15 d’agost de 2008

Vall fosca. L’aigua, font de vida i progrés

Com cada any (enguany era el tretzè) pel mes d'agost uns companys de la feina, veterans i experts caminadors tots ells, organitzen una sortida de cap de setmana, amb famílies incloses, per a caminar i conèixer algun racó del país. 
la Vall Fosca des de Cabdella (extrem nord)
Aquest, era el meu primer any i el lloc que va triar el nostre sherpa particular va ser la Vall Fosca. Un denominador comú d’aquestes sortides estivals és la presència d’aigua, i si hi ha un indret on l’aigua cobra especial importància és en aquesta vall.
No només em vaig afegir jo a la colla excursionista. Les famílies creixen i entre tots plegats ens vam ajuntar vint persones. Així que divendres, havent dinar, vam marxar tot el grup direcció el Pirineu lleidatà.
El “campament base” el vam instal·lar al l’hotel Ca l’Arturo de la Pobleta de Bellvehí, a l’entrada sud de la vall. Ja havia estat, només dinant, feia un parell d’anys. L’hotel, recentment reformat és molt còmode i agradable, i manté la bona cuina de sempre. Menjar senzill i casolà amb productes frescos del país.
Divendres va donar just per a instal·lar-nos, sopar i fer un petit vol nocturn per aquest bonic poble. Poble no tan tranquil com esperàvem, ja que pel que sembla, a l’estiu la gent fa vida al carrer fins a ben entrada la nit.
Dissabte, dia de caminada. A ¾ de 6 ja érem fora el llit, i a 2/4 de 7 agafàvem els cotxes per anar fins a la presa de Sallente. Teníem l’opció de fer la primera pujada (fins l’estany Gento) en telefèric o a peu. I com que no teníem telefèric fins a les 9, ja vam decidir fer la pujada a peu (una hora i escaig). I a ¼ de 8 ja caminàvem. Dels 20, només ho fèiem la meitat (8 homes i 2 dones).
Aquesta primera pujada no em va semblar tan dura com la pintaven, a més a la fresca era de molt bon fer. La vam fer en poc més de ¾ d’hora i ens va deixar a l’antiga via per la que passava el carrilet (en un inici tirat per mules i matxos) per on transportaven material per les obres de les preses. L’obra d’enginyeria i l’esforç humà de la gent que hi va treballar impressiona. La idea consisteix en connectar els trenta estanys de la zona i que l’aigua es centralitzi a l’estany més baix, el Gento. D’allà l’aigua es portada, a través d’un sistema de canonades, per sota de les vies del carrilet a la Cambra d’Aigües, situada a més de 5 km. I aquesta aigua és (literalment) llençada a les turbines situades a la central hidroelèctrica que van construir al poble de Cabdella. Ho fan a través de dues canonades que de manera espectacular salven, en poc més de 2 km, els més de 800 metres de desnivell existents des de la Cambra d’Aigües.
Aquesta obra faraònica es va fer en poc més de 3 anys. Hi van treballar més de 4000 persones, la majoria vingudes del sud de l’estat, en jornades interminables durant l’estiu i l’hivern (l’hivern del Pirineu!). Va ser la primera central hidroelèctrica de l’estat, la que més energia produïa (per l’impressionant salt d’aigua) i la que va ser decisiva pel subministrament energètic a les indústries de Barcelona. Les obres van acabar el 1914.
Avui, no hi treballa ningú. Tot està informatitzat, és el progrés (de la gent?).
Del telefèric vam agafar un camí trencacames direcció estany Tort, parada per a esmorzar i de nou al camí, vorejant el marge esquerra d’aquest bonic i gran estany, en direcció el Coll Dellui. Abans però, hauríem de passar un petit collet que ens separava de l’estany Mariolo. Travessant el Mariolo per la seva presa, vam agafar un camí que ens va portar a l’estany Cubieso. En aquest punt ja ens trobàvem a punt de començar la dura ascensió al Coll Dellui, deixàvem a la dreta el Pic Tort i el Coll dels Gavatxos.
Les primeres rampes del Coll Dellui van provocar que les cames de més d’un, que ja no anaven tant fines, s’estovessin de manera més que important. Per acabar de rematar-ho, un ramat de vaques al que un vaquer volia fer passar pel Coll va oposar resistència i, mentre esperàvem a la senda, van fer caure un parell de rocs d’una mida considerable. La dura pendent va provocar que els rocs agafessin una velocitat endiablada i, en caure rebotant, ens vam posar l’ai al cor. Sobre tot a en Quim que es va haver de llençar a terra per tal d’evitar un cop que podia haver estar fatal.
vistes des del Pic Dellui
L’única opció era guanyar el Coll pel dret. Ara sí que la pujada era molt dreta. Sumant això a que després havíem de pujar el Pic Dellui i el Mariolo i que anàvem amb retard (l’últim telefèric de baixada era a les 18h), va fer que una bona part del grup decidís girar cua quan estàvem a punt de coronar el Coll. En Ramon i jo vam decidir continuar fins el cim del Pic Dellui. La pujada per la cresta i entremig de rocs continuava sent dura, però de millor fer del que semblava des d’abaix. I va merèixer la pena. Les vistes des d’aquest pic, espectaculars. Un balcó de primera amb vistes a l’Aneto-Maladeta (encara amb bastant neu) , els Besiberris, Vall-llibierna... Com que sempre que puc procuro estalviar-me baixades per rocs, vam continuar fins el Coll del Mariolo i d’aquí vam baixar pel dret a l’estany d’Eixerola (annex al Cubieso). Allà ens esperava la resta del grup, ja dinat.
de tornada
La tornada va ser amena. Tot el dia vam gaudir d’un cel esplèndid que ens deixava contrastos de llum fabulosos. El mateix color dels estanys amb una altra posició del sol varia enormement.
El camí de tornada era el mateix que el d’anada (ja que no vam fer el recorregut inicialment planejat). Arribàvem al telefèric a ¼ de 6 de la tarda i a l’hotel a 2/4 de 8. Tot lo bo que hagués pogut sentir d’aquesta zona del pirineu li fa honor. És espectacular! Fins i tot les 10 hores d’excursió se’m van fer curtes...
Dissabte encara vaig tenir temps per a jugar la meva primera partida de botifarra. I vaig guanyar! Tota l’experiència i saber d’en Ramon derrotada per un principiant...
Diumenge, visita a Cabdella (magnífica església romànica) i a l’antiga, tot i que encara funciona, central hidroelèctrica de Cabdella.
Ressenya gastronòmica Per dinar, vam anar a un lloc on ja vaig estar fa 6 o 7 anys: Casa Lola (o la Florita) de Talarn. Més productes del país, que entre tots els que érem no vam ser capaços de donar bon compte (especial menció a un senzill però deliciós arròs).
La tertúlia es va allargar més del compte i no vam reprendre el camí fins a les 18h. A les 20h donava per acabada l’expedició. On anem l’any vinent, sherpa?

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails