31 de març de 2010

I ara, ens hem de creure Carrillo?

A les persones se les ha de jutjar per les seves opinions, la seva història i les seves accions. Però hi ha personatges que van ser posats en el seu dia en un pedestal i sembla impensable, per incorrecta, la seva crítica.
A l'estat espanyol passa amb els "pares de la Constitució". Independentment de la seva ideologia i les seves accions, van ser posats en un pedestal lliure de la crítica. Alguns d'ells van morir, d'altres són venerables avis, la qual cosa fa que, a més d'estar lliures de crítiques per ser pares de la constitució, també l'estiguin per ser avis entranyables.

Un cas similar és el de Santiago Carrillo. La vida de Carrillo va ser dura. Va viure la guerra, l'exili i va haver de fer la transició com bonament va poder o saber. Jo no critico els que van fer la transició. La imatge de la llibertat a tocar de la mà, després de 40 anys de repressió, és normal que et faci fer renúncies. Però entestar-se en defensar, 35 anys després, com a bona la feina feta és una altra cosa. La transició va servir perquè el règim es regenerés sense que els qui manaven donessin explicacions ni abandonessin el poder. És el PCE qui més va haver de cedir, es va instaurar la monarquia, es va descafeïnar la descentralització de l'estat, llei electoral... Carrillo va voler fer tants mèrits per a ser ben vist per la resta de partits que va acceptar l'inacceptable. Quan els partits ja lluitaven obertament per a la conquesta del poder, Carrillo encara parlava de pactes unitaris de totes les forces polítiques... Carrillo no va saber interpretar la voluntat de la societat dels anys 70 (entre d'altres coses perquè vivia fora d'Espanya) i el PCE ho va pagar car. Aquestes dades són clares. És normal que Carrillo encara vulgui justificar-se, però que ningú no li assenyali els seus errors per ser un "constructor de la transició" no l'accepto. Carrillo va ser dur i implacable amb els seus opositors dins del PCE, tot i que ara el vegem com a un venerable avi.
A nivell intern Carrillo es va carregar el PCE i el PSUC. En una època en que el Secretari General era poc més que intocable va voler imposar l'eurocomunisme per la força. Consti que l'eurocomunisme com a concepte lligat a la llibertat, la democràcia i l'aplicació del socialisme a cada realitat nacional és un concepte que m'agrada. Però Carrillo va lligar "eurocomunisme" a la renúncia brusca a determinats conceptes molt arrelats entre la militància comunista, i el que és pitjor, a les cessions i renúncies fetes en política interna. Carrillo va posar l'eurocomunisme com a excusa per a liquidar la disidència interna. Molts militants van acabar identificant, amb raó, "eurocomunisme" amb dretenització del Partit.
Carrillo va voler imposar les seves tesis a la força, i no va dubtar en pactar amb qui fos per a fer-ho. Va posar trabanquetes a la direcció eurocomunista del PSUC (López Raimundo i "Guti") perquè aquests estaven aliats amb els seus enemics "renovadors" a Espanya. Desprès del 5è Congrès del PSUC, i havent-hi triomfat les tesis contraries al "carrillisme-eurocomunisme" es va aliar amb els "euros catalans" per a fer fora la direcció legítima sorgida del 5è Congrés, a canvi de que aquests "euros catalans" fessin la vista grossa quan va expulsar els "renovadors" del PCE. Després acabaria expulsant també els pro-soviètics...
Després de carregar-se el PCE i el PSUC, i del fracàs electoral del 82, va dimitir posant en el càrrec una persona de la seva confiança (Gerardo Iglesias). Com que Iglesias va sortir "respondon" se'l va voler carregar i, com que no va poder, va marxar del PCE creant un nou partit (el PTE). Després de fracassar en aquest partit el va dissoldre recomanant als seus militants la integració en el PSOE. Ell però no va ingressar al PSOE, es va estimar més ingressar de tertulià al grup PRISA.

Aquest és Santiago Carrillo, la persona que va voler controlar la independència del PSUC i ara parla de la nació catalana, el que es va carregar els renovadors, els leninistes, els pro-soviètics i tot el qui se li oposés al PCE. Ara Carrillo es despenja amb unes declaracions en les que diu que s'ha de crear un partit nou a l'esquerra del PSOE, i que aquest partit no pot ser ni el PCE, ni IU.

Recomano de manera molt especial la lectura d'aquests dos post sobre aquesta "ocurrència" d'en Carrillo.
El de l'Hugo Martínez Abarca analitza els intents de crear nous partits a l'esquerra del PSOE i al marge d'IU, i els resultats d'aquests intents. El de l'Àngels Martínez Castells parla de la "credibilitat" d'en Carrillo per a recomanar nous partits. Llegiu-los perquè mereixen la pena.

4 comentaris:

àngels ha dit...

Iñaki el teu post és dur, però manté les formes. Jo reconec que aquest home me les fa perdre. Militar a la clandestinitat a la Universitat i ajudar a construir, en la mesura de les forces de cada persona compromesa, el gran partit que va ser el PSUC els anys abans de ser legalitzat, no té pràcticament rés a veure amb les instruccions que arribaven de Paris i els "llibrets" que en Carrillo escribia. Però el que menys li perdono és que es carreguès l'Assemblea de Catalunya, una autèntica força política que podia haver ajudat a forjar una Catalunya ben diferent, per una Platajunta que era un invent semi-monàrquic. I què t'haig d'explciar del 5è Congrès del PSUC! Una abraçada!

Iñaki ha dit...

Carrillo representa l'exemple més clar de com molt poca gent en molt poc temps es pot carregar la feina feta per molta gent en molt temps.
Cal mantenir viu el record del que va representar Carrillo per sobre de la imatge dels que es van beneficiar de les seves actuacions (la monarquia i el PSOE principalment). Recordar no per un ànim de revenja històrica, sinó per a explicar a les persones que encara volem construir l'esquerra alternativa del segle XXI que la unitat és important, però no en base a la uniformització de les organitzacions al voltant del líder, sinó a l'acceptació de la pluralitat.
És una sort poder compartir organització amb persones de la vostra experiència i bagatge històric, Àngels.
Salut!

ceronegativo ha dit...

Buena entrada, muy completita. Me apetecía halar del tema pero como no me de prisa lo vais a decir todo antes, y voy a tener que acabar metiéndome con el nacionalismo aunque no pegue ni con cola ;-)

Iñaki ha dit...

@ceronegativo: No será con el español??

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails