15 de juny de 2010

Debats imposats: del burka a la independència

Si m’ho demanen haig de reconèixer-ho, estic totalment d’acord en que es prohibeixi als propietaris d’elefants passejar-los, ni que sigui lligats, pel carrer. Una norma en aquest sentit seria del tot lògica... si realment hi hagués algú que passegés el seu elefant pel carrer.

Un altre model de vel...

Tres quartes parts del mateix passa amb el debat sobre l’ús del burka en dependències públiques. Estic d’acord en que va contra la dignitat de la dona, en que va en contra del deure d’identificar-se a l’hora de fer un tràmit... Però, realment hi ha dones que van amb aquesta indumentària pels carrers de Catalunya, o és una llegenda urbana? Jo no hi he vist cap i la gent que conec tampoc. Així doncs, si parlem només d’un supòsit o d’un fet súper aïllat, per què obrir aquest debat ara? Per què ens hem de posicionar sobre un tema que pot obrir conflictes i que no respon a una realitat social? En tot cas, no seria més lògic regular l’obligació d’haver-se d’identificar en dependències públiques sense haver de fer menció expressa a cap vestimenta? Burka sí, burka no: un debat que només interessa a qui interessa i al que d’altres s’han apuntat per ‘por electoral’ i sobre el que t’obliguen a posicionar-te tant sí com no.

Un altre debat instal·lat fa temps a l’agenda política catalana és el de la independència. Avui en Miquel Macià publica a Nació Digital un extens article sobre el independentisme a ICV i EUiA. L’article afirma, i és cert, que a la nostra coalició hi ha una part important dels votants que veuria amb bons ulls la independència de Catalunya, però que quan arribes a la militància i, sobre tot, a les cúpules dels partits aquesta opció es dilueix. Hi ha gent a EUiA o ICV que es considera només catalana i no veuria amb mals ulls la independència del país? Segur. Igual que hi ha gent que es considera tan catalana com espanyola (fins i tot algú que es considera tan català com a basc...).

L’article és un bon exemple de debat identitari forçat. Jo entenc i veig legítim que hi hagi una part de la població que tingui en aquesta qüestió la seva principal reclamació política. El que cansa és el menyspreu vers els que, sense rebutjar-ho, tampoc el tenim com a principal eix del nostre programa.
L’article demostra l’esbiaixat del debat: o independència o unitat. Diu que aquest debat ens provoca urticària i que el nostre discurs federalista és una manera d’evitar el debat. Macià parla de les resistències a la lluita per l’exercici del dret a decidir en determinats sectors d’ICV -i ja no diguem d’EUiA- tenen bona part de les seves arrels en la tradició històrica del comunisme a casa nostra i al conjunt d’Espanya (???).
Cansa, cansa molt que de manera continuada vulguin que assumeixis com a principal un debat, que interessa a una part –més gran o més petita, però no majoritària- del país. Ets independentista o unitarista, t’has de decidir! I si el que fas és argumentar una posició intermitja, el que vol dir és que no ho tens clar o que intentes defugir del debat a través de la fórmula del federalisme.
Pots repetir fins a la sacietat que el teu model és el d’un estat federal plurinacional asimètric on totes les nacions que el formen tinguin dret a decidir si volen ser-hi o no. Que és aquest el teu model i no un altre! Que defenses el dret a decidir i has format part de la Plataforma que el defensa... És igual, blanc o negre, posiciona’t!
La por a la fractura social entre catalanoparlants i castellanoparlants és una altra de les hipoteques d’ICV en aquest debat, agreujada per les actituds del soci electoral EUiA –adherida a l’espanyola Izquierda Unida-. Exactament, quines actituds són aquestes? ICV té hipoteques amb EUiA pel tema identitari. Toma ja!!!
En fi, és un tema en que no ens en sortirem. Com la resta de debats imposats, plens de tòpics, que has de fer teus i posar-te’ls com a principal problema de l’agenda política. I és que, en el fons, els que volem parlar de la crisi i les seves conseqüències ho fem per distreure l’atenció del personal sobre el veritable problema del país...

4 comentaris:

Anònim ha dit...

"Pots repetir fins a la sacietat que el teu model és el d’un estat federal plurinacional asimètric on totes les nacions que el formen tinguin dret a decidir si volen ser-hi o no"

Com penseu aconseguir aquest model?

Iñaki ha dit...

Exactament de la mateixa manera que un independentista el seu: aconseguint una majoria social que el faci costat i votant-ho. O, és que hi ha alguna altra manera d'aconseguir els objectius en democràcia?

Anònim ha dit...

Hola Iñaki,

Moltes gràcies per llegir el meu article i dedicar-li unes observacions al teu bloc. No tinc la impressió que escrivint sobre aquests temes vulgui "forçar" cap debat ni arrossegar ningú a haver d'opinar sobre una tema que hom creu irrellevant. Al cap de l'any, els periodistes (jo mateix) escrivim sobre molts temes: crisi econòmica, bombolla immobiliària, partits xenòfobs, interferències religioses a la vida civil, història recent del país, unió europea, vides de burgesos, món rural i boscos...

Hi ha debats d'aquests que tenen més seguiment per part dels lectors i d'altres que menys. I n'hi ha que no en tenen cap. Si no interessa, doncs escriurem menys o gens sobre el tema. Així de senzill.

Veig, però, que el tema també et motiva a tu. Si no, no ens l'hauries comentat al teu bloc, i no hauries expressat opinions i discrepàncies sobre aspectes concrets del meu article, cosa que valoro molt, i que estic disposat a seguir debatent sempre que vulguis, és clar.

Iñaki ha dit...

Hola Miquel,
Faltaria més que un periodista, o qui vulgui, no pugui escriure sobre la temàtica que més li agradi. Quan parlo de debats forçats no em refereixo en exclusiva al teu article, parlo de manera general, tot i que l’agafo d’exemple.
Hi ha persones i partits que tenen com a eix principal de la seva activitat política, i/o social, la independència del país. Per a mi és totalment legítim, a més, com pots comprovar si fas un repàs al bloc, no només no rebutjo aquest debat sinó que hi és present de manera habitual.
El que jo considero forçat és que a les persones o partits que no tenim com a objectiu primordial la independència del país se’ns analitzi sota aquest prisma.
A EUiA (et parlo d’EUiA perquè és el més proper i el que millor conec) convivim persones que no ens sentim espanyoles i que no veuríem amb mals ulls la independència del país, amb persones que sí que es senten espanyoles o amb persones que passen d’aquests ‘sentiments’. A tots ens uneixen (quan al tema de les relacions Catalunya-Espanya) un programa comú: reconeixement del fet nacional català i de la seva sobirania, defensa del dret a decidir (consubstancial a qualsevol nació) i aposta per un model federal plurinacional. Per a qui es sent espanyol, i/o ha nascut a l’estat, aquest podria ser un model prou agosarat quan al reconeixement nacional català. Pels que tenim una vessant més ‘sobiranista’ seria un punt de partida. Però és això el que pensa EUiA i punt, no li vulguem buscar tres peus al gat. Hem donat suport a la celebració de les consultes, però com que a la pregunta no hi constava l’opció pel nostre model, alguns han optat per votar no, i d’altres ho hem fet pel vot en blanc (em consta que gent d’EUiA ha votat pel sí i d’altres no han participat).
És legítim que es vulgui analitzar el perquè si a EUiA o ICV hi ha sobiranistes no s’aposta per l’opció independentista. Igual que qui pensa que sent uns partits federalistes tenim ‘tics’ massa nacionalistes (catalans). Però som el que som i pensem el que pensem. A mi, personalment, el que em cansa una mica és que se’ns encaselli en un sector espanyolista o que se’ns demani contínuament perquè no som entusiastes amb les consultes.
Nosaltres no rebutgem aquest debat, a més, hi tenim posicionament propi, però no és el debat que centra la nostra actuació política. Aquest debat no ens provoca, ni al·lèrgia, ni urticària, simplement no és el nostre debat central. Tan legítim, crec, com que per a un altre sí que ho sigui.
Entenc que el debat sobre la independència és actualment present al mig del debat polític del país (almenys per a una part dels ciutadans), però això no significa que a tots els actors polítics se’ns hagi d’encasellar sota el prisma d’espanyolistes o independentistes. Defensem un altre model que ni és la independència, ni la negació del fet nacional català per l’estat. Defensem la sobirania de la nació catalana, però som partidaris de cedir (una part) per a la construcció d’un model federal amb els pobles d’Espanya i, molt millor, amb els pobles d’Europa.
Efectivament, el teu article m’ha semblat interessant (entre d’altres coses, perquè el tema m’interessa molt). L’he agafat d’exemple d’un fet que considero que s’està produint darrerament i que consisteix en analitzar sota el prisma del seu independentisme o no, del seu entusiasme, o no, vers les consultes independentistes, a tots els actors polítics del país. Això és el que considero forçat i no, per suposat, l’opinió legítima que vulguis expressar.
Moltes gràcies per passar-te pel meu bloc, que també és casa teva,

Salut!

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails