1 de febrer de 2008

Una petita, però important, batalla guanyada

Les 6:45 hores de dilluns és per a mi, imagino que al igual que per a la majoria de mortals que vivim d’un salari, la pitjor hora de la setmana. D’altres tindreu la vostra pitjor hora una estona abans o després, però la sensació de dilluns al matí de voler refugiar-se al llit i no sortir segur que més d’un i de dos la teniu.

Realment vaig dormir molt bé la nit de diumenge a dilluns. Em vaig despertar a les 6:45 i un lleu dolor de coll em va intranquil·litzar. Seria un petit efecte col·lateral d’un constipat que arrossegava des de feia uns dies?, o bé la constatació que la cosa havia passat a majors? No vaig voler saber la resposta i em vaig prendre un ibuprofé en sortir cap a la feina. El matí el vaig aguantar bastant bé, però ja tornant a casa el mal de coll s’accentuava i els pitjors presagis semblaven confirmar-se.

Vaig passar la tarda en relativa calma gràcies a una altra dosis d’ibuprofé. Fins i tot vaig poder escriure l’última entrada d’aquest bloc. Però aquesta vegada els miraculosos efectes de la medicina van durar molt menys i el dolor va tornar augmentat i acompanyat d’una més que considerable inflamació de les amígdales i la temuda febre. Es confirmava: tenia amigdalitis. Feia temps que no l’enganxava, però per desgràcia conec de sobres la seva simptomatologia.

Així que dimarts el primer que vaig fer va ser anar al CAP. Necessitava desesperadament antibiòtics, i a l’hora de dinar ja m’havia pres el primer “xute”. Des de dilluns al vespre fins dimarts al vespre només vaig sortir del llit per anar al CAP. Tot i així, a estones, vaig poder connectar-me a internet i seguir l’actualitat gràcies a un portàtil que em feia companyia. Dimecres vaig poder aixecar-me durant més estones i dijous amb els antibiòtics ja guanyant la batalla, però molt cansat, em vaig reincorporar a la feina. Avui prova de foc superada, el dia a la feina ja s’ha semblat més a un dia normal. Demà la prova definitiva: sortida a la muntanya. No hauria de fer-ho encara, però feia moltes setmanes que no teníem sortida i ja tenia “mono”.

Dilluns espero que la pitjor hora de la setmana es refereixi només a la mandra de començar-la. S'està tant be sa...


traducción al español

1 comentari:

Joan Ballana ha dit...

Ei, Iñaki, espero que no costipis la muntanya que prou costipades les tenim amb tanta poca pluja!!
Cuida´t !

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails