20 d’octubre de 2008

Independentistes de ciència-ficció

Les persones que defensen un projecte independentista per a qualsevol nació del món sense estat propi són mereixedores de tots els meus respectes. A l'igual que les persones que defensen la unitat dels estats als que pertanyen. Tinc clar que qualsevol idea és defensable i que en definitiva han de ser els ciutadans els que d'una manera lliure i pacífica decideixin que és el que més els convé, o el que volen.
Per a mi el nacionalisme o l'independentisme són ideologies perfectament respectables quan es basen en la voluntat dels ciutadans que viuen en un determinat territori. Entenc que algú pugui defensar l'independència de Catalunya, Euskadi o el Sàhara sempre en base a que els seus ciutadans desitgin tenir un estat propi a l'igual que Espanya, França o el Marroc. En últim terme tot hauria de dependre de la voluntat dels ciutadans d'aquestes nacions.
El problema es complica i arriba a límits fronterers amb el més absolut ridícul quan per a justificar posicions unionistes o independentistes s'intenta recórrer a la història, torçant-la moltes vegades per adaptar-la als interessos de la causa. Justificar la unitat de la pàtria espanyola en Pelai o Isabel i Ferran pot resultar, a més de perillós (ja que arriba a originar "cruzadas nacionales"), ridícul i esperpèntic. Però també voler justificar les raons independentistes en la història pot arribar a crear situacions veritablement patètiques.

L'existència dels estats-nació és una cosa relativament recent (200 anys com a molt). Per tant, abans no es tenia consciència de pertànyer a un estat o a un altre. Els bascos pertanyien a Castella des del segle XIII i no per això van deixar de tenir clar que eren bascos. Igual que avui, els ciutadans espanyols o alemanys pertanyen a l'UE sense que per això tinguin cap mena de contradicció identitària. El problema va venir quan es va voler identificar nació i estat. És a llavors quan neixen els nacionalismes que reclamen la identitat pròpia d'aquelles nacions que s'han quedat sense estat.
Insinuar l'existència d'estats en la història pot ser més que discutible, i més quan parlem d'una època en que no n'hi havien. Però pitjor es voler tergiversar la història més recent, ja que et pots trobar amb molta gent que té un record viu dels aconteixements. És el que va passar amb l'acte d'homenatge a Xirinacs.
Recullo i us recomano la lectura d'aquest article d'Andreu Mayayo publicat a El Periódico i que parla d'aquest homenatge a Xirinacs i de les historietes que en ell es van explicar. El vaig trobar gràcies al bloc del company Toni Salado. El títol ho diu tot: Èpica independentista

2 comentaris:

Jordi Casals i Prat ha dit...

Tot està en Gramsci. Mayayo, admirat ex-professor meu (com Colomines) també exercia l'hegemonia que tenia com a classe dominant de l'aula (professor) per imposar la seva cosmovisió.
De marxià a marxista, ja ens entenem...

Iñaki ha dit...

Independentment de la cosmovisió d'en Mayayo, en que en qüestió nacional no coincideixo gaire com ja saps, al post explicava la meva cosmovisió pròpia.
L'article d'en Mayayo penso que és molt bo i m'ajuda a il·lustrar el post. El que diu sobre la tergiversació feta a l'homenatge a Xirinacs és difícilment rebatible.
A vegades, voler inventar-se històries que mai no van existir no fa més que donar arguments a aquells que defensen posicionaments contraris.
El que volia explicar al post és que Mayayo, en matèria de nacionalisme, pot defensar idees que no ens agraden, però sol fer-ho amb bastant correcció intel·lectual, cosa que, per exemple, en Joel Joan no té tendència a fer (tot i que pogui coincidir més amb el fons).

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails