". Fuentes podia haver fet el mateix i haver "cobrat" en metàl·lic i, potser conservant l'alcaldia, però jo m'estimo més determinades derrotes.

Ho sento, els partits polítics no ho fem del tot bé, això és així, però qui vota és el principal responsable del seu vot. M'he discutit amb moltes persones que veuen "simpàtica" la presència de la PXC, els hi he fet veure que el que proposen, a banda d'immoral, és irrealitzable. És igual, et diuen que sí, que molt bé, però que l'Anglada està bé perquè és l'únic que parla clar i diu les coses pel seu nom. Missatge curt i clar destinat a una part dels votants que no volen pensar ni analitzar.
I no només és una qüestió d'immigració, de la crisi o de la corrupció. Hi ha companys d'altres partits que posen candidats amb cara i ulls, que elaboren i pensen un full de ruta per a aconseguir el seu objectiu (la independència) per a que després arribin altres companys que, sense candidats ni fulls de ruta, anunciïn una imminent proclamació de la independència i se'n portin els vots. Missatge curt i clar, que no s'hagi de pensar gaire.

A Vic, les persones d'ICV-EUiA teníem com a objectiu el segon regidor. Realment pensàvem que amb la feina seriosa, coherent i honrada, desenvolupada durant aquests darrers 4 anys podíem aconseguir-ho. No només no ho hem aconseguit sinó que hem retrocedit en vots, podent però mantenir el regidor. No va ser una nit alegre, però crec que hem de mirar les coses amb perspectiva.
La nostra coalició ha mostrat una bona capacitat de resistència, amb algun avenç important a l'àrea metropolitana. Però a la "Catalunya interior" hem perdut molta presència: Manresa, Berga, Ripoll, Olot... no tindran presència de la nostra coalició al consistori, Vic sí. El creixement de la PXC, de la CUP, SI... i hem resistit. Tenim una base sòlida per a intentar de nou l'assalt.

Personalment la nit no va ser del tot trista: l'amic Manolo Millán resisteix de manera gairebé heroica a Irun conservant la seva acta de regidor, els companys d'ICV-EUiA a Manlleu, el creixement a Barcelona ciutat, la majoria absoluta del company Jose Montero a Montornès... Els grans resultats d'IU a llocs on feia temps no els teníem: regidor increïble en A Corunya, creixement fortíssim a l'Aragó, Extremadura, Galícia, Castella i Lleó... Recuperació a Astúries, zones importants d'Andalusia, grup parlamentari propi a les Corts valencianes... Bildu (que no m'ha donat una súper alegria, però em va posar un gran somriure a la cara...).

El PP i la merda de la PXC em van enviar al llit cansat. Però, ja he descansat...!

Reflexió a Euskadi i a votar amb el cor

2011-05-20T23:59:00.000+02:00

Quan llegiu aquestes lletres, ja seré a Irun preparat per a passar la jornada de reflexió. Aprofitaré per a reflexionar acomiadant, durant tot el dissabte, la solteria del meu germà petit. És un esdeveniment al que no es pot faltar...
Diumenge agafaré la meva ressaca i tornaré a Vic a votar i a donar un cop de mà amb el recompte de vots, molts espero. Vindré a votar, a votar amb el cor. El cor, que és roig i es troba a l’esquerra, em diu que haig de votar una força que defensi la igualtat de tots el ciutadans, que defensi als més febles, que sigui honrada, que faci propostes valentes, però assumibles... El cor em diu que no em vaig equivocar quan em vaig decidir a donar suport a ICV-EUiA. Diumenge, arrossegant la meva ressaca, votaré, de tot cor, Xavier Tornafoch per a alcalde de la meva ciutat, Vic.

Per un Vic sense racisme, no votis Anglada!

2011-05-19T20:55:00.003+02:00

Una de les coses que més m'han agradat d'aquesta campanya electoral és el clar posicionament d'alguns periodistes de la comarca sobre el perillós grup de "cafres" que representa la PXC. Tot mantenint la neutralitat sobre el vot als grups democràtics, han deixat clar que per damunt de tot es troba la convivència.
Molt bones alguna de les intervencions de Josep Comajoan i David de Dios, dos dels periodistes i moderadors del debat electoral de Vic, traient amb contundència la paraula a Anglada.
Molt bo el "A corre cuita" del mateix Comajoan al 9nou del passat divendres (que, per cert, encara no té penjat al bloc). I magnífic l'editorial d'en Joan Turró avui a l'Osona Comarca.
Per últim, us deixo aquesta gran entrevista de David de Dios en Canal Taronja. És molt saludable que el periodistes es "mullin" en temes d'aquesta importància. Felicitats!

El 22 de Maig: INDIGNA'T i... VOTA!!!

2011-05-18T20:39:00.001+02:00

Zoquete! (amb l'àliga al cor...)

2011-05-17T17:43:00.002+02:00

Un águila en el corazón

Las grandes imágenes de estos días de campaña son las de los trabajadores negros que cuelgan carteles de Plataforma x Catalunya. Y me perdonarán que, para referirme a los negros, no escriba subsaharianos, esa imbecilidad que ahora veo por todas partes, ridícula y de una imprecisión total. Porque también es subsahariano un sudafricano blanco como los bóers que últimamente capitaneaba Eugène Terre’Blanche. Por eso escribiremos negro y escribiremos blanco y escribiremos alto y escribiremos patizambo si lo que queremos es entendernos y no hacer el bobo.

Dicho lo cual, volvamos a empezar: las grandes imágenes de estos días de campaña son las de los trabajadores negros que cuelgan carteles de PxC, unos carteles donde se lee “Primero, los de casa”. La incongruencia de PxC es evidente: el partido de Josep Anglada basa su discurso en la lucha contra los inmigrantes, y que ahora los utilice para que le cuelguen carteles es grotesco. Anglada ha presentado dos excusas. Primera excusa: que los negros que aparecen en la foto tendieron “una trampa” a Antoni Sánchez, el candidato de PxC a la alcaldía de Manlleu. Según él, se ofrecieron a Sánchez, para ayudarlo. Y pegaron carteles justo el tiempo para que alguien les hiciera la foto, momento en el que se largaron. Segunda excusa: dice Anglada que, de los pakistaníes que salen en otras fotos, pegando sus carteles, PxC no es responsable. Alega que contrataron los servicios de una empresa y que la empresa les envió esos trabajadores.

En cualquier caso, el PxC hace el ridículo. Lo hace si es verdad que Sánchez se había creído que los negros se le ofrecían para pegar carteles. ¿Ese hombre quiere ser alcalde de Manlleu? Yo, si fuese xenófobo, para liderar mis ansias racistas municipales no votaría nunca a un hombre tan corto. Con la segunda excusa también hacen el ridículo. Si Anglada fuese coherente con lo que predica, por mucho que hayan contratado los servicios de una empresa, si esa empresa le envía pakistaníes rescinde inmediatamente el contrato. Porque es evidente que alguien hará fotos y eso lo dejará en evidencia. Otra lumbrera.

La carrera de Josep Anglada es impresionante. Con el nombre de José Anglada militó durante años en Fuerza Nueva y fue candidato por el Frente Nacional de Blas Piñar. Luego, como no le quedaba mucho donde asirse, él, que con camisa negra y el brazo levantado soñaba devolver a España al buen camino, se cambió el nombre a Josep y probó a ver si, disimulando y agitando las aguas de la xenofobia comarcal, sacaba el vientre de mal año. Pero le cuesta tanto disimular... Hace apenas ocho años, en el Canal 9 declaró su amor por el águila franquista: “Llevo el águila en el corazón, pero políticamente ahora no me interesa explicarlo”. Pues, si no te interesa explicarlo, no lo expliques, zoquete.

Quim Monzó
article publicat a La Vanguardia (17/05/2011)

Municipals a VIC: PORRA ELECTORAL

2011-05-06T09:32:00.008+02:00

Avui a les 00:00h, amb l’enganxada del primer cartell, va començar formalment (informalment ja fa dies) la campanya electoral per a les municipals 2011.
A Vic es presentaran 8 candidatures que s’hauran de repartir els vots ciutadans que donen accés als 21 regidors en joc.

Des de l’esquerra us proposa una “porra electoral” on podeu posar en joc les vostres habilitats predictives, politòlogues o de sort. Posant un comentari a aquesta entrada del bloc, podeu fer la vostra predicció de quina serà l’atribució de regidors al consistori vigatà.

Poseu el vostre nóm i repartiu els 21 regidors!

Com que aquests jocs m’agraden i no tinc por a mullar-me (i cagar-la), seré el primer en fer la meva predicció.
El guanyador/ra de la porra serà obsequiat amb una efusiva felicitació via bloc, twitter i facebook! Participeu!

foto: osona.com

Documents d'ETA. #GoraBildu

2011-05-03T20:43:00.003+02:00

Fa 4 dies el govern espanyol per boca del seu ministre/sinistre Rubalcaba afirmava, al voltant de les actes en les que ETA reconeixia contactes amb el govern durant la treva i dels que el PP es va fer bon ressò, que els papers d'una banda terrorista no podien tenir cap credibilitat i que el que allà es digués no era prova de res.

L'advocacia i la fiscalia de l'estat, instruments al servei del govern, van impugnar les candidatures de Bildu davant el TS. Els informes policials (policia=instrument al servei del govern) reconeixien que a les llistes de Bildu els independents de l'esquerra abertzale estaven "nets" i que no se'ls trobava vincles amb Batasuna. Així doncs, què va fer servir el govern com a prova per a demanar l'anul·lació de les candidatures? Doncs ni més ni menys que uns documents elaborats per ETA en els que aquesta parlava de la possibilitat de crear coalicions electorals entre forces independentistes, inclosa l'esquerra abertzale. El que el govern afirmava és que aquesta era la prova de que la coalició, amb EA i Alternatiba, naixia contaminada per la mateixa ETA (era un instrument seu). És a dir, la prova (presentada pel govern, i acceptada pel TS) per a carregar-se les candidatures de Bildu són uns documents d'ETA.

Senyor Rubalcaba, en què quedem? Els documents elaborats per ETA poden servir de prova, o no? Si és que sí, haurem de concloure que les actes en les que ETA reconeixia que havia un pacte amb el govern espanyol per a no detenir els seus militants, i afluixar el cercle a l'organització, eren proves de l'existència d'aquests acords.

Crec que és del tot lògica una demanda contra els responsables d'interior del govern espanyol per connivència amb terroristes, ja que les actes d'ETA demostren que hi havia un pacte de no agressió entre aquesta i el govern. El govern no podrà al·legar que els documents d'ETA no serveixen de prova, ja que precisament ell, els ha fet servir per a il·legalitzar Bildu. I el TS ho ha acceptat...

Joan Delort, un "jeta" que empara la tortura

2011-04-27T23:51:00.000+02:00

Joan Delort és un jeta que porta com alt càrrec a la Conselleria d’Interior més de 10 anys, amb consellers de 4 partits diferents. Delort és un jeta que denuncia lo malament que ho feia el seu superior directe, però que no va plegar. Delort és un jeta que estava, segons diu ara, en contra de la direcció de la conselleria, però que es va mantenir com a número 3 de la mateixa.
Delort representa el pitjor de la política, representa el agafar-se a la cadira passi el que passi, i passi qui passi. Ni tan sols va tenir la decència de plegar quan el seu “soci” Olmos va ser cessat per les agressions policials al anti-Bolonya.

Però el que és pitjor, Delort és un emparador de la tortura. Delort critica que s’enxampés 5 mossos torturadors i se’ls posés a disposició de la justícia. Per a Delort, el que s’havia d’haver fet és haver mirat cap a una altra banda i no fer res.
Delort no defensa els mossos que actuen amb professionalitat i compleixen amb correcció la seva tasca. Aquests mossos no haurien de tenir cap problema en que es gravessin els interrogatoris, només haurien d’estar preocupats els que no actuïn seguint la legalitat.
La presència de videocàmeres a les comissaries és una reivindicació històrica de les organitzacions defensores dels drets humans. A Euskadi s’haguessin estalviat molts casos de tortures amb aquesta mesura. A més, és una garantia per als mossos que actuen amb correcció, ja que tenen proves davant possibles denúncies falses de tortura.
Fins i tot l’actual cap del sr. Delort, el conseller Felip Puig, no es veu en cor de tirar enrere la mesura. Plegarà el sr. Delort si Puig no treu les videocàmeres?

Sí, tal i com ha dit en Jordi Miralles , Delort hauria d’haver dimitit si tan en contra estava de les polítiques seguides des de la conselleria. Però com que és veritablement difícil que un jeta dimiteixi, personalment coincideixo més amb les declaracions d’en Salvador Milà: a Delort se l’havia d’haver cessat a les primeres de canvi. Personatges com aquest, heretats de l’antic règim, van estar sabotejant des de dins la tasca del govern. Un càrrec de confiança ha de ser això, de confiança, i confiar en Joan Delort per a la conselleria d’interior era temerari.

25 anys, felicitats!!!

2011-04-26T20:14:00.005+02:00

El dia que IU va néixer jo tenia 12 anys. Em quedaven encara molts per a afiliar-me i uns quants per a poder votar.

Vaig dipositar el meu vot per IU a un col•legi electoral del meu barri irundarra de Lapitze a les primeres eleccions a les que vaig poder participar, les espanyoles de l’any 1993. IU obtenia un 9,55% de vots al conjunt de l’estat i un 7,23% a Irun.
A partir d’aquí vindria una indefinició electoral per la meva part: molta simpatia per IU a la que votava en eleccions espanyoles i per EA i, a ja finals dels ’90, per l’esquerra abertzale als que votava en eleccions basques i municipals.

L’any 1996 va guanyar el PP d’Aznar, després de les desastroses (per a l’esquerra) polítiques del PSOE (us sona?). Amb Aznar les coses van anar a pitjor i l’única oposició a l’estat va venir d’IU. Les de l’any 2000 van ser les primeres eleccions generals a les que no vaig votar IU (el candidat em semblava penós i no m’agradava el pacte amb el PSOE) i van ser les darreres a les que vaig votar una força política diferent (l’esquerra abertzale).
La patacada d’IU del 2000 (de 21 a 8 diputats) em va fer replantejar-me moltes coses. L’esquerra abertzale es feia més abertzale que d’esquerres, abandonant la bona gent amb la que van crear Euskal Herritarrok (o jo em feia més d’esquerres que abertzale) i vaig decidir que tocava fer pinya per fer fora el PP i donar un cop de mà a IU, en crisi econòmica pels resultats. Aquell dia 12 de març de 2000 vaig decidir que m’acabaria afiliant a Ezker Batua-IU.

Bé, com molts projectes de l’any 2000, el d’afiliació a EB-IU va quedar aparcat. Just 12 mesos després d’aquell 12 de març, aterrava a Vic. Molts projectes nous i d’altres que quedaven enrere.
Finalment no em vaig acabar afiliant ni a EB, ni a IU. El 2002 anava a l’antiga seu nacional d’EUiA, a Via Laietana, a afiliar-me. A EUiA no compartim afiliació amb IU (som una organització independent, no una federació), però al igual que molts companys d’EUiA, sentim IU com una cosa pròpia.

Demà, jo també celebraré el 25è aniversari d’IU com a propi. A IU la sento tan casa meva com EUiA, una casa a la que em trobo molt agust.
Felicitats, IU!

També parlen (o parlaran) del 25è aniversari d’IU:
A bloguear, Cero Negativo, La Terca Iutopía, Multiverso Incognoscible, Quien mucho abarca, Kabila, Arraio Sound System, Desde la cantera , Punts de vista, El blog de Jangas, Ventanas del Falcón, Ciberculturalia, La Ratera, Relatando Desde el Bajo Llobregat, Viramundeando, Bosque de Brocelanda

Postals electorals 2011 (1): Aduna

2011-04-21T11:22:00.002+02:00

Aduna és un petit poble guipuscoà a uns 20 quilòmetres de Sant Sebastià. Al igual que molts pobles similars, aquí l'esquerra abertzale guanya de carrer en les diferents conteses electorals.

L'any 2007 només van presentar candidatura a les municipals ANV i PP. Els primers van obtenir 159 vots i els conservadors espanyolistes 1.

Segons informa avui el diari Público, a les eleccions del proper 22 de maig només es presentarà una candidatura: la del PP.

No hi haurà candidatura ni de Bildu, ni d'independents, ni cap altra. Imagino que al petit poble no han pogut trobar prous candidats que, d'una manera o una altra, no tinguin algún vincle amb l'eskerra abertzale il·legalitzada. Al final es demostra qui s'estima el seu poble i és responsable i qui no. Imagino que Bildu podia haver trobat candidats en altres indrets de Guipúscoa o d'Euskadi, però no han volgut presentar llista sense que aquesta l'omplíssin persones del poble.

El PP, com en moltres altres matèries, no té gaires conflictes morals. No només no presentarà a la llista persones d'Aduna, sinó que ni tan sols seran candidats bascos. El líder popular guipuscoà, Borja Semper, irundarra i algun curs company meu de la facultat, explica quins són els seus condicionants a l'hora de presentar una llista fantasma en un municipi: que en les darreres eleccions els hi hagi votat com a mínim una persona!

La desvergonya del PP serveix tant per Osona com per Tolosaldea...

14 d'abril, 80è aniversari! Visca la República Catalana i la República Federal Espanyola

2011-04-14T08:00:00.000+02:00

Als que defensem els drets nacionals de Catalunya, el dret a decidir en llibertat el seu futur, a ser el que el poble vulgui que sigui... aquest discurs del President Macià proclamant la República Catalana dins de la República Ibèrica ens agrada.

Un dia va semblar possible que una Catalunya sobirana pogués compatir espai amb una Espanya tolerant i amable. Tots sabem que "la Espanya que ha de helarte el corazón" ho va evitar a cop de canó.
La idea, doncs, d'una República Catalana dins d'una República Ibèrica no és nova. És la idea que alguns van defensar i altres encara defensem.

Per la igualtat entre les persones i els pobles, per la justícia social, la laïcitat... recordem la II República i treballem perquè arribi una III!

A Vic, en defensa de la sanitat pública!

2011-04-12T16:05:00.000+02:00

Per sort, no he hagut de ser usuari habitual dels serveis de salut. Més enllà d'un esquinç que em vaig fer l'any passat i d'alguna amigdalitis, no he hagut de visitar gaire cal metge. De fet, l'únic ingrés hospitalari familiar que recordo a l'Hospital General de Vic (HGV) va ser pel naixement dels nostres dos fills. En el seu dia vaig tenir la oportunitat d'agrair des d'aquesta bitàcola la professionalitat dels treballadors de l'HGV.

És veritablement meravellós poder gaudir d'un bon servei de salut i, quan t'hi trobes, agraeixes estar en mans de bons professionals i de personal que et tracti amb correcció. És per això que em genera un profunda i intensa indignació el fet que es vulgui posar en risc aquest servei i que es maltracti els professionals que hi treballen.
La qualitat de sanitat, com la de l'educació, marquen el veritable nivell de progrés d'un país. Als països que històricament gaudeixen de bons serveis públics, els funcionaris que hi treballen són persones que, independentment del salari que cobren, tenen un reconegut prestigi social com a servidors de la comunitat. Aquí, els funcionaris estan desprestigiats, i aquest desprestigi està sent potenciat també des dels governs que els fan servir de cap de turc quan toquen retallades.

És vergonyós que, mentre retallen un pilar essencial del nostre estat de benestar, abaixin els impostos a un col·lectiu molt reduït de ciutadans.
La gent gran ha cotitzat durant molts anys per a gaudir d'un servei de qualitat. I els que no sóm tan grans volem que els nostres impostos vagin a garantir aquest estar de benestar.

CiU ha entrat en el govern de la Generalitat amb el programa que ja havia anunciat: retallades als serveis públics i incentius als privats/concertats. És legítim que un partit liberal vulgui aplicar la seva ideologia, igual de just que bona part de la societat civil i els treballadors s'hi oposin.

I això és el que vam fer dissabte. Dir que no volem que ens retallin un servei bàsic i que els treballadors puguin fer la seva feina en condicions dignes.
Dissabte vam sortir al carrer treballadors i usuaris de la sanitat pública, sindicats i partits (alguns ja ho fèiem des de fa temps) i molts ciutadans dempeus. A més, vaig gaudir de la satisfacció que arribés a les meves mans (igual que a la de molts manifestants) el manifest que Dempeus-Osona havia fet per l'ocasió. Conec la gent de Dempeus per la salut pública i la grandíssima feina que estan fent, i és un motiu de gran alegria que a Osona hagi arribat aquesta gran iniciativa.
A CiU i PP no els hi sortirà gratis "tocar" la nostra sanitat...

Més informació: EUiA d'Osona, osona.com, 9nou.cat

Biblioteques 2.0

2011-04-07T23:24:00.002+02:00

Com molts podeu haver comprovat, porto ja unes setmanes (mesos) en que la meva activitat blocaire ha afluixat de manera més que considerable. Manca de temps, desídia... Potser un xic de tot plegat. La veritat és que davant la manca d’ànims per posar-me davant el teclat i fer treballar la matèria gris, facebook i, sobre tot, twitter, són excel·lents substitutius. I més des de que disposem d’aquestes demoníaques eines com són els mòbils amb connexió a tot lo imaginable.

El cas és que, per sort, les mancances blocaires que estem patint alguns, es veuen compensades àmpliament pel bon esforç d’altres companys que han agafat l’Osonosfera per les banyes, i l’estan tirant endavant de manera encomiable.

El nou projecte de l’Osonosfera és el de les biblioteques 2.0 (us recomano entrar al bloc creat a l’efecte). Una magnífica idea que enllaça a la perfecció amb l’esperit de l’Osonosfera i dels projectes que ha anat engegant durant la seva existència. L’extensió, debat, aplicació i coneixement de les eines 2.0 en diferents àmbits de la societat.

Al bloc s’han anat explicat experiències pràctiques, tan a nivell d’aplicacions com d’utilització, de les eines 2.0 al món de les biblioteques. Us recomano que hi entreu, és realment interessant.

Però el que jo ressaltaria com a tema apassionant és el del futur de les biblioteques davant l’avenç de les tecnologies. Un debat ineludiblement lligat al futur del llibre, dels diaris, del coneixement en general... Un debat que no és pot deslligar dels sentiments. Jo, que em considero un apassionat d’internet i de les eines 2.0, em veig, a data d’avui, totalment incapaç de substituir els meus estimats llibres en paper pel llibre electrònic. Vaig contracorrent? Em quedaré sense biblioteques tal i com les coneixem ara, o es convertiran aquestes en reductes per a gent com jo?

El debat és apassionant i dóna per omplir pàgines i pàgines. Si el meu cervell torna a greixar-se i si em torno a reconciliar amb el teclat, espero deixar una reflexió sobre el tema al bloc.

Oh! Què bonic és l'amor...

2011-03-21T22:48:00.004+01:00

Ja tenim la llista d'ICV-EUiA de Vic!

2011-03-19T19:13:00.001+01:00

Avui ens hem reunit les persones que formem ICV i EUiA de Vic per a aprovar la proposta de llista electoral de cara a les municipals del maig.
Una llista il·lusionant, amb molta gent nova, joves, dones, amb moltes persones representatives de la societat vigatana: companys i companyes sindicalistes, del món educatiu, de la sanitat, de diferents associacions...
Crec que és una llista amb una bona barreja de gent nova i jove, i gent més experimentada (i, en casos, no tan jove...). Una candidatura que recull l'experiència de diferents sensibilitats de l'esquerra vigatana.

EUiA també hem renovat les persones que ocuparan els llocs més significatius de la llista que torna a encapçalar Xavier Tornafoch. En el número 3 l'Esti (tw i fb), que assumirà per primera vegada responsabilitats com a candidata i que intentarà aplicar la seva experiència en el món sindical i associatiu. En el núm. 6 l'Arnau Paré (fb), que és una presència important per a EUiA ja que representa Alternativa Jove - Joves d'EUiA a la llista i el futur d'EUiA. I en el núm. 10 en Khader Attar (fb), metge de professió i defensor dels drets del seu poble de neixement, el palestí. Finalment, jo mateix ocupant el lloc 17è de la llista.

No amaguem que tenim com a objectiu clar aconseguir el desitjat segon regidor. Serà complicat perquè es presentaran moltes candidatures amb opcions, però crec que l'esquerra vigatana es mereix que l'opció que nosaltres representem tingui un creixement. De totes les maneres, estem acostumats a rendabilitzar, molt més del que numericament suposa, la feina d'un regidor. Amb en Xevi, l'Arnau, l'Esti, l'Anna, en Domènec i tota la resta que formem la candidatura esperem aconseguir-ho. Ho intentarem!

La notícia al web d'EUiA d'Osona

Enquesta electoral a Vic

2011-03-17T20:50:00.006+01:00

Avui el setmanari Osona Comarca publica una enquesta electoral centrada en la ciutat de Vic:

Sobre els resultats, penso que es corresponen bastant amb el que molts podem tenir en ment: 1- CiU a l'alça, capitalitzant en solitari els partidaris del tripartit vigatà. 2- Els altres dos membres del tripartit estancats en uns resultats que ja no van ser bons el seu dia (ERC) o a la baixa (PSC). 3- ICV-EUiA mantenint-nos o amb un lleuger creixement que ens podria donar el desitjat segon regidor. 4- PP sense presència.

Els resultats que crec que poden variar respecte l'enquesta serien: 1- La PXC. Crec que el vot ocult els hi fa restar a l'enquesta. Tot i així, també crec que ja van tocar sostre les passades municipals, en que van estar a punt d'aconseguir el 5è regidor. Jo els hi donaria 3, potser 4 (però en aquest cas amb baixada de vots). 2- La CUP. Crec que no han sabut capitalitzar els seus bons resultats de fa 4 anys i, a sobre, es trobaran amb més competència pel cantó independentista. Més que estar a prop de mantenir els 2 regidors, penso es quedaran amb 1 (no sense dificultats). Un punt a favor seran les seves candidates. 3- SI. Crec que més que entre 0-1 estaran entre 1-2 regidors. Crec que els hi pot fallar el candidat.

Osona Comarca també ha fet enquesta sobre els possibles resultats en unes eleccions generals (les que vindran darrera les municipals). Aquí tampoc observo gaires sorpreses: PP i PSOE poden créixer a costa de les opcions més localistes. Aquí teniu el gràfic:

Fitxa tècnica de l'enquesta:

Data enquesta: entre 21 febrer i 1 de març
Mostra: 404 persones escollides aleatòriament per diferents barris
Marge d'error: Es parla d'un nivell de confiança del 95,5%

Una legislatura a Vic

2011-03-14T00:27:00.003+01:00

En Quico Sallés (twitter, fb) resumeix en aquest bon article el que ha estat aquesta legislatura a la ciutat de Vic. Crec que l'article, caricaturest com solen ser els seus articles, dóna una imatge molt exacta. Totalment recomanable:

CUP vadis?

"M'entenc molt bé amb la CUP". Aquesta frase l'ha repetit moltes vegades l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal. Malgrat que el diputat al Parlament sigui un almogàver de l'independentisme en un partit en què això del sobiranisme només serveix si serveix per pressionar, aquesta entente més que cordiale és senyal que alguna cosa no va bé.

Les eleccions d'ara fa quatre anys van deixar un tèrbol panorama a la sala de plens de l'Ajuntament. Es va reblar la màxima que sempre ha pronunciat un mític de la ciutat: "A Vic, les esquerres no guanyen ni per casualitat". Però la sorpresa del creixement de PxC va obligar a un estrany replegament que va deixar una autèntica autopista a la CUP. I a més, una autopista alemanya: de tres carrils, sense peatges ni límit de velocitat.

L'acord embrionari a quatre bandes -CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA- deixava les coses clares. El regidor ecosocialista, Xavier Tornafoch, prou llest per entendre que aquell sudoku seria massa complex de dibuixar cada dia, va plegar amb una generosa empenta del PSC. L'invent va quedar reduït a una curiosa combinació de tres forces que no calia ser gaire llest per preveure que els ciutadans l'entendrien com a una sola, i això, amics, fa més mal que bé als socis minoritaris, els quals ningú sap on paren.

Fem una reflexió sense acritud. A hores d'ara, el PSC de Josep Burgaya prega a Sant Miquel dels Sants que es quedi com està. La fe no és monopoli de la dreta. Els dos regidors d'ERC frisen per continuar essent masovers del bon amo que no pas per ser els amos de la terra. Ai... la poca fe és mal senyal per qui vol fer de mossèn.

I a l'altra banda? Molt senzill. Xavier Tornafoch ha estat l'única oposició assenyada. Ha pactat quan ha convingut -recordin com va robar la cartera a PSC i ERC amb el POUM- i ha venut a preu d'or el seu vot. Ha estat fidel a la seva lleial parròquia que, tot sigui dit de passada, és el que han de fer els polítics. Res de llibres de cavalleries i de renúncies ideològiques inintel·ligibles com les que ens han regalat alguns socis de govern municipal en els alegres anys del present mandat. Tornafoch serà comunista, o no ho serà, però de ximple no en té ni un pèl.

Però ...i la CUP? No s'enfadin els del farcell de palestí, el pírcing i els pantalons quechua, però la seva clientela demanava una altra cosa. Els regidors de la CUP estaven al ple de Vic per fer d'oposició dura: treure foc pels queixals, repartir mala llet i si convenia treure el sant Cristo Gros i defensar a capa i espasa l'esquerra més ideològica del poble treballador vigatà que vol la independència. Per defensar Joan Amades i el seu catàleg de gegants, balls, danses i collonades ja tenim Òmnium Cultural.

S'han deixat abraonar de manera constant i gratuïta per l'Anglada i sus muchachos. Si la resposta dels radicals a ser titllats de "rates" ha de ser demanar empara a l'alcalde, anem arreglats. "Hi eren?" es preguntaven alguns ciutadans desemparats. I això no és bo. Tenien l'oportunitat i segurament l'han desaprofitat. Potser a partir del 22 de maig tindran una nova oportunitat, però, si es dóna, serà l'última.

Publicat a Naciódigital.cat (12/03/2011)

Sobre el dret de vaga (també als aeroports)

2011-03-09T19:26:00.004+01:00

No són controladors aeris que cobren nòmines elevades. No amaguen la convocatòria de vaga darrera unes baixes o absències laborals, la fan amb tots els tràmits legals. No convoquen una vaga en el darrer moment, avisen amb molt de temps...
Tot i així, des dels mitjans de comunicació, així com des dels poders econòmics que els sostenen i des dels poders polítics als que serveixen, s'està fent una campanya agressiva contra la convocatòria de vaga feta pels sindicats de classe d'AENA.
Els hi tornen a acusar, igual que amb la vaga dels controladors, d'agafar com ostatges els viatgers (tot i que convoquen la vaga amb mes i mig d'antelació). De voler fer mal. De perjudicar el sector turístic. De voler pressionar i no negociar... En definitiva, els acusen de voler fer servir el seu dret de vaga.

Perquè, en què consisteix una vaga? Que jo sàpiga una vaga consisteix en deixar de treballar i així fer pressió per a la consecució d'uns objectius laborals. Què es pot provocar un perjudici? És clar! Sinó, on estaria la pressió? Provoquen més perjudici els treballadors d'AENA que el que puguin provocar els treballadors del sector sanitari, educatiu, transport o comercial? Si el fet de que no s'enlairen avions i es perjudiquin els viatgers és motiu per a restringir el dret de vaga, no seria més motiu que no es passin consultes mèdiques, que no es facin classes a les escoles, que no surtin els ferrocarrils o que no s'obrin les botigues de menjar? Hem de restringir a tots aquest sectors el dret de vaga? I als taxistes, camioners, treballadors de benzineres, escombraires, treballadors d'oficines bancàries...?
I llavors, per què no suprimim directament el dret de vaga?

Els treballadors d'AENA convoquen vaga perquè el govern espanyol, pressionat pels grans poders econòmics, s'està venent tot lo vendible, AENA inclosa. Fa no massa temps els mitjans es paraven a analitzar si una convocatòria de vaga era proporcionada o no, si la culpa era de l'empresa o dels treballadors. Ara ja no es miren raons. Si no podem anar de vacances en avió per Setmana Santa, la culpa és dels treballadors, que a fi de comptes són qui la convoquen. No miren els seus motius, ni més enllà. Els mitjans no es queixen de les pressions que exerceixen els poders econòmics per a privatitzar AENA, les caixes d'estalvi, la loteria i tot lo privatitzable. Però sí es queixen de l'única pressió que poden exercir els treballadors: la vaga.

Els treballadors d'AENA fan vaga per a defensar els seus llocs de treball i les seves condicions laborals. Fan vaga per a defensar una qualitat del servei (ja sabem com funcionen les subcontractes). Ja sabem que una vaga provoca perjudicis, però en aquest cas el motiu està més que justificat. Si avui permetem els atacs al dret de vaga dels treballadors de terra d'AENA, demà ens el poden retallar a la resta.
La vaga dels treballadors d'AENA és evitable, i per això donen molt de temps per a negociar. Evitar una vaga no només està en mans d'una de les parts...

En defensa de la Guàrdia Civil

2011-03-07T15:58:00.007+01:00

He escrit més d’una vegada en aquest bloc sobre la Llei Antiterrorista (aquí, aquí o aquí), instaurada durant la transició, i la seva utilitat per a amagar tortures en cas que aquestes es produeixin.
La detenció la passada setmana, del “Comando Otazu” d’ETA, i els esdeveniments denunciats durant els interrogatoris, ha tornat a posar de relleu la sospita del que aquesta Llei amaga.

Quan a Catalunya han hagut denúncies contra la seva policia, s’ha garantit la seva honorabilitat posant càmeres a les comissaries. Com que no es tortura, la policia no ha de patir per les gravacions i, a sobre, queda protegida de possibles denúncies falses.
Els governs espanyols es neguen a derogar la Llei Antiterrorista i a aplicar les mesures recomanats per organitzacions internacionals de drets humans. Per què serà?

Sobre aquesta qüestió parla, en aquest gran article que us avanço, l’Hugo Martínez Abarca (fb, twitter). Us recomano fefaentment la seva lectura. Podeu deixar els comentaris al seu bloc...

Aunque los detenidos vuelven a referir la bolsa (una tortura que no deja huellas) esta vez el invento incluye la violación de una de las acusadas (la otra no se debía de saber el manual) y una mayor cercanía que nunca entre las acusadas y los acusados, con la circunstancia de que ellos son pareja de ellas y los gritos y agresiones a ellas, siempre según el cuento chino, generasen pánico en ellos. El manual se ha perfeccionado respecto de otras veces: habiendo sido llevado uno de los etarras detenido un par de veces al hospital durante el interrogatorio él mismo explica a su abogado que no es fruto de las torturas sino que se autolesionó para escapar del horror que sentía al escuchar lo que le hacían a su pareja (…)

(…) ¿acaso es más tonto Grande-Marlaska que los guardias civiles? ¿qué puede hacer que un interrogatorio de guardias civiles sea más eficaz que el de un juez? (…)

(...) La grabación del interrogatorio y la cancelación del periodo de incomunicación sólo beneficiaría a la Guardia Civil y perjudicaría a ETA. Los gobiernos que no han dado los pasos que piden la ONU y Amnistía Internacional están haciendo el juego a ETA y haciendo un daño injusto a la imagen de la Guardia Civil.

article sencer

Els millors

2011-02-16T23:38:00.006+01:00

Don Manuel Fraga Iribarne va afirmar un dia que era normal que determinats llocs de responsabilitat fossin ocupats sempre per persones provinents de les mateixes famílies. Aquestes persones, de bones famílies, estan millor preparades i és per això que se les designa per aquests llocs de nivell. Són els millors.

Les famílies que porten els seus fills a les escoles públiques o que fan servir la sanitat pública no estan dins d’aquest selecte grup dels millors. És per això que hauran d’assumir que no s’apugin les places de professors o de metges, tot i que hi havia un compromís de fer-ho i que el nombre d’usuaris ha tingut un reconegut augment.
Hi havia el compromís d’augmentar les places d’empleats públics i no es farà. Hem d’estalviar (pel tema del dèficit, ja se sap...) a costa, com no, dels que no som “dels millors”. Això sí, el compromís que CiU sí que complirà serà el de suprimir l’impost de successions.

El mateix conseller d’economia, Mas-Colell, reconeix que és un impost que té “sentit”, i més des de que només grava a les més grans fortunes, però que ha de suprimir pel compromís electoral de CiU. I el dèficit? Bah! Només parlem de 400 milions d’euros... Euros, això sí, més que suficients com per no haver de deixar de fer els hospitals i escoles que CiU ja ha anunciat que deixarà de fer. En definitiva, els usuaris potencials d’aquests serveis no estan entre “els millors”.

Ell no pagarà, els seus fills tampoc (l'impost de successions...)

L’altre gran argument del conseller per a suprimir aquest impost està en la “competència fiscal”. És a dir, aquests grans patriotes carregats de “duros” canviarien el seu domicili fiscal a una altra comunitat espanyola on aquest impost ja estigués suprimit. És una de les avantatges de ser “dels millors”, tens la facilitat de canviar de domicili i estalviar-te molts diners. Els pares que hagin de portar els seus fills a una escola col·lapsada i amb manca de professorat no podran canviar de domicili i portar la canalla a una escola de Castella La Manxa o Navarra...

Bé, no hi ha dubte: CiU, el govern pels millors.

Tracte de favor espanyol envers Catalunya

2011-02-09T22:11:00.001+01:00

Aquest acudit d'en Toni Batllori a "La Vanguardia" d'avui expressa de manera fefaent la mentalitat de bona part de la societat espanyola envers Catalunya. La seqüència dels fets seria la següent:

Catalunya aporta bona part de la seva renta a la solidaritat amb d'altres pobles i regions de l'estat espanyol.
Aquesta aportació sovint provoca injustícies. Per exemple, Catalunya abans de l'anivellament fiscal (any 2008) ocupava el 3r lloc de l'estat en renta per càpita. Després de l'anivellament va passar al 11è lloc. Catalunya té taxes d'atur semblants a la mitjana espanyola.
L'estat té un deute milionari amb Catalunya en matèria d'infraestructures i del Fons de Competitivitat. Dilluns Zapatero es va comprometre a desbloquejar 750 milions d'euros de deutes pendents en infraestructutes corresponents a l'any... 2008!
La "solidària Catalunya" ha hagut d'endeutar-se per tal de complir amb els seus ciutadans. Som solidaris amb l'estat i nosaltres hem d'endeutar-nos.
Aquests deutes comencen a véncer i Catalunya no podrà fer-hi front. I l'estat continua sense pagar el deute que té amb Catalunya...
Per a poder fer front a aquests deutes, Catalunya solicita que li deixin emetre més deute public. És a dir, Catalunya no demana diners a ningú. Catalunya demana poder fer un préstec que haurà de tornar amb interessos.
Altres CCAA qualifiquen el fet que Catalunya hagi de tornar a endeutar-se, per a continuar sent solidària amb algunes d'aquestes mateixes CCAA, com a un tracte de favor. Vaja, quin gran favor...!

Conclussió final: Artur Mas no ha aconseguit res de l'estat, però ha tornat venent una victòria que els enemics de Catalunya aprofiten per a atacar-la. Aquesta pel·lícula ja em sona...

Puigmal des de Núria. En busca de neu...

2011-02-08T21:09:00.006+01:00

El tema d'anar a fer sortides amb grampons s'està començant a complicar força... Neva poc, i quan neva, a continuació no fa fred de debò. És a dir, poca neu i, quan n'hi ha, bastant toveta, almenys pel Ripollès i el Pirineu oriental, a prop de casa.

Això mateix vam poder comprovar aquest dissabte passat. Després de tot l'hivern sense haver pogut sortir a la neu, les nevades de fa uns dies ens van animar a esmolar els grampons i planificar una sortida. Dijous la vista del Pirineu des de Vic (cantó sud) feia pena, així que ens vam decidir per provar la pujada al Puigmal (2,910m) des de Núria (1.964m), intentant aprofitar la neu que pogués haver al cantó nord. Un company ja ens va advertir que ens podíem trobar molta neu, però que estaria molt tova. Tot i així, era això o canviar l'excursió per una altra molt més lluny i, igualment, sense garanties de neu dura.Vam sortir de Manlleu (jo de Vic) amb la Marta i el Ramon. El cotxe marcava -2,5º a l'exterior. A l'estació del cremallera de Queralbs ja estàvem a uns 3-4 graus positius, i a Núria ja marcava +5,5º. Neu, però sense fred... La imatge de les muntanyes del voltant, vistes des del sud i amb molt poca neu, era penosa.
Vam iniciar la pujada al Puigmal per l'anomenat Roc de l'Ortigar seguint, direcció oest, el torrent de Finestrelles. Neu si, però molt tova. En molts trams ens enfonsàvem fins els genolls. Així vam anar fent, de manera molt penosa, el camí fins el Roc de l'Ortigar. Allà vam tombar direcció sud per a encarar la muntanya per la seva cara nord. La neu seguia estant molt tova i el caminar, enfonsant-nos contínuament, es feia pesat. Vam aturar-nos a esmorzar a la cota 2.300, més de dues hores caminant i només havíem assolit poc més de 300m de desnivell dels gairebé 1.000 previstos.

A partir d'aquí l'estat de la neu va anar millorant i, sobre tot, a partir dels 2.400m la neu ja estava bastant més compactada, cosa que facilitava força el caminar. A partir d'aquí, però, ens trobaríem una altra dificultat: el desnivell mateix de la muntanya. Vam tirar pel dret per la “Coma de l'Embut” i les pales amb neu, això sí, molt dura es van tornar veritables parets. Manca d'entreno (feia mesos que no enfrontava una caminada tan dura), sol, calor i parets verticals. Vaig arribar al cim mort, era prop de l'una del migdia. Més de 4h de dura pujada. Des del cim, vistes privilegiades de la Cerdanya i tot el Pirineu oriental. De Montserrat només es veien sortir el pics entre les boires.

La baixada la vam iniciar a molt bon ritme. A pesar de les parets verticals i la neu molt dura (a vegades gelada) els grampons agafaven perfectament i desfèiem altitud de manera ràpida. A la que ens vam acostar a la cota 2.400m la cosa es va tornar a complicar. Novament un bon gruix de neu molt tova. Caminar pesat sota un sol de justícia. La temperatura devia ser superior als 10º. Vam arribar al complex del Santuari per la via més habitual, travessant el bosc que baixa pel cantó dret.

Vam arribar a les 15:45h. Teníem un cremallera de baixada a les 16h, però això suposava començar a dinar prop de les 17h. Vam decidir no arriscar-nos a perdre'ns un àpat i ens vam quedar a dinar al bar-cafeteria de Núria.

Ressenya gastronòmica
Poca cosa, i la poca cosa molt trista. Ni vedelles amb bolets, ni ànecs amb peres, ni galtes, ni tan sols una botifarra amb patates... Una amanida de pasta i un entrepà de tonyina. I sort que vam tenir, al poc s'acabava el pa... Això sí, el que vam menjar se'ns va posar de por.

Ho empaqueto i t'ho regalo

2011-01-25T20:12:00.001+01:00

Diuen que una imatge, i més si és en forma d'acudit, val més que mil paraules. Aquest acudit gràfic d'en Vergara ho testifica:

"Euskadi is different" o la mort de les caixes

2011-01-24T19:47:00.003+01:00

Us invito a llegir aquest interessant article (traducció al espanyol: aquí) de l'Antoni Serra Ramoneda publicat ahir diumenge a El Periódico.
En un moment en que les caixes d'estalvi es troben a l'ull de l'huracà, per la seva mala gestió i, sobre tot, per la decidida aposta del sector bancari, el seu lacai a sou i governador del banc d'Espanya i del inútil que governa l'Estat de destruir-les, Serra Ramoneda resalta que el problema no està en la naturalessa jurídica de les caixes ni en el seu model de gestió. El cas basc demostra que caixes públiques (de les diputacions) ben gestionades poden ser tan eficients i viables com a qualsevol altra entitat financera. Llegiu l'article, val la pena!

Un banc no pot, per la naturalessa jurídica d'aquesta, comprar una caixa. El senyor Botín (i Cia.) no poden admetre que algú obtingui un tros del pastís, que creu que li pertany, sense poder-ho eliminar a través de l'absorció. Per això necessita un lacai que, amb l'ajuda del inútil, modifiqui aquesta naturalessa jurídica i que obligui a convertir les caixes en bancs, aquests sí, comprables.
L'Estat va prestar diners (FROB) a les caixes (a gairebé el 8% d'interés) perquè aquestes es fusionessin i tapessin els forats deixats per la mala gestió dels seus dirigents. Però no va intervenir, ni va obligar a que aquests mals dirigents pleguessin.
Ara ell i Brussel·les han tornat a endurir les condicions per a aprovar els "stress test". Si no els aproven intervindran. Però per a aprovar-los necessitaran més recursos que, segons el lacai, només podran venir per l'aportació de capital privat. I per a poder captar capital privat necessitaran convertir-se en bancs.
Al final, qui penseu que aportarà aquest capital i es quedarà amb les caixes? Si senyor, l'amo del lacai...

Actualització:
El govern inútil i servil espanyol, en boca de la ministra d'economia més incompetent de la democràcia, ha anunciat la pena de mort a les caixes i l'entrega del cadàver als bancs.
L'exigència d'un core capital del 8% abans de setembre fa que la majoria de caixes de mida mitjana hagin d'acudir al FROB per a poder-se recapitalitzar. El FROB comprarà drets polítics, injectarà diners públics i entregarà la caixa als bancs.
Quan dieuen que nacionalitzaran les caixes, el que estan dient és que les nacionalitzaran temporalment per a entregar-les posteriorment als bancs. I tot això fet per un govern que es diu socialista...

El Ministeri de Treball informa:

2011-01-23T11:29:00.004+01:00

(no calen comentaris...)
vist al bloc de Kabila

Pura ideologia

2011-01-17T17:36:00.000+01:00

Durant la campanya de les "catalanes" deia el candidat Artur Mas que no es decidia entre dreta i esquerra. Deia això i l'endemà de ser investit ja començava el desmuntatge de l'estat de benestar, començant pel sector sanitari. Retallada als serveis públics o fer-nos (re)pagar pel seu ús i aposta pels serveis privats/concertats, desgravacions fiscals incloses.
La liberalització dels serveis públics essencials es considera una opció ideològicament neutra: no és ni d'esquerres ni de dretes. Igual que les normes i obligacions que els anomenats "mercats" fan assumir als governs submisos: es consideren mesures inevitables i úniques (sense alternativa), i per tant no és qüestió de dretes o esquerres el fet d'aplicar-les... Res més lluny de la realitat. El liberalisme està aplicant les seves receptes, i sí, són receptes que responen a una ideologia, que no és precisament d'esquerres.

Un polític que no s'amaga sota aquest parany de la falsa neutralitat ideològica és el líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida. Quan el govern espanyol fa una de les poques propostes decents que se li recorden en molt de temps: deixar de subvencionar les escoles que segreguin els nens per raons de sexe, Duran posa el crit al cel (mai millor dit) afirmant que la mesura seria inconstitucional.
Jo no sé quina constitució s'ha llegit el sr. Duran, en tot cas es devia haver saltat l'apartar dels drets i la igualtat. No només representa una ideologia rància i excloent el voler segregar nens i nenes a l'escola (igual que vol fer amb els nens de diferents orígens), sinó que a sobre té la cara dura de voler que ho paguem entre tots. Efectivament al món occidental hi ha models d'escoles segregadores (normalment religioses), però conec pocs models en que aquestes escoles siguin subvencionades pels poder públics.
Imaginem-nos que passaria si un iman musulmà demanés finançament per a escoles on s'inculqués la seva religió i es separés als nens de les nenes. Què diríem? Que aquest Iman és un retrògrad que no entén la societat en que vivim i que s'hauria d'integrar. Doncs això mateix és Duran i Lleida: un integrista retrògrad que no s'ha acabat d'integrar en una societat que ja no discrimina per motius de sexe i que no hauria de finançar (tot i que ho fa) l'ensenyament de les creences personals d'uns quants.

No ens enganyem, lo seu, al igual que lo d'en Mas i els liberals que es volen carregar l'estat social de benestar, és pura ideologia.

"Sentir-se d'aquí"

2011-01-15T11:04:00.000+01:00

“No es pot demanar als immigrants que se sentin d'aquí, els hi hem d'obligar”. Crec que aquesta afirmació feta per l’alcalde de Vic, Josep Mª Vila d’Abadal, en una conferència sobre el present i futur de la ciutat, es literal. Així almenys ho recullen diversos mitjans de comunicació.

No tinc per escrit el contingut d’aquesta conferència, per tant no sé si el nostre particular Cid Campeador va especificar més detingudament què vol dir això de “sentir-se d’aquí”.

Sentir-se d’aquí és parlar en català? Doncs hi ha milers de ciutadans que no s’hi senten, però no de la immigració més recent, sinó de la que va venir fa molts anys. Com els obligarà el nostre batlle a sentir-se d’aquí?
Sentir-se d’aquí és tenir la religió catòlica com a pròpia, tal i com afirmen alguns? Doncs jo no em sento d’aquí. Espero assegut que el senyor alcalde vingui a fer-me sentir d’aquí...
Sentir-se d’aquí és tenir la nació catalana i/o les seves tradicions culturals com a pròpies? Doncs em torno a remetre al punt primer.
Sentir-se d’aquí és ser del barça? Doncs em torno a remetre al punt segon.
Sentir-se d’aquí és respectar les lleis i els drets de tots els ciutadans sense exclusió? Doncs aquí podríem arribar a un acord. Però primer li explica això als seus amics capellans i al Bisbe de Vic.

Què és exactament sentir-se d’aquí senyor alcalde? Expliqui-m’ho si us plau.

Aquí s’ha d’exigir que tothom, tothom! compleixi les lleis. I un cop compleixen les lleis (i això és tema de tribunals –el no compliment-) que tinguin també tots, tots! els drets, inclòs el de poder decidir qui volen que sigui el seu futur alcalde.

Senyor Vila d’Abadal, expliqui’s millor, defineixi millor els conceptes. Perquè sinó, llegint frases com aquestes, la impressió que dóna és que vostè torna a insistir en pescar en caladors de la PXC amb un discurs racista. I després, si li diem això, s’empipa.

Ho advertim, no és una innocentada

2011-01-14T00:01:00.000+01:00

Tal com vam advertir, no es tracta de cap innocentada. Zapatero es va sotmetre a les autoritats europees i els "mercats" i vol que s'aprovi el projecte de llei de jubilació als 67 anys en el proper Consell de Ministres de divendres 28 gener 2011. Manté la seva promesa als poderosos contra els interessos i els drets dels treballadors i treballadores.

Esquerra Unida té en marxa una campanya contra les retallades socials aprovades pel govern Zapatero, contra les polítiques neoliberals que defensen, tant el govern estatal, com els regionals del PP. Cal una alternativa de sortida social a la crisi. Per IU, és necessària la convocatòria d'una nova vaga general com a manera de contestar al carrer les polítiques neoliberals i de retallades de drets dels treballadors i de la majoria de la societat. IU creu que ampliar l'edat de Jubiliació no és la solució.

Els següents blocs censurem les intencions de Zapatero, i el seu govern, i seríem partidaris de convocar una Vaga General:

Ventanas del Falcón, Arraio Sound System, Soto en Cameros, Relatando desde el Bajo Llobregat, Kabila, abloguear, Desde la cantera, punts de vista, La Ratera, Multiverso Incognoscible, Ciberculturalia, The Fuente Palmera Times, Bosque de Brocelandia, La Terca Iutopía, DEMPEUS per la salut pública Agua Va!!!, Viramundeando, Maldice que no es poco, Moscas en la Sopa, Quien mucho abarca La Rueda del Tiempo, Sara Mulet, ceronegativo, Les coses d'en Jomi, Desde d'esquerra,

Què està acabant amb ETA?

2011-01-11T20:07:00.000+01:00

Sembla evident que els moviments de l'ezkerra abertzale cap a posicionament democràtics allunyats de la violència, que també estan movent a ETA, venen motivats per clars canvis en la situació política-social-militar de l'anomenat MLNV.
L'ezkerra abertzale es mou per no quedar-se fora de joc i ETA es mou a darrera per a no quedar-se sola en el terreny de joc. Però, què o qui ha provocat aquests moviments?

Segons la majoria d'analistes, periodistes o entesos/interessats, el motiu és l'eficàcia policial i la unitat dels "demòcrates" contra ETA. L'eficàcia policial és innegable que ha estat un factor clau, imagino que, en el seu dia, el suport d'Aznar a la "lluita contra el terrorisme internacional" (assassinat de civils a Iraq o Afganistan) del president Bush, va tenir la seva recompensa en forma de suport en mitjans tecnològics i d'intel·ligència militar en la lluita contra ETA.
El tema de la unitat és més discutible. Tots els governs han negociat d'amagat i quan algun (el de ZP) ha negociat a cara descoberta l'han plogut bastonades des de la dreta cavernícola (la dreta espanyola en definitiva). Si quan parlen d'unitat parlen de la Llei de Partits, s'ha de reconèixer que això sí que ha influït.

En tot cas, eficàcies policials o lleis de partits al marge, el que tinc clar és que el gran, el veritable motiu de debilitat d'ETA està en l'assumpció per part de la seva base social que el camí de la lluita armada no portava enlloc. Hi haurà tota la eficàcia policial que vulguem, però si un ratolí té 100 caus on amagar-se és molt més difícil d'atrapar que si només en té un parell. I és això precisament el que ha passat: fa uns anys un militant d'ETA podia amagar-se en moltíssims llocs dins d'Euskadi, hi havia una àmplia solidaritat amb la seva causa i molts militants abertzales els hi deixaven casa seva per a amagar-se. Avui, si han de fugir de la policia, han de passar la frontera i amagar-se a una casa perduda (quan no passar nits en sacs de dormir) enmig d'un bosc. Abans quan un militant d'ETA, i no diguem res si era un càrrec d'HB, era detingut, les manifestacions/aldarulls de protesta col·lapsaven pobles i ciutats sencers.

Una organització com ETA sense base social que la recolzi no és res, i fa anys que el recolzament ha anat desapareixent. Això no ho han vist els darrers dirigents d'ETA que han passat, de fumar porros i veure kalimotxos a les herriko tavernes, a fumar porros mentre dirigien una organització com ETA. Tot això sense cap formació política i amb una feble formació militar... Aquests sagals ficats a revolucionaris han perdut la noció de la realitat i de la situació política a Euskadi. Ha estat l'ezkerra abertzale, a on encara quedaven polítics, i la vella guàrdia d'ETA, els que han hagut de posar una mica d'ordre i començar el tancament, per etapes, del negoci.

En definitiva, és la desconnexió entre les bases polítiques-socials de l'ezkerra abertzale i la direcció d'ETA la que ha provocat aquesta feblesa de l'organització. Per molta eficàcia policial, si la realitat d'ETA i de la societat basca fos la d'inicis dels anys '80 segur que no estaríem parlant del més que possible final de la banda. Amb ETA no acabaran Mayor Oreja ni Rubalcaba, amb ETA acabarà l'aïllament al que l'ha sotmès la seva pròpia base social.

L'Ezkerra Abertzale marca el pas, ETA va a darrera

2011-01-10T16:43:00.001+01:00

Va haver-hi un dia en que els partits espanyolistes (PP i PSOE) van decidir que unes persones, fent servir la fórmula de partit polític o de simple agrupació d'electors, no es podien presentar a les eleccions si no condemnaven les accions d'ETA. Era igual que no pertanyessin de l'organització armada, que no fessin manifestacions a favor de la violència o que no incorreguessin en el delicte d'enaltiment del terrorisme. No se'ls condemnava per fer alguna cosa delictiva, sinó simplement per no dir res al respecte (per cert, igual que el PP sobre el franquisme).
Un dia l'activitat d'ETA es va anar reduint fins a la mínima expressió, per tant, pràcticament no hi havia atemptats que condemnar. A llavors la consigna era que l'ezkerra abertzale renunciés de manera directa a la violència per a aconseguir els seus objectius (cosa que, per cert, l'estat no fa, ja que la mateixa constitució del 78 reconeix la utilització de l'exèrcit per a mantenir la unitat d'Espanya). I l'ezkerra abertzale va renunciar de manera expressa a la utilització de la violència per assolir els seus objectius. Tampoc no va valer.

El que molts teníem clar, i sembla que l'ezkerra abertzale també, és que no es tractava d'una qüestió legal. No era qüestió de complir les prerrogatives d'una llei, bastant abstracta per cert, per a poder representar a milers de ciutadans a les institucions. La seva il·legalització era política.
ETA és com un elefant que es mou molt poc a poc i sense gaire finor i l'ezkerra abertzale, que té presa, no ha esperat. Ha fet el seu camí mirant de reüll a ETA però sense esperar-la. ETA va dues passes per darrera i s'acabarà veient arrossegada pels esdeveniments. La gegantesca manifestació de dissabte a Bilbo deixa clar que, o ETA camina a darrera de l'ezkerra abertzale, o quedarà aïllada i com a una relíquia, oblidada. No té cap més sortida.

Mentrestant el PP, Rubalcaba i la "Brunete mediàtica" ja anunciaven que era igual que ETA decretés una alt el foc permanent o que fos verificable internacionalment. Ara apujaran el llistó de l'exigència a ETA i, de retruc, a l'ezkerra abertzale. Ara demanaran que ETA declari la seva dissolució, que l'ezkerra abertzale faci una declaració demanant perdó pels darrers 50 anys de violència (inclosos els del franquisme, anys de violència pels quals ni el PP ni l'església han demanat perdó) o que s'immolin en una foguera pública encesa per l'AVT. És igual, tenen clar que no volen que Batasuna es torni a presentar a les eleccions. Què passaria amb Patxi López i tantes institucions usurpades gràcies a la il·legalització?

Però l'ezkerra abertzale ha de continuar el seu camí, el seu full de ruta, sense capficar-se pel que fa l'estat o pel que li diu ETA. La seva legalització, el seu futur, el validarà (igual de dissabte) la societat basca. La mateixa societat que no vol que ETA segueixi vigilant el seu destí, ni que PP i PSOE la mantinguin en un estat d'excepció democràtic. Aquests darrers mesos ha passat el que no volien veure ni en pintura els partits espanyols i ETA: que l'ezkerra abertzale tirés pel camí del mig amb el suport de les seves bases i de la societat. Espero de tot cor que insisteixi en aquest camí, que estarà ple de dificultats, sense deixar-se influenciar pels que, des dels extrems, tenen por de donar-li la paraula als ciutadans.

CiU no enganya

2011-01-07T10:27:00.001+01:00

Alguns ja vam avisar que amb l'arribada de CiU arribarien també les polítiques neoliberals i que, els que criticaven el govern plural d'entesa des de posicions d'esquerres, l'acabarien trobant a faltar. CiU no s'amaga, arriba i posa de conseller de salut al president de l'Unió Catalana d'Hospitals, Boi Ruiz. Un patró al capdavant del servei públic de salut...

El govern no ha esperat gaire a dir que el sistema no és sostenible (us sona?) i que bona part del dèficit de la Generalitat és culpa de l'excessiva despesa sanitària. Doncs clar que si! Quin millor motiu podria tenir un govern per incórrer en dèficit que mantenir el sistema de salut o el sistema educatiu. Quan les fonts públiques d'ingressos baixen, si volem mantenir determinats serveis públics bàsics com la sanitat, l'educació o les ajudes socials, haurem d'endeutar-nos. Quan la situació de crisi passi i els ingressos es recuperin, haurem de tornar a reomplir la caixa comuna.

El conseller d'economia considera que no s'han de tocar els impostos i dóna gràcies a que 1/4 part de la ciutadania recorre a la sanitat privada/concertada, reduint així la despesa. Ja ens marquen el camí: anem cap a afavorir que els ciutadans facin us dels serveis privats/concertats.

Per altra banda, el conseller de salut diu que potser haurem de pagar pel menjar que ens donen quan estem hospitalitzats, pel servei de bugaderia o pels medicaments que ens subministren. No és cap idea novedosa, ja fa més de 2 anys aquest patró proposava mesures similars i d'alternatives, com el copagament.

CiU és de dretes i per això pensa i actua en conseqüència. No considera oportú que havent-hi dèficit públic s'incrementi la recaptació de manera progressiva perquè, entre tots plegats, paguem uns serveis que són garantia de benestar comú. CiU aposta per no tocar els impostos i, a sobre, incentivar fiscalment als que volen fer servir serveis privats. I qui no pugui/vulgui fer servir aquests serveis privats, que es quedi amb uns serveis de pitjor qualitat (al no ser finançats suficientment) o que també pagui pel seu ús.

CiU defensa que un ciutadà que ha cotitzat durant anys pagui per la sopa que li donen a l'hospital, mentre un empresari paga menys impostos sobre els seus beneficis (subratllo: beneficis, ja que l'impost de beneficis no grava empreses amb pèrdues o dificultats), tingui incentius per anar a la sanitat privada i pagui també menys pels seus ingressos personals.
És el model de CiU, el que va explicar en campanya i el que aplica quan governa. En aquest sentit, l'única mentida que va dir Mas va ser que en les passades eleccions no escollíem entre dreta i esquerra... No poc!

A guanyar el 2011...

2011-01-01T00:00:00.000+01:00

Us desitjo que aquest nou any que iniciem us sigui del tot pròsper i feliç en lo personal.

En lo polític, la felicitat i la prosperitat ens l'haurem de guanyar a pols... En aquest sentit, el 2010 ha estat un any "horribilis", nefast.

El meu record per tots els que ens van deixar durant aquest any, i a tots, molts per desgràcia, que passaran un dur i difícil final d'any.

Una gran metàfora...

2010-12-29T16:32:00.004+01:00

Aquí teniu una gran metàfora de la societat actual, la que estem construint tots plegats. Una societat més frívola, inculta, egoista i sense escrúpuls. Una societat més capitalista:

I que consti en acta que l'editor d'aquest bloc ha mostrat molt habitualment el seu descontent amb la línia editorial d'aquesta cadena ja desapareguda. Però entre una TV de qualitat, amb la que sovint no estàs d'acord, i les cadenes d'extrema-dreta i de culs i tetes que estan monopolitzant les ondes, que voleu que us digui...

I Love IU amb WikiLeaks

2010-12-09T21:35:00.004+01:00

Als poderosos, que estan acostumats a imposar la seva voluntat i a castigar als disidents, els hi ha sortit un competidor també poderós: la xarxa!
El cas de Wikileaks, i la persecució de Julian Assange, ha demostrat que "El Poder" s'ha trobat amb una contestació que no esperava. Des de la xarxa s'ha organitzat la contestació i algun fonament del poder establert ha tremolat.
Volen posar finestres al cel, no entenen res! Han intentat callar la veu de Wikileaks tancant els servidors i el que s'han trobat és milers de "mirrors" duplicant aquesta web.

I Love IU, la xarxa de blocaires propers a IU, ha creat la seva pròpia web-mirall de Wikileaks, el seu propi "mirror". Si un dia tanquen el web de Wikileaks podríeu entrar des d'un dels "mirrors" que dupliquen la seva web, per exemple des d'aquí: http://www.iloveiu.org/wikileaks.php
No sé si aquest "mirror" acabarà tenint utilitat, no és aquest el seu objectiu primordial. El seu objectiu és demostrar el compromís d'I Love IU amb la llibertat d'expressió i la solidaritat amb qui fa públics els secrets d'Estat que, els enemics de la llibertat, ens volen amagar.

Josep Anglada casat amb una mora!

2010-12-08T22:39:00.001+01:00

Si amics! Josep Anglada el regidor vigatà que assegurava treuria entre 6 i 9 diputats al Parlament de Catalunya (només li van faltar entre 6 i 9) i que fa bandera del discurs racista anti-immigració està casat amb una mora.
Ull! No malpenseu, que encara no s'han trobat noies magrebines amb tan mal gust. La mora a la que està lligat el diputat interruptus és la del lloguer de la seu del seu partit a Barcelona. És un morós (entre d'altres coses pitjors).

Es veu que Anglada va agafar a un pobre home del seu partit i li va fer llogar un local a la céntrica Travessera de Gràcia de la capital catalana. Va pagar el primer rebut i, si t'he vist...
Anglada deu uns 7.000€ de rebuts de lloguer impagats, i procediran al seu desnonament. A aquest deute s'han d'afegir 7.700€ més de despesa en octavetes electorals que tampoc no ha pagat. Diu l'home que li va fer les octavetes que la resposta d'Anglada quan li va reclamar els diners va ser: "No és un tema prioritari. Estem en campanya"

Anglada ha assegurat que el lloguer sí que s'ha pagat i que té els rebuts, però oh! casualitat, es va descuidar de portar-los al judici. Caram, si que és despistat!
Entre les seves qualitats tampoc no està la de donar la cara. Quant al lloguer, diu que no és problema seu, que no va a nom del seu partit, sinó del pobre desgraciat al que va fer fer el lloguer.

Un crack l'Anglada, podria tenir un bloc obert només dedicat a ell i em veuria colapsat per a actualitzar-ho...

Informació sobre la mora d'Anglada: cronica.cat, naciódigital.cat

Novembre 1976. Felipe González, el PSOE i el Sàhara

2010-12-08T10:49:00.000+01:00

Comparteixo amb vosaltres aquest document històric del que, fins ara, no tenia coneixement.

Felipe González, secretari general del PSOE, es dirigeix al poble saharaui dient que ha estat entregat a uns governs reaccionaris (el de Marroc el dirigeix encara avui la mateixa monarquia). González es compromet a que "Nuestro partido estará con vosotros hasta la victoria final!". I els saharauis encara esperen el compliment d'aquest compromís...

Enemic públic número 1

2010-12-07T21:38:00.000+01:00

Per descobrir-nos els secrets que els nostres governants democràtics volien amagar...

Pujada a sobre de l'Elefant

2010-12-07T16:48:00.008+01:00

Dissabte vam poder tornar a ajuntar la colla excursionista dels "Camalluents" per a fer una excursió per una zona que teníem marcada com a objectiu des de fa temps, però a la que mai havíem acabat d'anar: Montserrat.Dissabte va ser l'últim dia del fred glacial que ens venia acompanyant. A les 7:30h havíem quedat a casa i el termòmetre marcava -6º. En arribar a Montserrat el mercuri marcava -2,5º.
La idea era començar a caminar des del monestir de Santa Cecília, que es troba un parell de quilòmetres abans d'arribar al Santuari venint des de la carretera que enllaça amb l'A2 (no des de Monistrol). Allà, al costat de la carretera, hi ha el petit santuari i un petit aparcament on es pot deixar el cotxe. Començàvem a caminar poc després de les 9h, feia fred però el dia semblava que sortiria ben solejat. El sol però el veuríem poc durant el recorregut, només a la part final (la més alta) ens tocaria de ple.

La major part del camí la vam fer per zona boscosa, vorejant el peu dels esmolats rocs de la muntanya. No hi havia grans pujades, el desnivell l'anàvem assolint molt poc a poc. Vistes molt maques del Pirineu (des del Cadí-Pedraforca fins al Montseny) amb molta neu al sector del Puigmal.
Al voltant de les 11h ens aturàvem a esmorzar al indret conegut com "La Trinitat", en referència a la petita ermita del mateix nom que hi ha a tocar. A partir d'aquí el camí sí que es va començar a enfilar, dels 450m de desnivell uns 300m els havíem de fer en aquest petit tram.

Ens vam endinsar pels rocs de la muntanya i ja teníem a la vista el de l'Elefant. Per aquest cantó el pujava un escalador, nosaltres havíem d'enfilar-ho per darrera i pujar-ho per l'únic indret pel que es pot fer sense escalar (fent una petita grimpada). Vam trencar a la dreta per un corriol ben estret que, de seguida, es va obrir deixant a la vista els majestuosos rocs. Els rocs, una mica arrodonits, permetien una grimpada sense gaires dificultats. La roca enganxava molt bé i les mans només s'havien de fer servir per a mantenir l'equilibri, donada la pujada tan dreta.

grimpant

La major complicació va arribar a una escletxa molt estreta entre dos grans rocs. Tot i que era molt petita, no hi havia gaire espai i havíem de passar lateralment i , ara si, ajudant-nos de les mans per a poder escalar el petit desnivell d'un parell de metres. Un cop superada aquesta dificultat, ja teníem el cim del roc a tocar. El dia era espectacular i les vistes s'agraïen.

Al Roc de l'Elefant

panoràmica des del Roc de l'Elefant

Un cop fetes les fotos de rigor, vam iniciar la baixada havent-nos d'entretenir una mica a l'estreta escletxa de la pujada. Vam desfer el tros de grimpada i la baixada la vam fer per un altre cantó molt més dret i perdent desnivell de manera molt més ràpida. Poc després de les 14h érem de tornada als cotxes. Una excursió ideal quant a durada per fer-la en un matí, bona (climatològicament parlant) per aquesta època de l'any i molt entretinguda per les vistes i la grimpada.

Ressenya gastronòmica
Vam tornar per Monistrol i ens vam aturar aquí a dinar. El lloc que havíem reservat per telèfon es deia Bo i Bona, prop de l'ajuntament. Menú variat (7 primers, 7 segons i postres) per 16,50€.
Per alguns plats de la carta i algun vi, vaig deduir que a la cuina devia haver-hi ascendència andalusa o extremenya. Vaig demanar unes "Migas" de primer. Feia molt de tems (des de que vaig estar a Extremadura, any 2003) que no les testava. Eren bones, però no com les que vaig arribar a menjar a La Manxa o Extremadura. De segon vaig triar "Txuleton" de vedella. També era bo, però quedava a distància dels que es poden menjar a Euskadi. De postres vaig triar Pastís Tatin.
Crec que la relació qualitat-preu era més que acceptable. Si les "migas" i el "txuleton" haguessin estat de primera, és un menú de més de 25€. Pel preu que va sortir (19,50€) no ens podem queixar.
El vi, Somontano de 12€ l'ampolla, també acceptable.

Eleccions Catalunya 2010. El meu punt de vista

2010-12-01T16:04:00.005+01:00

Porto ja uns quants dies de silenci blocaire provocat bàsicament per les dues campanyes electorals que he hagut de viure aquests dies: la molt intensa campanya de les eleccions al Parlament del dia 28 i una, també intensa, campanya a les eleccions sindicals a la meva empresa, celebrades el passar 24 de novembre.
He volgut esperar uns dies, per agafar aire i prendre perspectiva, per a valorar la jornada electoral del dia 28.

Una bona, molt bona campanya
He seguit la campanya nacional de la coalició ICV-EUiA bàsicament per twitter, facebook i la web d'EUiA. Només vaig assistir a l'acte central del dia 20N a Barcelona. La conclusió és que s'ha treballat molt, i molt bé. Molts actes, la majoria destinats a la gent de fora de les nostres organitzacions, gent de sectors. Hem de tenir clar que és millor una xerrada en petit format amb un col·lectiu determinat, encara que només vinguin una desena de persones, que el típic acte per a la militància (i la premsa) on l'únic mèrit és poder, o no, omplir un espai determinat.
A Osona la campanya ha estat molt intensa i treballada. No hem fet cap acte central o míting, ens hem dedicat a trobades amb gent diversa i a explicar (i escoltar) el que diuen des de la societat: dos trobades amb sindicalistes (més una amb els afectats de Colomer), una xerrada per a explicar les polítiques d'habitatge, la visita del candidat Herrera per a parlar de transport públic, un partit de futbol (amb més d'un centenar d'assistents) amb la diversitat cultural de la nostra comarca, o un acte, que al meu entendre va ser dels millors, per a parlar de salut pública amb els sectors que hi treballen... En total, més d'una dotzena d'actes, trobades i xerrades en petit format, a banda del repartiment de propaganda als mercats, enganxades de cartells, etc... Al sopar de final de campanya ens vam ajuntar una seixantena d'amics i militants d'EUiA i ICV. Crec que és el resum d'una feina ben feta a nivell nacional, i a nivell comarcal.

Millors sensacions que resultats
Els nostres resultats no han estat bons. Amb la crisi, la vaga general, la taxa d'atur... sincerament pensava que l'opció clarament d'esquerres que nosaltres defensem podia tenir millors resultats. Tot i així, la realitat és la que és: hi ha una onada dretana que recorre Europa i un electorat d'esquerres perdut i desorientat. Catalunya era una excepció a aquesta situació, però l'onada ens ha passat per sobre. És en aquestes circumstàncies en que la sensació d'uns resultats no tan dolents creix. Les diferents sensibilitats de l'esquerra han estat escombrades, i nosaltres hem aguantat demostrant una musculatura i capacitat de resistència encomiables. La bona campanya crec que ha tingut molt a veure. S'acosten (per no dir que ja els tenim aquí) temps difícils per a l'esquerra i les classes populars.
Avui, més que mai, es demostra que la coalició que vam fer amb ICV ha estat un encert. Sense aquesta coalició, anant per separat, no haguessin quedat ni les cendres a l'espai a l'esquerra de la socialdemocràcia.

Valoració general
CiU: Triomf clar i indiscutible. Ho han tingut molt fàcil, ningú no els hi ha volgut plantar cara, només nosaltres. PSC i PP per les futures necessitats que puguin tenir a Espanya, ERC per 3/4 parts del mateix. Si no arriba a ser pels resultats de PP i SI haguessin tornat a les majories absolutes d'en Pujol
PSC i ERC: Han llençat la tovallola massa aviat. El càstig continuo al que ha estat sotmès el govern d'Entesa els ha marcat, i han acabat renegant del mateix. Fora no han trobat un altre espai alternatiu. Em sap molt greu els seus resultats, no pot haver un govern alternatiu al de la dreta a Catalunya sense ells...
PP: Són part de l'onada. A Catalunya l'ha capitalitzada CiU, però ells s'hi han enganxat. Que és preparin les esquerres espanyoles
C's: Tenen molt de mèrit. La clau ha estat en saber captar els votants espanyolistes que, a més, estan desencantats dels partits tradicionals. Han fet bona campanya amb un candidat amb les idees i un discurs clar.
SI i Rcat: El temps dirà el recorregut que tenen. Jo estic convençut que han estat instruments, potenciats des de determinats sectors, per a desgastar ERC. Els primers han estat per a mi una de les males notícies de la jornada, els segons una de les bones.
PXC: Què hagués passat sense una bona participació com la que hem tingut? O sense que el PP s'apropiés de part del seu discurs? Ja no existeix l'oasi català, la mateixa merda que corre per Europa la tenim a casa. Crec que és una gran notícia que no entri però que hagi donat un ensurt. A veure si per fi ens posem les piles en aquest tema.

Els blocs electorals a la informació dels mitjans públics

2010-11-13T20:39:00.000+01:00

Començo a estar avorrit de sentir, cada vegada que s’informa de la campanya als mitjans públics catalans, la cantinela de que la informació que donaran no respon a criteris periodístics (¡?) sinó a criteris imposats i que estan en contra de la informació sobre les diferents opcions polítiques en blocs de minutatge depenent de la seva representativitat.
Doncs mireu, senyors professionals de la informació (objectiva), jo estic totalment a favor. Crec que, efectivament, no s’haurien de marcar regles del temps que s’hauria de dedicar a informar de cada opció política, però la realitat em demostra que aquestes regles són necessàries.

Diuen aquests professionals que aquestes regles (els blocs) van en contra del que el periodista considera més noticiable o de l’interès de la ciutadania.
I què interessa a la ciutadania? què és noticiable? Si seguim el criteri que marquen els mitjans privats, o els mateixos mitjans públics fora de campanya, a la ciutadania només l’interessa la informació de qui pugui guanyar, és a dir, de CiU i PSC.
Els mitjans privats espanyols segueixen la campanya catalana com si fos una prolongació de l’espanyola: informació de PSOE i PP (i més si venen líders estatals) i en segon pla CiU. A la resta ni les engrunes (recordo que ERC, ICV-EUiA i C’s representem a 1/3 part de l’electorat).
Els mitjans privats catalans volent importar el bipartidisme espanyol: CiU i PSC, amb ERC i PP en un segon pla i per a ICV-EUiA les mínimes engrunes que deixen. C’s ni això.

El bipartidisme no és bo. Simplifica la política i anul·la la diversitat.
Entenc que a la majoria de la població l’interessa primordialment el que faci el Barça i el Reial Madrid, però és un insult que el 95% de la informació futbolística als mitjans públics giri al voltant d’aquests clubs. Hi ha d’altres clubs a Catalunya que juguen a primera i segona divisió i tenen molts seguidors. Crec que també mereixen un respecte. A fi de comptes això només seria futbol, però quan parlem de triar les persones que ens representaran al Parlament el respecte a la diversitat hauria de ser encara més escrupolós. La simplificació facilita la informació (que es dona i que es reb), però no és informació plural, ni tan sols -diria- informació.

Tupinada!

2010-11-10T22:41:00.003+01:00

Transcripció íntegra de la intervenció del portaveu parlamentari d'IU, Gaspar Llamazares, al Ple:

(Madrid, 10 de novembre de 2010) Señorías, no estamos ante una reforma electoral, estamos ante la legitimación en la tradición política de este país del denominado ‘pucherazo’. El ‘pucherazo’ era un puchero del cual se restaban unos votos para añadirlos a los votos de la mayoría. De eso se trata, de arrebatar votos a las minorías para lograr incrementar de seis a diez diputados la representación de las mayorías, la representación bipartidista de este país.

En primer lugar, señorías, ¿qué pensarían ustedes de un partido de fútbol entre el primero y el último de la liga, donde al inicio del partido el primero de la liga gana por 9-0? Dirían que es un fraude, una estafa. Si además el árbitro fuera casero, dirían que es un fraude, que es una estafa. Si además el público fuera solamente del primero de la liga, dirían que es algo inconcebible. Y si los medios de comunicación fueran únicamente del partido más fuerte, del equipo más fuerte, dirían ustedes que es un fraude, una estafa y una burla. Pues bien, señorías, esa es la iniciativa que hoy traen ustedes a esta Cámara: un fraude, una estafa y una burla.

En segundo lugar, señorías, ¿a quién beneficia, por ejemplo, que mi grupo tenga que obtener 900.000 votos para dos diputados y, sin embargo, otros grupos en esta Cámara no necesiten ni 400.000 ni 500.000 votos, sino 60.000 votos para obtener un diputado, ocho o diez veces menos votos para obtener un diputado. Pues beneficia, fundamentalmente, a los dos grupos mayoritarios.

En este sentido es una ‘ley a la carta’ para mantener el bipartidismo en este país y cuando el bipartidismo es imperfecto beneficia a la alianza entre los dos grupos mayoritarios y los sectores conservadores. En definitiva, una propuesta bipartidista y una propuesta conservadora que, en nuestra opinión, deforma la representación política de los españoles. Un ‘pucherazo’, señorías, en toda regla.

¿En qué situación quedan los grupos parlamentarios o las fuerzas políticas denominadas terceras a nivel de todo el Estado? Quedamos a nivel de parias, porque en una sociedad que no es de castas, somos una casta inferior. Somos una casta inferior porque no tenemos todos los derechos ciudadanos, carecemos de plenos derechos políticos, tenemos una décima parte de los derechos políticos del resto de los grupos mayoritarios de esta Cámara. No se extrañarán, señorías, que consideremos que mantener este régimen electoral es ilegalizar y situar en la clandestinidad a las terceras fuerzas políticas de este país.

Señorías, existe una alternativa -y la proponía el Consejo de Estado-, una alternativa que combinara distintas medidas sin necesidad de reforma constitucional para pasar en la representación no a una representación proporcional, sino al menos no contraproporcional. Porque lo que ocurre hoy en esta Cámara y merced a esta ley es que se vulnera claramente el artículo 68 de la Constitución, que consagra la representación proporcional. En esta Cámara hay representación contraproporcional: con 300.000 votos se tienen ocho diputados y con un millón de votos se tienen dos diputados; contraproporcional, inversa a la proporcionalidad.

Señorías, también en esta iniciativa -y termino-, por excluir, se excluye el voto local de los emigrantes. No basta con que estén fuera del país, además hay que limitarles prácticamente de manera total su representación, su voto y sus derechos políticos. Nos parece un verdadero dislate. Ante la crisis económica y la crisis de la política, el cerrojazo y el ‘pucherazo’. Muchas gracias.

El món occidental retractat al Sàhara

2010-11-09T16:00:00.003+01:00

La salvatjada perpetrada pel Marroc contra el poble sahrauí ha deixat al descobert les vergonyes i la hipocresia occidental. El militarisme dels EUA, acompanyat per la submissió europea, que es posa al servei de la desmembració iugoslava, o que maxaca el poble afganès per a posar al capdavant de l’estat un corrupte que acaba pactant amb els talibans, o que desfà l’estat iraquià en busca d’armes imaginàries i petroli real, aquest militarisme no serveix per al Marroc.

Marroc és aliat i té carta blanca per fer totes les bestieses que vulgui. I la vergonya espanyola que va prometre un referèndum fa... 35 anys!!! i que ara posa en el mateix nivell de responsabilitat els agressors i les víctimes.

El Sàhara és un poble oblidat, fins i tot més que el palestí. Quina grandíssima hipocresia! On són ara els llibertadors? Què farà la decrèpita monarquia espanyola agermanada amb l’alauita? I, a sobre, els “estats democràtics” ens continuaran donant lliçons de moral i pacifisme.

Tota la solidaritat, des d’aquesta bitàcora, al poble sahrauí en la seva lluita. És totalment legítim que facin servir tots els mitjans al seu abast, TOTS, per a defensar-se de l’agressió marroquina.

Han escrit del tema des de l'esquerra:

http://grandolapeque.wordpress.com/2010/11/08/paremos-la-barbarie-contra-el-sahara/

Carretero s'empipa amb els catalans

2010-11-08T19:21:00.000+01:00

Sembla ser que al 'patriota' Carretero no se li va posar molt bé la fredor amb que la gran majoria de catalans va rebre al cap d'estat vaticà. Segons ha afirmat en el Fòrum Europa: "si algun dirigent català és tan estúpid per dir que no li sembla bé la visita del Papa, comencem a tenir més problemes dels que teníem...Tots els líders polítics haurien d'intentar caure bé al Papa, no fos cas".
El fons de l'argument de Carretero és que independentment de la fatxa moral i dels actes de la cúpula catòlica, hem de ser acrítics amb aquesta gent perquè pot ser d'ajuda a l'objectiu independentista.
Carretero va més enllà i diu que per aconseguir la independència "hauríem de caure bé als americans i si Barcelona és la ciutat del món que més manifestacions fa contra els americans, tampoc no ens va bé". És a dir, no ens manifestem contra les invasions i guerres il·legals de l'administració Bush. Deixem de banda els centenars de milers de morts, ells fan nosa als nostres anhels... No reclamem el compliment de l'aconfessionalitat de l'estat, no critiquem que el Papa no hagi dit res en la seva visita a Barcelona dels abusos a menors consentits per la seva església, no parlem de drets d'homosexuals, dones o sexualitat... a veure si el cap d'estat vaticà s'empipa i no dóna l'ordre a l'estat espanyol de concedir-nos ser independents. Una frase resumeix perfectament la ideologia internacionalista i solidària de Carretero: "Hem de canviar Catalunya, no el món"

Ja ho he dit més d'una i de dues vegades en aquesta bitàcora: l'independentisme amoral que representen algun dels nous partits-oportunistes em repugna, i entre ells i per sobre de tots, el de Carretero. Una persona a la que els drets de les persones o la seva mort en una guerra li són indiferents si això suposa un entrebanc als seus anhels, a banda de fàstic, em provoca por. Déu ens guardi que aquest personatge acabés governant el país. No sé que seria dels que podríem resultar incòmodes pel seu projecte "d'Una, Gran i Lliure".

I que ningú no s'equivoqui! No critico un projecte o ideologia que molts companys defensen amb total honradesa intel·lectual i moral, critico la distorsió malaltissa d'aquesta ideologia.

Manifest:

2010-11-02T21:38:00.003+01:00

"Santedat, arribeu a una terra amb una consciència de nació que sempre ha estat reconeguda per la tradició eclesial, com s'explicita en el document episcopal Arrels cristianes de Catalunya"

Manifesto:

Que la visita d’un cap espiritual, sigui de l’espiritualitat que sigui, m’importa una fava. Que respecto les persones que puguin creure les fantasies que vulguin, però que això no ens afecta a la resta de ciutadans.

Que vivim en un país aconfessional i laic, on la religió ha de ser respectada però no pot ocupar un espai públic. La religió s’ha de circumscriure a l’àmbit privat. No ha d’haver-hi afavoriment de cap religió per part dels poders públics.

Que la visita d’aquest cap d’estat s’hauria d’aprofitar, com s’ha fet en altres ocasions amb d'altres caps d'estat, per a reclamar mesures de democratització en el seu país, eleccions lliures i igualtat en la presència de la dona en la vida pública.

Santedat, arribeu a una terra amb una consciència de nació que sempre ha estat reconeguda pels seus anhels de llibertat. Una nació oberta, pionera en la consecució de drets socials i personals.

Santedat, arribeu a una nació reconeguda per la seva tradició anticlerical, com així ho demostra la història passada dels segles XIX i XX.

Santedat, respecteu als que no t’esperem, als que volem viure la vida en llibertat. Santedat, penseu que la majoria de la població d’aquest país no practica les vostres creences, que no es casa pel vostre rite, abans obligatori.

Santedat, penseu que en aquest país és legal la homosexualitat i el matrimoni entre persones del mateix sexe. Que les dones poden decidir sobre la seva sexualitat. Que l’adulteri no és motiu de presó. Que les parelles, casades o no, poden decidir quan volen tenir descendència. Que l’abús de menors no només és un pecat, sinó que també és un delicte penal.

Santedat, capellanets i signants de manifestos nacional-catòlics, quan parleu d’aquesta terra, amb consciència de nació, penseu en TOTS els seus habitants. També en els que no practiquem les vostres creences i obligacions morals que, per cert, som la majoria del país.

Marcelino Camacho. Una referència a seguir

2010-10-29T22:16:00.004+02:00

En aquest article Agustín Moreno resumeix perfectament la figura i la persona de Marcelino. Queden poques persones com Marcelino, com Josefina, com Gregorio Lopez Raimundo, com Miguel Núñez... I perquè queden pocs com ells, el buit que deixen resulta encara més gros. Mai podrem ser com ells, només podem aspirar a tenir-los de referència ètica, moral i de lluita.

"Nosotros somos de izquierdas. Hay clases y lucha de clases. Los patronos tienen intereses distintos al nuestro y en el sistema capitalista se explota a los trabajadores"
"Los trabajadores deben unirse porque se ha avanzado mucho en democracia, pero poco en igualdad"
"Ni nos domaron, ni nos doblaron, ni nos van a domesticar"

Coherència, honradesa, valor, bondat, sacrifici, solidaritat... Valors tan fàcils d'anomenar i tan difícils de practicar... Gràcies Marcelino!

La UE i Cuba

2010-10-26T20:04:00.000+02:00

Denunciava ahir el ministre de defensa francès la nul·la voluntat dels països europeus en crear un sistema comú de defensa europeu. Es queixava el ministre que a molts països europeus ja els hi està bé l'actual 'status quo' de subordinació i dependència dels EUA.

Aquest és un exemple del ridícul constant al que ens tenen acostumats els països de l'UE en el que a política exterior es refereix. Davant l'evidència de la cobertura donada a les tortures a l'Iraq són incapaços de aixecar, encara que sigui mínimament, la veu contra el soci americà, ens el contrari, assenyalen qui ha tingut els 'pebrots' de denunciar aquesta agressió als drets humans. Tampoc van ser capaços de sancionar l'estat francès per la deportació de ciutadans europeus de raça gitana, subratllo: deportacions d'europeus per motius de raça, us sona?. No s'han sancionat, ni tan sols cridat a consultes a l'ambaixador americà, per la vergonya de les presons de tortura de la CIA en sol europeu. Ni pels segrestos de ciutadans d'origen àrab en territori europeu portats a terme per la mateixa CIA...

Europa negocia i té relacions normalitzades amb la Xina, el Marroc que assassina sahrauís, la Rússia que assassina txetxens, les tiranies àrabs del golf... Però amb Cuba no. Amb Cuba mantindran la 'posició comuna' ideada pel gran demòcrata Aznar. I és que Cuba s'ha de democratitzar. No està bé que Cuba mantingui encara a la presó persones pagades pels EUA i condemnades en judici, però no hi ha cap problema en que el bon amic americà hagi mantingut, i encara mantingui, a una presó (en territori ocupat cubà) persones que no ha estat mai condemnades en judici i, moltes, ni tan sols saben de què se les acusa. De fet, Europa és planteja ajudar a la gran democràcia americana acollint (en presons, és clar) part d'aquest contingent de torturats.

Alguna TV europea ha pogut entrevistar aquets empresonats de Guantánamo igual que fan amb els 'dissidents cubans'? Aquest 'dissidents' de Guantánamo tenen accés a internet o a un bloc per a expressar les seves idees? Curiós el concepte europeu de drets humans...

Però el millor és que també volen de Cuba reformes econòmiques! Puc arribar a entendre la hipocresia dels drets humans, això és vendible, però el que no pot assumir qualsevol persona amb dos dits de front és que per a tenir relacions normalitzades amb un país, aquest hagi de tenir un sistema econòmic determinat.

És la constatació de la immoralitat occidental. Podem tenir bones relacions amb Aràbia Saudita, el Marroc o Rússia perquè es pleguen als interessos econòmics americans, però amb Cuba no. Aquests senyors de la illa s'entesten en no agenollar-se i, això, si que s'ha de castigar.

Defensar el dret de vaga a l'ACN = A la puta calle!

2010-10-23T20:36:00.000+02:00

El passat dilluns 4 d'octubre un treballador documentalista de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) va ser acomiadat de manera fulminant després de respondre un correu enviat pel seu director, Saül Gordillo, en que ,l'endemà de la vaga, felicitava als treballadors que no l'havien secundada. Els fets van transcórrer així:

El passat 30 de setembre, l'endemà de la vaga general, el director de l'ACN, Saül Gordillo, envia un correu a la plantilla felicitant expressament als treballadors que no havien secundat la jornada de vaga. A l'escrit, entre d'altres coses, es deia que "La gran quantitat d'informació i de material gràfic (produït) demostra la vocació periodística de tots vosaltres". El treballador acomiadat va respondre aquest mail fent la reflexió als seus companys del que podia significar el fet de no haver-se sumat a la vaga. En un to irònic va dir que "se sumava a les felicitacions del director per haver produït, l’Agència, el doble de notícies que un dia com la manifestació del 10 de juliol a Barcelona i, d’aquesta manera, haver neutralitzat amb escreix la no producció dels periodistes que sí van voler exercir el seu dret a la vaga". També feia esment de l'actuació de la direcció de l'agencia prèvia a la vaga, explicant que "es va pressionar eventualment el personal" i que s'havia recorregut a mètodes dubtosos "en relació a la imposició de serveis mínims".

Només 4h després d'haver respost aquest correu, el treballador en qüestió va ser cridat al despatx del gerent de l'ACN que li va comunicar el seu acomiadament per "raons econòmiques".
El treballador tenia un contracte d'obra al que encara li restaven 7 mesos de vigència, i l'empresa va argumentar que s'havia de rescindir el contracte degut a que la retallada pressupostària afectava l'obra per la qual havia estat contractat. L'obra s'acaba justament el mateix dia en que aquest treballador contesta l'escrit del director... Curiós!

Decebedor que els dirigents d'un mitjà de comunicació tinguin un concepte tan limitat de la llibertat de d'expressió i dels drets dels treballadors. I ara, parlem de piquets...!

El Comitè d'Empresa de l'Agència Catalana de Notícies (ACN) vol comunicar a l'opinió pública el seu rebuig al recent acomiadament d'un treballador de l'àrea de Gestió de la Informació perquè suposa una vulneració als drets fonamentals de la llibertat d'expressió i al dret a fer vaga sense haver de patir represàlies per part de l'empresa.

Un redactor documentalista de l'ACN ha estat acomiadat per la direcció de l'empresa per haver fet vaga i exercir el seu dret fonamental de llibertat d'expressió. El motiu que ha desencadenat aquest acomiadament ha estat un correu intern electrònic del professional que va fer vaga el 29-S, en resposta a un correu enviat el 30 de setembre pel director de l'ACN, Saül Gordillo. En aquest correu, enviat a tota la redacció, el director felicitava als redactors que van treballar durant la jornada de vaga del 29-S perquè havien demostrat la seva 'vocació' periodística, el valor afegit 'impagable que fa gran' a l'ACN, segons deia el director.

El treballador acomiadat va respondre al director el dia 4 d'octubre a les 13h10 a través d'un altre correu intern enviat al director i amb còpia a tota la plantilla. La resposta de l'empresa va ser fulminant i immediata i el van acomiadar poc abans de les sis de la tarda. En el correu, el documentalista, utilitzant un to irònic, se sumava a les felicitacions del director per haver produït, l’Agència, el doble de notícies que un dia com la manifestació del 10 de juliol a Barcelona i, d’aquesta manera, haver neutralitzat amb escreix la no producció dels periodistes que sí van voler exercir el seu dret a la vaga.

La direcció de l’empresa ha justificat l’acomiadament com una necessitat d’ajustar la plantilla de l’àrea de Gestió de la Informació. Per aquest motiu, l'empresa va decidir rescindir el contracte d’obra i servei de l’afectat.

El Comitè d’Empresa nega públicament aquesta explicació i recorda que en una recent reunió celebrada aquest setembre amb la direcció, el president de l’ACN, Carles Mundó, va comunicar que no es preveien acomiadaments ni ajustos de plantilla.

El Comitè d’Empresa creu que cap decisió empresarial d'aquestes característiques pot quedar sense resposta, i menys si aquesta s’assumeix en una empresa pública. S’ha d’evitar que aquest error de gestió es pugui fer servir de referent en futurs comportaments en el sector privat.

Davant la naturalesa d’aquest acomiadament, el Comitè d’Empresa reclama la readmissió immediata del treballador acomiadat perquè estem plenament convençuts que s’han vulnerat els drets fonamentals d’exercir el dret a vaga sense patir represàlies i el de la llibertat d’expressió. El Comitè d’Empresa també demana explícitament la intervenció del Col•legi de Periodistes perquè valori aquest fet i prengui les mesures pertinents.

Comitè d’Empresa de l'Agència Catalana de Notícies

Canvi d'imatge al govern ZP

2010-10-22T21:57:00.000+02:00

És absurd pensar que ZP canviarà polítiques pel canvi de govern fet. ZP ja va deixar ben clar que les polítiques se les marquen des de fora i ell només és l'encarregat d'aplicar-les sense protestar, o en tot cas posant un granet de la seva collita per a mostrar als que manen que és un alumne aplicat.
Per tant, no cal fer una lectura pràctica d'aquest canvi. La lectura política, però, si que em sembla interessant.

ZP va fer el govern de la igualtat: paritat de gènere amb ministeri inclòs. Era imprescindible la presència igualitària d'homes i dones, fins i tot es va legislar en aquest sentit indicant com havíem de fer els partits les llistes electorals. Ara ja no, ara ja no hi ha govern paritari, ni tan sols ministeri. Un cop més la política inconsistent de focs d'artifici de ZP. Allò que un dia és un gran avenç imprescindible, l'endemà és totalment prescindible... Aquest ús frívol de la presència de la dona al poder fa mal a l'objectiu de la igualtat. Bibiana Aido era vàlida o no? Si era vàlida, per què no la manté (encara que sigui en un altre ministeri)? Si no era vàlida, per què la va nomenar? No hi ha una altra dona vàlida per a substituir-la en un altre ministeri en la complicada situació actual?

La vaga general del 29S va ser un èxit, sí, un èxit. No va ser la vaga "a la francesa", però va sortir bé, ZP ho sap i actua en conseqüència. IU puja a les enquestes, els votants d'esquerres estan desencantats de les mentides del President soufflé i la ferida per l'esquerra s'eixampla.
ZP, que té des de sempre com a principal preocupació les enquestes i la imatge, dóna un cop de timó portant al govern un ministre de treball de l'UGT que es va manifestar contra la seva reforma, un altre ministre (de la Presidència) ex-advocat laboralista de l'UGT i una ministra-trepa provinent d'IU.

Cas curiós el del ministre ex-manifestant contra la reforma laboral. Aquest senyor tan conseqüent diu que no és contradictori manifestar-se contra la reforma i, ara, haver-la d'aplicar. De fet, diu, ell es va manifestar en favor dels sindicats, contra l'atac que patien. Els mateixos sindicats que rebutgen la reforma laboral que aquest senyor ha d'aplicar.

No tan curiós el cas de la ministra-trepa. La mateixa senyora que va dir que Felipe González tenia "les mans tacades pel GAL". La mateixa que va dir, sent el principal càrrec institucional d'IU i alt càrrec intern, que va votar el PSOE a les generals de 2008 (al senat). La mateixa que va dir que marxava, amb un càrrec sota el braç, al govern andalús per la seva bona sintonia amb el president Griñán... Sí, és aquesta la que ara abandona el seu càrrec andalús per a accedir a un càrrec superior, també és per la seva bona sintonia amb ZP?

Rosa Aguilar fa molt i molt tems (15/11/08, 5 mesos abans de marxar de consellera del govern andalús)

Quan Rosa-latrepa va marxar al PSOE molts ens vam alegrar i vam dir que era el millor que podia fer aquesta mala persona que, per les seves ànsies de poder, estava fent molt mal a IU. Els mitjans propers al PSOE van dir que ens movia el ressentiment, que ella només volia servir a la societat des d'un lloc d'utilitat, que només es movia per Andalusia... Els fets ens han donat la raó! Rosa-latrepa ha durat al govern andalús menys que un caramel a la porta d'un col·legi... només el temps necessari per a poder pujar un altre esgraó en la seva carrera al cim.

ZP vol taponar la ferida que li sagna per l'esquerra amb un nou cop de timó populista. Que vigili! Ha ficat la guilla al galliner. L'ambició de Rosa-latrepa no té límit, i ara està molt a prop del President del govern espanyol...

Aiako Harria i triomf txuri-urdin (II)

2010-10-22T15:49:00.000+02:00

La família S&S ja havia arribat al restaurant. Des d'Elurretxe van trobar un bon samarità que els va baixar en cotxe, a nosaltres ens va baixar el meu germà. Eren gairebé les 16h i la taula ja estava parada. Es van afegir al dinar els que no havien caminat: l'Esti, els nens i en Toni.
Dinar a la Taberna d'Estebenea casolà, a base de pica-pica: pebrots de piquillo farcits, morcilla, amanida, callos, pollastre a l'ast, pudin peix... I com no, cerveses per a treure'ns de sobre la caló que havíem passat.

El retard acumulat el vam anar arrossegant tota la resta del dia. Vam deixar els nens a casa dels avis i vam marxar cap a Donosti, encara ens havíem de dutxar, aparcar els cotxes i anar a Anoeta. A l'hora que vam arribar aparcar va ser missió impossible, després de donar unes quantes voltes vam haver de deixar el cotxe en un pàrquing a prop de casa, o sigui molt lluny de l'estadi. Dutxa en 2 minuts i sortir volant. Entràvem al camp amb el partit ja començat (5 min).
Gran ambient a Anoeta, pràcticament ple. El partit va ser de baixa qualitat, la Real empenyent amb més ganes que joc i l'Espanyol sense joc i ni ganes d'intentar-ho. La segona part va començar amb la Real perduda però els "pericos" no van saber/voler aprofitar-ho. Al quart d'hora els donostiarres van començar a empènyer amb més força i l'Espanyol es va dedicar a perdre temps i "matar" el partit. Les ocasions van començar a arribar i, com a càstig a la seva mesquinesa, l'Espanyol es va fer un gol absurd en pròpia porteria faltant 5 minuts per al final. Èxtasi a Anoeta i cara de pomes agres entre els companys "pericos", és el millor del futbol guanyar i fer-ho al costat d'un amic aficionat de l'equip contrari...
Vam sortir volant del camp. L'Esti ens esperava amb el cotxe per a portar-nos a sopar. El restaurant, l'Albiztur, era al barri de l'Antiguo (carrer Matia), prop d'Ondarreta, relativament lluny d'Anoeta. És un restaurant/sidreria on els plats típics són: les mongetes seques complertes (amb coll, "bitxo",morcilla, costella...), els "xuletons" i el bacallà. Aquí vam celebrar els comiats de solter tres companys de la colla (jo inclòs). El preu, per a ser Donosti, no està gens malament. Tips ens vam anar cap a casa, no sense abans fer una parada per a fer una copa i ajudar a pair el sopar...

Pel casc antic d'Hondarribia

L'endemà, diumenge, vam dedicar-ho al turisme. Visita a al sempre preciosa Hondarribia, casc antic i barri de la Marina, i després, per l'alt de Jaizkibel, visita i dinar a Pasai Donibane, poble mariner molt petit però molt i molt bonic. Un dels meus pobles preferits. El pitjor de tot és que s'ha posat molt difícil dinar bé a un preu "normal". El menú de 25€ que van dinar a un lloc típic, Casa Nicolasa, era molt justet. Això sí, les vistes de la Badia de Pasaia eren magnífiques.

Badia de Pasaia

Després de donar un volt per Hondarribia vam anar a passar la tarda a Ondarreta (Donosti), al lloc conegut com "Peine de los Vientos" amb les conegudes estàtues d'en Chillida. Molt vent (del sud) i nuvolades creixent.

La Kontxa amb les Penyes d'Aia al fons

Vam aprofitar per a donar el vol pel casc antic (Parte Vieja) de Donosti. El sopar el vam fer a un clàssic: el bar/restaurant Izkiña, recomanable! No barat, perquè és Donosti, però la relació qualitat/preu més que acceptable. Per 25/30€ per cap es pot fer un sopar més que acceptable (en diumenge).

Dilluns tocava tornada. Matí de vent i pluja. Vam anar a Hendaia on deixaríem en Ramon i la Marta que allargaven les vacances. Ells dos, en Toni i nosaltres 4 vam anar cap a Irun, a donar el vol. Vam dinar a un lloc mític d'Irun: la societat Irun'go Atsegina. Grans sopars havíem fet en aquesta societat gastronòmica que ara també ha obert restaurant. Un menú de 12€ magnífic. Aquí sí que la qualitat/preu és supèrbia. Vam fer el cafè al barri de Moskú i vam agafar el cotxe per tornar. Aquests caps de setmana llargs de vacances acaben sent molt cansats...

Aiako Harria i triomf txuri-urdin (I)

2010-10-21T15:58:00.001+02:00

Vam iniciar el mes d’octubre complint una promesa feta amb uns companys de feina: el dia que l’Espanyol (són “pericos”, que s’ha de fer...) jugués amb un equip guipuscoà, Reial Societat o Real Unión, aniríem a Euskadi a veure-ho. I aprofitaríem per a fer una sortida muntanyenca pel massís granític d’Aiako Harria (Penyes d’Aia), inici dels Pirineus occidentals i gran muntanya de tots els bidasotarres.
Dit i fet: van anunciar el Reial Societat – Espanyol pel dia 2 d’octubre, dissabte, a les 20h. Agafades les entrades, divendres 1 vam sortir 10 persones direcció Donosti: en Ramon i la Marta; en Dídac, la Maria Àngels i l’Àngels petita; en Toni i nosaltres 4.

Vam arribar a Donosti al voltant de les 22h i, després de sopar i donar un vol, ens vam anar a dormir. Les previsions meteorològiques per dissabte eren molt bones.
Efectivament, dissabte es va llevar amb un molt bon dia. Iniciaríem la pujada a les Penyes des de molt a prop d’on vivia jo a Irun, una zona coneguda com a Estebenea, al barri rural d’Olaberria (53m), no és un dels llocs habituals per a començar la pujada, però feia molt de temps que no caminava per aquells camins i em feia gràcia. A ¼ de 10 començàvem a caminar, dia solejat i vent sud. Sensació de xafogor.

Pujant des d'Estebenea. Les "Penyes d'Aia" al fons

Per aquesta part baixa de l’excursió, boscos de castanys –amb multitud de castanyes per terra- i presència de caçadors que, almenys per allà, no van fer cap tret. La pujada a estones dreta, però de molt bon fer, amb el camí molt fresat.Cap a les 10:30h arribàvem a Elurretxe (500m, pou de glaç), travessant la carretera GI-3452, carretera que, passant pel parc natural de les Penyes d’Aia, uneix les localitats d’Irun i Oiartzun. Vam esmorzar a les prades que hi ha a tocar de la carretera, un lloc, juntament a les properes prades d’Erlaitz, molt visitat pels bidasotarres.
A partir d’aquí va començar l’ascens, pròpiament dit, a les Penyes. És la ruta habitual pujant des d’Irun, de fet, molta gent puja en cotxe fins a Elurretxe i des d’aquí comença la pujada. L’indret és molt maco, zona boscosa amb el pou de glaç i el Castell de l’Anglès (no és un castell, sinó les runes d’una posada on s’allotjaven els miners que treballaven a les nombroses mines de la zona). Mica a mica la pujada es va anar fent més dura i al cap de no massa temps vam arribar al búnquer. Aquest niu d’ametralladores és un dels molts que va fer construir el paranoic guanyador de la guerra civil per a defensar els Pirineus d’una possible invasió.

La comarca del Bidasoa des de Muganix

Les Penyes d’Aia es composen de tres pics, més aviat masses granítiques: Hirumugarrieta (806m), Txurrumurru (828m) i Erroilbide (839m). La pujada fins a Hirumugarrieta (el seu nom “hiru - tres”, “muga – frontera” és refereix a que aquest cim és fronterer dels municipis d’Irun, Lesaka (Navarra) i Oiartzun) és relativament senzilla. A la que arribes a la cova on hi ha una imatge de la “verge” del Junkal (mare de Déu d’Irun) de seguida fas una pujada i d’enfiles a un avant-cim que penja sobre Jaizkibel i la badia de Txingudi (Irun, Hondarribia i Hendaia) conegut com Muganix (758m), que per a molt seria el 4r pic de les Penyes. Les vistes de tota la costa d’Iparralde (País Basc francès) són meravelloses. També hi ha molt bones vistes de Pasaia i la costa donostiarra.

Punjant a Txurrumurru des d'Hirumugarrieta

D’aquí, una pujadeta més i ja estàs a Hirumugarrieta. Les vistes s’amplien a al sud (pantà de Sant Anton) i Navarra. El pas al segon (o tercer) pic, Txurrumurru, té alguna zona de roca que, si està molla, s’ha de vigilar. No presenta cap dificultat, però la família Simon-Suñé va quedar-se aquí comptant que portaven una nena de 8 anys. Així que ens vam quedar en Ramon, la Marta i jo. Vam fer la pujada a Txurrumurru sense gaires dificultats però, a partir d’aquí venia la veritable dificultat de l’excursió: el conegut com a “Pas de l’Anella”, un pas per roca curt però amb la dificultat d’haver de passar per una estreta repisa amb una anella a la que t’has d’agafar per a salvar un petit “salt”. Aquest pas fet en sentit invers (d’Erroilbide a Txurrumurru) és relativament senzill, però en el sentit que anàvem nosaltres s’ha de vigilar. Tot i així, no només el pas presentava dificultats: tot el camí entre aquests dos pic era de grimpades i desgrimpades per roca, amb algun punt una miqueta (tampoc massa) delicat. Se’ns va fer molt llarg ja que s’havia d’anar poc a poc i amb compte. La pujada final a Erroilbide dura, pel cansament acumulat i la caló.

Amb la Marta, superant el "Pas de l'Anella"

La tornada, pel mateix camí, va ser més ràpida. Tot i així, la Marta és va fer una mica de mal en un turmell i el ritme va ser lent. Ja veiem que no arribaríem a l’hora al restaurant que teníem encarregat a Estebenea (el punt d’inici) i vaig haver de trucar al meu germà perquè ens vingués a buscar en cotxe a Elurretxe i ens baixés fins a Irun. Finalment 6h d’excursió que vam merèixer molt la pena: pel component divertit de salvar la dificultat dels tres pics i les grimpades, i per les magnífiques vistes de la cornisa cantàbrica i el Bidasoa.

Anglada, ese hombre! (tonto i repetitiu)

2010-10-14T23:10:00.000+02:00

Doncs sí amics, Anglada, l'home que és capaç de tot per sortir a la TV (i més si és espanyola) va haver de marxar cames ajudeu-me d'una entrevista. Amb molt poquet l'entrevistador de La Sexta va demostrar que, a banda de mentider i caradura, Anglada és un ingnorant.
El vídeo no deixa lloc a cap mena de dubte:

Però a més, hauria de començar a anar pensant en canviar la persona que li escriu els discursos. Si mireu la seqüència del vídeo precedent (entre el minut 6:14 i 6:38), i el vídeo que us deixo a continuació (entre el minut 1:10 i 1:25) sabreu de què us parlo:

Quan de temps trigarem en deixar enrera aquesta vergonya que hem de patir els vigatans (o potser tenim el que ens mereixem...!)

Contra l'espoli de vots

2010-10-13T22:31:00.004+02:00

Pots signar aquesta carta aquí, enviar-la als diputats que formen part de la subcomissió parlamentària (que havia de fer més justa la Llei Electoral i només ha servit per repartir unes dietes i mantenir el robatori d'escons) i difondre pels canals que se't ocorrin:

Senyories:

Em dirigeixo a vostès per tal de fer-los patent la meva preocupació per alguna cosa que per enèsima vegada, han rebutjat al Congrés.

Pel que sembla, aquesta setmana van a aprovar canvis sobre la LOREG (Llei Orgànica del Règim Electoral General de 1985), modificacions a les quals no nego la seva importància, però que, no obstant això, obliden el que hauria de apropar-nos a un principi democràtic per excel·lència, el de: "una persona, un vot".

Aproximar-se a aquest principi hauria de ser per a vostès -representants del poble- una obligació ètica, si és que, com suposo, creuen vostès a la democracia.

El fet que vulguin mantenir la manca de proporcionalitat i les disfuncions en l'assignació d'escons als diferents grups polítics que es presenten a les eleccions, no diu molt en favor seu, i sí dels seus propis interessos partidistes, creant desconfiança en l'opinió pública que, com vostès saben, no tenen a la classe política, precisament, molt ben valorada.

Com es pot entendre que es mantingui aquesta falsa proporcionalitat que fa que alguns partits polítics necessiten uns 66.000 vots per obtenir un diputat i un altre (el cas extrem d'IU / ICV) necessiti gairebé 500.000? És que els sembla democràtica una llei que fa que un vot d'uns partits valgui set vegades més del que val el vot d'un altre?

Com vostès bé saben, l'ideal per corregir aquest defecte seria canviar la circumscripció electoral, però aquesta està recollida en la Constitució i no sembla que vostès estiguin disposats a canviar-la. No obstant això, hi ha altres fórmules que permeten, sinó una proporcionalitat total, que hi hagi una aproximació molt més gran sense modificar la Constitució. De fet una de les fórmules seria la que, a petició del govern, ha suggerit el Consell d'Estat. Recomendación que vostès han rebutjat.

No és lícit que qui té el dret de defensar els principis democràtics elementals s'oposin al fet que la proporcionalitat de "una persona, un vot" es pugui aconseguir. No hi ha cap raó, excepte la dels seus interessos partidistes perquè no s'accepti la reforma que ha aconsellat el Consell d'Estat. Així és que encara estan a temps, N'hi ha prou que es posin d'acord i siguin capaços d'anteposar una representació justa als seus propis interessos.

Si ho fan, com a ciutadania ens adonarem que compleixen amb la seva obligació. Perquè, senyories, perquè siguin democràtics els acords que vostès prenen, el primer que hauria de passar, és que la representació de la voluntat popular fos el més fidel possible als vots que emet. Avui no és així. A les seves mans queda rectificar una cosa que sembla tan obvi.

Els membres de la Subcomissió de la Reforma Electoral, tenen els següents mails:

alfonso.guerra@diputado.congreso.es
elviro.aranda@diputado.congreso.es
jose.benegas@diputado.congreso.es
josemariabenegas@hotmail.com
jabermudez@diputado.congreso.es
gaspar.llamazares@diputado.congreso.es
jesus.quijano@diputado.congreso.es
juan.vera@diputado.congreso.es
jordi.xucla@diputado.congreso.es

Així mateix qui estigui d'acord pot signar aquí.

Han publicat aquesta carta també:
Kabila, Ventanas de Falcón, La Terca, Utopía, Arraio Sound, Hernán Moreno, Soto en Cameros, Desde la Cantera, Moscas en la sopa. Enrique Vicente, Punts de Vista, Enchufe, La Rueda del Tiempo, Ciberculturalia, Viramundeando, Noeraaixo, Tiburón blanco, Quien mucho abarca, Roberto Cacho, Grándola Vila Morena, Ceronegativo,

El bipartidisme de "El País" en hores baixes

2010-10-05T20:44:00.000+02:00

Per desgràcia el bipartidisme és una realitat. En una societat en que la consciència política, i les ganes d'adquirir-la, són mínimes els partits majoritaris tenen molt de guanyat. És com aquell a qui no interessa el futbol, ni el segueix, però quan arriba el Madrid-Barça es veu en cor d'opinar i prendre partit.

Que la majoria de mitjans de comunicació estan al servei d'interessos polítics i econòmics, al marge de la tasca purament informativa, també és una realitat. D'aquesta manera, al igual que al món del futbol els grans mitjans esportius segueixen gairebé en exclusiva a Madrid o Barça, en el món de la informació política la majoria de mitjans de tirada estatal prenen partit pels dos grans partits i, cada vegada més, estan al seu servei.

El diari més venut a l'estat que, fins fa molt poc, portava en la portada un "Diario Independiente..." sap que la diversitat política perjudica els interessos del partit que li atorga un tracte de favor. Fa temps que ataquen, directament o de maneta indirecta (ignorant-les), les opcions polítiques que poden restar possibilitats als seus "amos". Així, és habitual veure a les enquestes d'aquest grup mediàtic resultats en que només apareixen les dues principals forces polítiques. Enquestes tan "fiables" en les que, ni tan sols, surt la fitxa tècnica.

Aquest passat cap de setmana la credibilitat d'aquest diari va baixar uns quants esgraons més. Van tornar a oferir una enquesta on només oferien la intenció de vot de dos partits, però potser el que no s'esperaven és que aquests dos partits només tinguessin una intenció de vot de 2/3 part s de l'electorat, és a dir, el que va respondre un 30% dels consultats, que no van optar per PPSOE, va ser ignorat. Una nova lliçó de periodisme independent...

Vine a la festa d'EUiA!!!

2010-09-30T07:31:00.000+02:00

AQUEST BLOC TAMBÉ TANCA

2010-09-28T23:59:00.003+02:00

D'AQUÍ 1 MINUT, I DURANT TOT EL DIA DE DEMÀ, AQUEST BLOC ROMANDRÀ TANCAT, MOTIU:

VAGA GENERAL!

PD: No hi haurà serveis mínims. Qui vulgui serveis mínims que es compri un lavavo petit.