22 d’agost de 2008

Nacions i nacionalisme

Vaig tenir l'oportunitat de veure la final de la passada eurocopa de futbol al meu país, Euskadi. El partit es disputava la nit d'un dels dies grans de les festes patronals de San Marçal, festes molt celebrades a la ciutat d'Irun. Havíem quedat a sopar, com fem des de fa uns anys, a casa d'un amic. El pla era sopar, sortir de marxa i no tornar molt tard, que al matí havíem de desfilar a l'Alarde i el cos ja no aguanta com abans. El pla es va haver de canviar per poder veure "in situ" la final, i és que hi havia algun company molt entusiasmat amb això de "la roja". Així que "sopar de pizza" davant la tele i sortida retardada fins el final del partit, entrega de trofeus, etc.
Realment, aquest tipus de competicions em són bastant indiferents. Les miro perquè m'agrada el futbol i n'hi ha partits que són apassionants, però si tinc una cosa millor que fer la faig. En el fons, el futbol té gràcia si tens un equip favorit. No sé si seria per tot el rebombori de "la roja", perquè ens havien tallat el pla o per tocar els nassos a aquest company, el cas és que de la indiferència vam passar a la simpatia per Alemanya, fins al punt que aquest company es va empipar i va acabar acusant-nos (si és que és una acusació) de nacionalistes. Ell, que tenia tot el saló decorat amb els colors de "la roja".

Darrerament també m'han llençat a sobre l'adjectivació de nacionalista (afegint-t'hi petit-burgés i no sé quantes coses més). Tot ve del meu clar posicionament en favor d'un millor finançament per a Catalunya (els seus ciutadans, s'entén). Tot plegat ha fet que em sorgeixi un dubte: sóc nacionalista, o potser és que no entenc que és el nacionalisme?
Jo tenia entès que nacionalista era aquella persona que exacerbava l'amor per una pàtria (morir i matar per la pàtria, "todo por la patria", etc), o aquella persona que pel fet de pertànyer a una pàtria es considerava superior a la resta, o els menyspreava. Jo considerava nacionalista, políticament parlant, a aquella persona que anteposava la defensa política d'una pàtria a d'altres consideracions. Així doncs, jo no m'he considerat mai membre d'aquest col·lectiu ideològic, però pel que sembla hi ha gent que si em compta a dins d'ell.

Si hi ha una cosa que jo no em considero és patriota. Tampoc acabo de tenir clar el concepte de pàtria. Hi ha gent per la que pàtria és un territori (i els seus habitants) que s'ha de defensar amb la vida pròpia si és necessari. En aquest cas, les fronteres de la meva pàtria no anirien més enllà de les quatre parets de casa meva i de les dels meus familiars i amics més propers. D'altres consideren que pàtria és aquell territori que es correspon amb el teu entorn vital i social, allà on et formes personal, cultural i socialment; aquell país que vagis on vagis sempre portaràs al cor. En aquest cas, no tinc el menor dubte que la meva pàtria petita seria Euskal Herria. Després està el país que t'acull, on et guanyes la vida, on formes aquella altra pàtria per la que series capaç de matar: la família. En el meu cas, Catalunya. I per últim, la pàtria a la que aspires, aquella de la que t'agradaria formar part, per la que lluites políticament. Aquesta seria la humanitat, una humanitat socialment justa i fraternal.
Tots aquests tipus de pàtries als que m'he referit, les entenc com a pàtries formades per persones i no simplement per territoris.
I Espanya? Espanya és una altra nació amb la que m'uneixen (ens uneixen) lligams històrics, culturals i polítics indubtables. I jo, personalment, aposto per mantenir i potenciar aquests lligams. M'agrada la idea d'una unió federal dels pobles de la península (incloent-hi el portuguès) que visquin en harmonia i amb la solidaritat com a principi, es digui aquesta unió Espanya, Ibèria o Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques (aquestaopció m'agrada més, però). Però penso que aquesta unió perquè sigui real, s'ha de fer des del mutu reconeixent, la sobirania compartida i la lleialtat entre les parts. La independència no és el meu projecte, però ni em fa por, ni em molesta. Tot depèn de les circumstàncies...

I ara, torno a repetir la pregunta: sóc nacionalista? Imagino que també depèn. Depèn si qui contesta la pregunta ho fa des de l'estat o des d'aquí. Depèn si és més favorable a la idea de la plurinacionalitat de l'estat o no. Depèn. Però sobre tot depèn de quina nació és la dipositària d'aquests sentiments de pertinència o afecte.
Si vibro amb "la roja" i celebro a tot drap els seus triomfs no sóc nacionalista, si defenso l'oficialitat de les seleccions catalanes o basques sí. Algun company de l'esquerra transformadora espanyola ha afirmat darrerament que l'orgull de ser espanyol i la defensa dels símbols nacionals espanyols no està barallat amb el fet de ser d'esquerres. Deia, molt encertadament penso, que l'apropiació indigna que es va fer durant el franquisme dels símbols i de la idea mateixa d'Espanya no té perquè acomplexar aquelles generacions que no el van viure. En definitiva, que es pot reivindicar el fet de ser espanyol, estimar el teu país, els seus símbols i exterioritzar la teva alegria pels èxits esportius (o de qualsevol tipus) des d'una perspectiva ideològica profundament d'esquerres. Que una persona pot portar una samarreta amb la bandera d'Espanya, per posar un exemple, sense haver de ser considerat per això un "fatxa"nacionalista. De fet, es veritat que a molts països hi ha una utilització, ideològicament més transversal, dels símbols nacionals.
Crec que tot això és coherent i normal. La incoherència comença quan aquestes mateixes persones s'encarreguen de repartir etiquetes de nacionalista, petit burgués (perquè un nacionalista sempre és de dretes) i no sé quantes coses més pel fet d'exterioritzar aquests mateixos sentiments envers una altra nació que no és l'espanyola. No els hi agrada que la simbologia espanyola hagi quedat històricament en mans de la dreta espanyolista, però redueixen la defensa dels símbols i les persones que viuen a Catalunya o Euskadi als partits nacionalistes.

Quan les repúbliques ex-soviètiques van començar els seus processos d'independència, els partidaris de la mateixa (la immensa majoria), independentment de la seva ideologia política, van ser tractats per la premsa espanyola com a nacionalistes. Avui, als partits de govern o d'oposició d'aquests nous estats independents se'ls qualifica, com a tot arreu, d'esquerres, dretes o centre (o de les seves diferents subfamílies). I si queda algun partidari de l'unió amb Rússia, se'l titlla de nacionalista pro-rus.
Curiós el parany de tenir un estat propi, fa canviar l'etiquetatge de nacionalista a una velocitat inusitada...

PD: No puc deixar d'incloure aquest interessantíssim article que acabo de llegir, i que he descobert gràcies a la sempre imprescindible ajuda del company Amei. Es titula "El nacionalismo separador" i el publica Jordi Muñoz Mendoza a Público

3 comentaris:

Anònim ha dit...

QUI NO ES NACIONALISTA? AQUESTA ES LA PREGUNTA. JUGANT AMB BCN.....

Amei ha dit...

Gracies.
Tinc un parell de articles mes sobre el tema programats per avui i demà

antoine marti ha dit...

Recomendaria la vision de Lenin y la autodeterminacion de los pueblos, Nin y su libro sobre emancipacion de los pueblos,o el analisis de diferentes partidos de la izquierda catalana como el BOC de Maurin, el Partit Comunista Catala de Jordi Arquer, USC de Comorera o el Partit catala del Proletariat de Jaume Compte, estos ultimos partidos serian mas tarde parte fundadora de aquel historico partido que fue el PSUC.
Antes de acusarte de "pequeño burgues", podrian analizar mas profundamente los precedantes de la izquierda marxista y los derechos de autodeterminacion de los pueblos.
Salut.

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails