22 de juliol de 2008

Retorn d'allà on Déu es va estirar a descansar

Diu la llegenda que al setè dia, després de fer el món, Déu es va estirar a descansar, i que fent-ho va posar la mà sobre Galícia formant amb els seus dits les Ries gallegues.

Llegenda o no, la veritat és que les ries gallegues són un veritable paradís natural i paisatgístic. Les seves aigües cristal·lines i tranquil·les, la riquesa i varietat de peixos i marisc, així com les platges descongestionades i envoltades de boscos fan d'elles un lloc ideal pel descans i l'aïllament de la rutina diària.

I això és el que hem fet aquest estiu. Vam quedar-nos a la Ria més gran i en la meva opinió més bonica, la d'Arosa, més en concret en la seva part septentrional, la comarca de Barbanza que té com a poblacions més importants: Rianxo, Boiro, Pobra de Caramiñal i Riveira.
Les Ries estan sent espoliades en la seva riquesa marina per les curtes mentalitats dels que consideren que darrera d'ells no existirà res més i la, abans, seva exuberància pesquera (en qualitat i quantitat) s'ha vist seriosament minvada. També l'agressió del totxo s'ha deixat veure, sobre tot en les Ries més meridionals (Vigo, Pontevedra i sud d'Arosa), i ja es veuen mobilitzacions de l'esquerra transformadora i galleguista contra la "marbellització de Galícia". Tot i així, mantenen una bellesa esplendorosa.

la Ria d'Arosa des de Palmeira (Riveira)

De petit, estiuejava al seu poble més important: Santa Uxía de Riveira. Avui és una petita ciutat bastant lletja en mig d'uns paratges naturals meravellosos. Parròquies (petits pobles dins del terme municipal o concello) com Aguiño, Castiñeiras, Palmeira i especialment Corrubedo (amb el seu parc natural) mantenen les característiques de petits pobles pescadors pels que el temps sembla no haver passat. És una zona molt poc turística que encara preserva bona part del seu encant.
Vam instal·lar-nos en un petit hotel rural, Punta Couso, que vam conèixer fa dos anys, en la que va ser l'última visita des de l'any 92. Està gestionat per una família que va reconvertir unes cavallerisses de pedra en un petit hotel de només 8 habitacions. L'atenció és molt i molt familiar, i el restaurant que porta personalment en Daniel, un gran cuiner d'origen francès, és de primera.
El temps va acompanyar (en contra del que pensa molta gent, els estius a les Ries Baixes solen ser molt poc plujosos) i a part de dos dies de pluja, que vam aprofitar per a visitar Pontevedra i Padron, la resta de dies vam poder gaudir de les magnífiques platges de la zona, que és el que realment agrada a la canalla.

Enguany per primera vegada vam poder gaudir de tres setmanes seguides de vacances i s'agraeix, sobre tot per la tranquil·litat amb la que pots gaudir-les. Però tot s'acaba i ahir tornàvem a la realitat diària. Queden les fotos i els records, però les olors dels boscos de pins i eucaliptus que inunden la zona, els de les Ries (que desprenen més olor marí que qualsevol altre mar) i els de la seva magnífica gastronomia quedaran allà.




A una isla del Caribehe tenido que emigrar / y trabajar de camarero lejos lejos de mi hogar / me invade la morriña / el dolor de Breogán / cuando suena la muiñeira / el llanto empieza a brotar. / Miña terra galega / donde el cielo es siempre gris / miña terra galega / es duro estar lejos de ti. / Donde se quejan los pinos / y se escuchan alalás / donde la lluvia es arte / y Dios se echó a descansar / las zanfoñas de Ortigueira / los kafkianos del Jaján / la Liga Armada Galega / y el pazo de Meirás. / Miña terra galega / donde el cielo es siempre gris / miña terra galega / es duro estar lejos de ti / Miña terra galega... (Siniestro Total)

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails