29 de juliol de 2011

Adéu caixes. Adéu Caixa Manlleu. Adéu Unnim Caixa

Ahir vam celebrar l’Assemblea General Extraordinària d’Unnim Caixa en la que es va acordar la segregació de tot el negoci financer cap a una nova entitat: Unnim Banc, una S.A.
Tot i que una part dels bens d’Unnim Caixa s’han quedat afectes a l’Obra Social que pugui desenvolupar la caixa, ningú no pot obviar que el futur d’aquesta obra social dependrà, en primer lloc dels beneficis que pugui generar el nou banc i, en segon lloc, de la voluntat dels nous accionistes que, segur, hauran d’entrar de manera majoritària a l’accionariat del nou banc.

Aquest moviment que fa Unnim Caixa no és particular. Totes les antigues caixes d’estalvi (excepte alguna de mida molt petiteta) s’han transformat, o estan en procés de fer-ho, en banc. Però, per què hem arribat aquest punt? Per què hem de donar per mortes unes entitats que feien tasques financeres de proximitat, que dedicaven bona part dels seus beneficis a obres social de caire cultural, assistencial, associatiu..., que tenien vocació territorial i arribaven allà on d’altres entitats ni podien, ni volien? Crec que els motius són diversos:

Caixes?
Les caixes d’estalvi eren entitats amb característiques molt diferents als bancs (algunes les acabo d’explicar). Però va arribar un dia en que es van pensar que eren bancs i van voler actuar com a tals.
Expansions absurdes, amb la consegüent despesa, fora dels seu àmbit d’actuació territorial històric. I tot per anar a buscar promocions immobiliàries i hipoteques. Però les caixes no són bancs i, per tant, no poden financiar-se com ells, no poden fer ampliacions de capital. Tota aquesta bogeria d’expansions i concessió de crèdit anava a compte d’endeutament propi.
Les caixes que van ser més prudents a l’hora de fer aquestes expansions i especulació immobiliària estan en una situació molt més sanejada (caixes basques, Unicaja, Ibercaja...).

Òrgans de Govern?
No ens enganyem, a una caixa d’estalvis (sobre tot les catalanes (deixant sempre una mica al marge “la de la estrella”) manava el Director General. Ell formava el seu equip directiu i ell conformava el “seu” consell d’administració. Als òrgans de govern, només els representants dels treballadors érem escollits de manera democràtica (per votació). La resta eren pràcticament nomenats a dit.
Als consells d’administració, i a les assemblees, l’única veu discordant era la dels empleats, però ja se sap, “són els sindicalistes..., sempre queixant-se”.
Bona part de culpa del que ha passat és de les direccions de les caixes (per acció) i dels membres dels òrgans de govern (per omissió).

El regulador
El regulador nomenat pel govern havia de vetllar pel compliment de les normes i perquè les caixes actuessin amb prudència. Veient el resultat de tot plegat, està clar que no va fer la seva feina.
Però en lloc de demanar disculpes i plegar, s’ha dedicat a fer servir la seva manca de supervisió com a excusa per a carregar-se el sistema de caixes d’estalvi. Les caixes havien arribat a superar els bancs i aquest fet, lligat a que els bancs no poden –per llei- comprar una caixa, ha acabat provocant que els mateixos bancs hagin empès un govern espanyol feble i perdut, a l’enderroc del sistema de caixes. MAFO, provinent del sector bancari –no ho oblidem-, ha servit fidelment els interessos dels seus amos.

Europa
La Europa ultra-liberal no podia entendre que unes entitats financeres, majoritàries al sector a Espanya, no tinguessin propietari. Què és això d’unes entitats propietat de la societat i no d’uns socis capitalistes!? La crisi ha estat l’excusa perfecta per a carregar-se un sector molest per a molts. Els bancs, el regulador i els liberals al poder a Europa (units a uns mals gestors i a un govern titella) han estat un rival imbatible.

La Societat
En una època de profunda crisi, estan en perill –sinó sentenciats- ajuts a centres assistencials, educatius o culturals; ajuts a petites associacions de tot tipus (ocellaires, excursionistes, puntaires, esportives...). Qui ajudarà ara aquestes associacions? Uns ajuntaments gairebé en fallida?
Estan en perill –sinó sentenciades- oficines i atenció a clients en petits pobles. Però, ha fet alguna cosa el món associatiu, i la societat en el seu conjunt, per a evitar-ho? Res. Han privatitzat entitats de propietat comú, arrelades a la societat i al territori, i ningú no ha dit res. Igual que amb la resta de reformes liberals.

Entre todos las mataron y ellas solas se murieron”. Aquest podria ser l’epitafi per aquestes entitats, moltes d’elles centenàries, que van néixer de la societat, per a servir-la, i que han acabat escombrades pel capitalisme.
Adéu caixes!

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails