Un bon resum del govern ZP

Informava avui el diari Público que el govern del PSOE torna a ficar al calaix dels incompliments una altra d'aquelles promeses electorals tan progressistes que va fer: la llei de llibertat religiosa.
Aquella imatge de progressisme profundament d'esquerres que va voler donar el president Rodríguez Zapatero s'ha quedat en un no res. Continuarem amb casaments i funerals d'estat monopolitzats per l'església catòlica, crucifixos a les escoles públiques o prevalença d'una religió quant a finançament es tracta. ZP depèn de la dreta (PNB i/o CiU) per a mantenir-se al poder i no vol confrontació ideològica amb el PP, així que de cara a la propera campanya electoral ZP ens tornarà a recordar que va retirar les tropes d'Iraq (que vol dir que les va traslladar a l'Afganistan) com a mesura progressista. I encara esperem la reforma de la Llei Electoral...
Després d'intensificar la seva política econòmica neo-liberal (aquí sí que mai no ha volgut fer cap gest cap a l'esquerra), ara també retalla en aquelles polítiques més ideològiques i gratuïtes. Un bon resum de la legislatura ZP. Si en aquestes circumstàncies Rajoy no és capaç de guanyar les eleccions, quedarà demostrat que és un dels polítics més fluixos de l'estat des de 1978...

Tweet

Una possible solució al conflicte dels gitanos

Queda clar que a l'anomenat 1r Món els atacs contra els drets dels immigrants surten gratis. De fet, donen rèdits.
Així les coses, aquest net i polit 1r Món torna a solucionar els problemes amb aquelles races i ètnies molestes igual que es va fer a algun altre país fa 3/4 de segle: amb deportacions.

Jo crec que una possible solució més neta i satisfactòria, tant per als afectats com per als països deportadors, podria consistir en confiscar-li una part del seu territori actual a Romania i Bulgària i crear un nou estat ètnic/religiós on tots els gitanos del món puguin anar a parar. Imagino que a romanesos i búlgars no els hi acabaria d'agradar aquesta idea, per això, per si fos cas, hauríem d'armar fins a les dents aquest nou estat per a la seva protecció (tot i que segurament, un cop armat, s'acabaria dedicant a anar ocupant nous territoris als estats veïns). També és probable que els ciutadans originaris d'aquells territoris ocupats que no haguessin marxat acabessin sent ciutadans de tercera amb els seus drets limitats. És igual, tindríem un deute històric amb el poble gità i ens veuríem en l'obligació de mirar cap a una altra banda davant els seus atacs als drets humans i incompliments amb la 'comunitat internacional'.

Bé, aquesta és una possible solució que deixo aquí, damunt la taula, tot i que tinc molt poca confiança en que qui mana l'acabi agafant en consideració. A fi de comptes parlem de gitanos, que ni controlen bancs, empreses, ni creen cap lobby de pes als EUA. L'única cosa que comparteixen amb el veritable poble elegit és que, fa 3/4 de segle, també van patir deportacions i estada als camps d'extermini. Però al igual que amb comunistes i homosexuals, aquest extermini va ser considerat de segona. O és que algú s'imagina possible que en l'actualitat un estat europeu torni a deportar persones al seu país d'origen per ser jueus i causar problemes de 'convivència'?

Tweet

Gran vodevil: "I ara, qui salvarà la pàtria?"

Fa uns mesos aquesta pregunta tenia una clara resposta: Joan Carretero! L’ex-conseller va crear el seu propi xiringuito allunyat de botiflers, venuts i tebis.
L’objectiu era clar: aprofitar la tendència a la baixa d’ERC per fotre-li una bona queixalada a la seva base electoral. Ajudat d’un populisme que mai no ha amagat, l’ex-conseller va recórrer el país presentant aquest nou partit que, segons ell mateix, ni era de dretes ni d’esquerres. Un partit que ni apostava pels serveis públics ni pels privats, sinó per l’eficàcia per a resoldre els problemes reals dels catalans. Això és el que l’ex va afirmar en una entrevista radiofònica que em va deixar bocabadat. L’entrevistador li va demanar: escolti, i que vol dir amb això de l’eficàcia? Eficàcia vol dir que si som independents serem més eficaços i, per tant, podrem resoldre millor els problemes dels catalans. I si vostès governen aquesta Catalunya independent, serà un govern amb postulats més a la dreta o a l’esquerra? va insistir l’entrevistador. Serà un govern més eficaç! I d’aquí no el va treure.

Populisme ni de dretes, ni d’esquerres. Igual que diu l’Anglada. I per a un programa populista, qui millor que un populista més gran encara que ell mateix? D’aquesta manera, l’ex va anar a darrera del president (ara també “ex”) del Barça, Joan Laporta. Li va fer la pilota tot el que va poder amb la intenció de fitxar-ho, però de pilotes, i de fitxatges, té més experiència en Jan, i així, va fitxar pel tàndem López Tena / Beltran, que sembla estar més de moda. De fet, després de veure com tractava l’ex la discrepància al seu partit, en Jan devia pensar que l’invent duraria molt poc i que seria complicat canviar de cavall al mig de la cursa.

Ara ens trobem amb dos salvadors de la pàtria, cada qual més populista. En una campanya que podria semblar avorrida, per aquest cantó podria venir l’entreteniment. Carretero carrega contra Solidaritat Catalana (SC) dient que com és possible que tres persones creïn una coalició un bon dia (ell!, que ha fundat un partit ja centenari...), que la premsa li va en contra i afavoreix SC, que hi ha una confabulació planetària contra la seva persona... Per l'altre cantó, López Tena diu que amb Carretero no s'hi pot parlar... I jo, que estic convençut que els súper-egos dels fundadors de SC faran inevitable un nou espectacle intern en aquest partit, espero amb impaciència que aquest embolic s'acabi convertint en un enredat vodevil de magnituds similars al d'aquelles pel·lícules espanyoles dels anys 60-70 que, de tant cutres que eren, feien riure i no les podies deixar de mirar. Si, ho reconec, López Vázquez em feia riure i m'entretenia de valent. Igual que el vodevil d'aquests salva-pàtries, políticament molt dolents, però que entretenen un ou!

Tweet

Al Subenuix amb els camalluents

Aquest passat cap de setmana vam celebrar la 14a sortida de muntanya amb els companys de la feina, parelles incloses. Per a mi era la 3a sortida amb els anomenats "camalluents" i, com els anys precedents, va ser un cap de setmana ben divertit.
Enguany ens fallaven, respecte d'aquests darrers anys, l'Enric, en Quim i la Carme; però se'ns apuntaven l'Estibaliz i la Marta. Vam quedar, com ja és habitual, divendres al voltant de les 17h a l'àrea de servei de Gurb, a l'eix transversal. Finalment érem 12, repartits en 3 cotxes. El destí era el petit poble de Montesclado, al Pallars Sobirà, al que vam arribar al voltant de les 20:30h, després de fer la preceptiva cervesa a Tremp.
Ens allotjàvem a "Lo Paller d'en Roc", l'únic establiment del poble. Montesclado és un petit poble de la Vall Ferrera d'una vintena d'habitants penjat de la muntanya, just a sobre de Tírvia. S'hi arriba, venint des de Sort, per la C-13 desviant-nos a Llavorsí direcció Tírvia. Un cop entrem a Tírvia, hem d'agafar un camí en bastant mal estat que puja per l'esquerra. De seguida trobarem el cartell que ens indica que hem de desviar-nos a la dreta direcció Montesclado. Aquí, la carretera empitjora encara més. Si un dia hi pugeu en cotxe, heu de pensar que és un poble penjat de la ladera de la muntanya, per tant, el que podríem (amb molta generositat) anomenar carrers, tenen fortíssims desnivells. És una aventura aparcar, ja que no hi ha cap zona habilitada. Si tens sort, pots trobar algun forat entre alguna casa... Això sí, si el que es vol és estar a un lloc al mig de la natura sense sentir ni el més mínim soroll, aquest és el lloc ideal. A més, a "Lo Paller d'en Roc", un hostal obert fa uns 3 anys, es pot gaudir d'una estada genial. Però d'això en parlaré al final del post.
Vam arribar a Montesclado i just vam tenir temps de descarregar els cotxes i anar a sopar. En acabar de sopar vam sortir a donar un voltet i contemplar les estrelles. El cel era net de núvols i les estrelles semblaven tirar-se a sobre nostre.
Dissabte ens vam haver de llevar d'hora. El taxis 4X4 ens esperava a Espot a 2/4 de 7 del matí i, fins allà, teníem més de mitja hora de cotxe. Els 8 que faríem l'excursió vam baixar a esmorzar cap a 3/4 de 6 i 25 minuts més tard agafàvem els cotxes per anar a Espot, pel que vam arribar amb 10 minuts de retard. El 4X4 ens havia de portar fins el refugi Ernest Mallafré (1.950m), a l'estany de Sant Maurici, des d'on començaríem l'excursió.
Vam començar la pujada per l'orilla sud de l'estany de Sant Maurici deixant-ho sempre a la nostra dreta, a l'esquerra quedaven els imponents Encantats. Anàvem direcció el Portarró d'Espot (2.430m), on ens vam aturar a esmorzar. Als nostres peus, bastant més avall, teníem l'estany Llong, a la nostra dreta el pic del Portarró, i a l'esquerra l'Agulla del Portarró.

Portarró d'Espot. Més avall, l'estany Llong

Un cop recuperades forces vam continuar camí baixant direcció l'estany Llong, però sense arribar-hi. De seguida vam girar a l'esquerra, direcció sud, rodejant i deixant sempre a la nostra esquerra l'Agulla del Portarró. Vam baixar gairebé 200m iniciant a continuació una lleugera pujada que ens va portar a tocar de la Bassa de les Granotes i l'estany Negre. A partir d'aquí la pujada es va fer molt més dura. Ja teníem a la vista el coll dels Gavatxos (2.667m) i el pic de Subenuix, però va costar arribar-hi.

Estany dels Gavatxos i, al fons, Coll dels Gavatxos

Per aquesta part de camí es van començar a fer abundants les basses i els estanys, algunes de gran bellesa. Un cop vam passar pels estanys dels Gavatxos, vam iniciar la pujada final al coll del mateix nom. Aquí la pujada es va fer més dificultosa, donat que el camí va deixar pas a una gran masa de rocs per on s'havia d'intuir el camí. Al coll vam parar una estona per agafar forces i contemplar les espectaculars vistes: a una banda, el camí per a on havíem vingut amb els estanys que havíem passat (Gavatxos, Negre...). A l'altra banda, els fabulosos estanys de la Vall Fosca (Tort, Mariolo, Cubieso...). Un plaer per a la vista.

vista dels estanys de la Vall Fosca des de la cresta del Subenuix

La cresta que ens havia de portar des del coll dels Gavatxos al peu del Subenuix es veia agrest i complicada. Tot i així, agafant-la lleugerament per l'esquerra no va ser gens difícil de fer. Al peu del Subenuix (2.951m) ens esperava una grimpada que, des d'aquí, semblava bastant més complicada. Finalment, va ser entretinguda i gens perillosa, sense cap pas dificultós. Només al cim, molt estret i format per blocs de roca, vam haver de vigilar una mica.

cim del Subenuix (2.951m)

Durant tota la pujada, i sobre tot al cim, les vistes eren espectaculars. L'Aneto, amb molta neu, i el Vallibierna dominaven la vista cap a l'est.Vam desgrimpar la zona final del cim i, enlloc de tornar per la cresta cap al coll dels Gavatxos, vam girar a l'esquerra seguint la carena que porta al Pic dels Estanyets (2.891m). Al coll que separa tots dos pics (Subenuix i Estanyets) vam parar per dinar. El dia era esplèndid, però a aquella hora (15h) i a ple sol feia caloreta... Del coll havíem d'agafar la tartera que baixava direcció nord, cap els Estanys de Subenuix. La baixada era molt dreta però amb abundància de grava, pel que els peus es podien clavar bé. L'únic que s'havia de vigilar és en no fer baixar cap roc. A la que la baixada va anar avançant la grava es va anar transformant en rocs, cada vegada més grossos, que la complicaven molt. Aquesta part vam haver de fer-la bastant poc a poc, teníem a la vista els estanys de Subenuix però no semblaven arribar mai.

baixada per la tartera

Finalment vam arribar als estanys i el camí es va fer molt més suportable. Tocava l'ombra i s'acabaven els rocs, a més, vam poder carregar les cantimplores d'una aigua freda i cristal·lina que baixava per un rierol.Dels estanys de Subenuix fins a la presa de l'estany de Sant Maurici, on havien d'agafar els taxis de tornada, el camí es va fer molt plàcid. El sol que es volia amagar darrera els encantats deixava una estampa idíl·lica sobre Sant Maurici. En total, unes 12h d'excursió amb uns paisatges esplendorosos i unes cerveses a Espot que feien oblidar la calor passada. L'alt pirineu i el Pallars tornaven a demostrar la seva grandiositat.

Estany de Sant Maurici (cap a les 20h)

Diumenge ens el vam agafar amb calma i, després de donar un petit vol (com no podria ser d'una altra manera) per Montesclado, vam baixar a Tírvia, un poble que realment mereix la pena ser visitat. El dinar el vam fer a Altron, a la Vall d'Àssua.

Ressenya gastronòmica

A diferència de l'any passat, el pic-nic que ens vam preparar per a la caminada de dissabte a Lo Paller va ser molt bo. A part, vam fer allà els esmorzars de dissabte i diumenge i els sopars de divendres i dissabte. Deixant de banda que no hi havia gaire varietat per a triar (de fet no hi havia cap, un primer i un segon) s'ha de dir que el menjar era molt i molt bo, i també molt abundant. Per a esmorzar un pastís casolà molt bo amb alguna altra pasta i abundància d'embotits, a més de sucs, cafè... Divendres vam sopar una fideuà molt bona i uns filets de porc amb salsa i poma. Costava acabar-s'ho. Dissabte vam sopar una crema de carbassa i un pollastre (de pagès) amb prunes també boníssims. Amb els postres sí que hi havia més varietat, i la major part eren casolans. S'ha de dir que el tracte per part dels propietaris va ser exquisit, com si estiguéssim a casa. Diumenge ens va costar una mica trobar lloc (vam trucar a un parell), però seguint la recomanació dels mateixos propietaris de Lo Paller vam anar al restaurant del Roch Hotel d'Altron. I la recomanació no podia haver estat millor. Tots els plats de la carta tenien una pinta boníssima (fins i tot alguna 'novetat' com el cangur o el bisó). Jo, després de molt rumiar-m'ho, em vaig decantar per unes pintes (mongetes vermelles) amb xoricet i un ternasco amb prunes. Espectacular! Pels postres la majoria vam coincidir: Filiberto! Postre a base de gelat de nata, iogurt i grosella. Una altra meravella del Pallars...

Tweet

El tema nacional afoga el tema social

“...el objetivo de este artículo es subrayar que las derechas catalanas están utilizando también el nacionalismo para ocultar la enorme responsabilidad que tienen en el considerable atraso del estado del bienestar catalán y que no se debe como constantemente indican únicamente al déficit fiscal de Catalunya...”

“Este bajo gasto público social determina una polarización del estado del bienestar en Catalunya, de forma que el 30-35% de la población de renta superior utiliza los servicios privados, y el 65-70% restante utiliza los servicios públicos, siendo el estado del bienestar catalán uno de los más polarizados por clase social a la UE-15. Este enorme atraso de gasto público social se ha ido corrigiendo por el gobierno tripartito desde el 2003, habiendo sido este uno de los cambios más importantes (ignorado o desconocido por los medios de información y persuasión, incluidos los medianos públicos de la Generalitat, que tienen en su mayoría una orientación conservadora y neoliberal) que se ha realizado en Catalunya, reduciendo el enorme déficit que esta tiene con la media de la UE-15”.

(Vicenç Navarro -catedràtic de ciències socials a la Universitat Pompeu Fabra-)
Podeu llegir la resta d’aquest magnífic article aquí

No és el meu objectiu tornar a discutir-me amb algun company independentista sobre si el fet nacional afoga el fet social, sobre si l’independentisme és un discurs imposat o sobre soberanisme social.
Entenc que hi ha independentistes que tenen aquest objectiu, i d’altres, a la seva agenda política i ho respecto. Hi ha també una altra dreta que es diu nacionalista que, ni vol la independència de Catalunya, ni mai (en els 23 anys que va governar) va plantejar un canvi en les relacions Catalunya-Espanya. Una dreta liberal-conservadora que, com molt bé explica el professor Navarro, ha estat origen i causa del retràs en matèria social del nostre país. Una dreta que té el seu reflex a Espanya en una altra dreta nacionalista. Són dretes de nacionalisme oposat, però no han tingut (ni tornaran a tenir) cap problema en governar plegades. Són dretes que només fan servir el fet identitari-nacional com a cortina de fum per a amagar els seus interessos comuns en contra de les classes populars catalanes i espanyoles.
I és per això que des de fa uns anys, més exactament des de que hi ha el tripartit a Catalunya, han tornat a posar en primera línia del debat polític el fet identitari. El tripartit no ha sabut defensar els interessos de Catalunya a Madrid, el PSOE no ha complert els seus compromisos amb Catalunya, ERC governa amb el PSC-PSOE per tant són uns venuts... Però aviam! Per què ara tenim aquests problemes derivats de l’estatut? Precisament perquè aquest govern va decidir ampliar l’autogovern de Catalunya revisant l’estatut de Sau. Què va fer CiU en els seus 23 anys de govern per a eixamplar l’autogovern de Catalunya?
A mi em fa una mica de pena que determinats companys de govern hagin caigut en aquesta trampa de CiU-PP i ara sembli que hagin de justificar el fet d’haver format part del tripartit català, que sentin vergonya d’haver-ho impulsat. Doncs jo no, jo em sento molt orgullós d’un govern que, a pesar dels evidents errors –que no nego ni amago-, ha fet molt més per a impulsar l’autogovern del nostre país que els governs de CiU. I no cal dir res en quant als aspectes socials.
Quan he parlat de debat imposat, em referia precisament a això. No a que un partit independentista defensi els seus plantejaments, sinó al fet que aquest discurs (intel·ligentment impulsat per la dreta) amagui moltes vegades l’explicació de les, també moltes, coses bones que ha fet l’actual govern de Catalunya.
Si torna a governar CiU (i amb qui governarà, segur, de soci) ja veurem quants problemes, com l’estatut, tenim amb Madrid, ja veurem quants referèndums es fan... I, sobre tot, ja veurem quant beneficiades acaben les classes populars de Catalunya. Llavors ens empenedirem, al temps.

Tweet

Rayito tindrà sexe il·limitat gràcies al Parlament de Catalunya

Informa avui Público que a la primera corrida celebrada a La Monumental de Barcelona s’ha indultat un toro, en Rayito. Aquest fet, molt atípic en el món del toreig (a Las Ventas de Madrid només s’ha indultat un toro a la seva història), sembla ser habitual a la plaça barcelonina, com a mínim en aquests darrers anys. Cada vegada que ha hagut alguna polèmica sobre les corrides s’indulta un toro (fins a 3 en aquests darrers 10 anys).
Ara a Rayito se li cuidaran les seves ferides i tindrà, com si d’un màrtir mujahidí es tractés, 7 (o més) vaques verges a la seva disposició a un paradís situat en algun punt de Salamanca.

Els aficionats a la “Fiesta Nacional” treuen pitera i exclamen que la “fiesta” no és mort i que, com es pot comprovar gràcies al casual (però oportú) indult, quan un toro demostra la seva bravura li espera un paradís ple de sexe polígam.
En definitiva, es demostra que la prohibició de les corrides a Catalunya comença a donar resultats satisfactoris... almenys per a Rayito

Tweet

Duran i Lleida: Crisis? What crisis?

Doncs sí, a can CiU i a can Duran i Lleida la crisi sembla passar de lluny. Aquest senyor, tan obsessionat per controlar la despesa social i flexibilitzar el mercat laboral, sembla no tenir cap mena de mania en ensenyar-nos, amb l'exhibicionisme propi d'un pijo repijo, l'austera habitació, de 1.000€ la nit, que té llogada de manera permanent a l'hotel Palace de Madrid.
Sent el senyor Duran a tots aquells ciutadans que diuen que els polítics són un vividors? Si ho sent, l'importa ben poc.
Esmorzar elaborat per un dietista, amb suc de pastanaga perquè li manté el bon color de la pell... Una corbata, de la seva col·lecció, regalada per l'Esther Koplowitz (i els de Ferrovial, no li van regalar cap?)... Senyor Duran, s'adona vostè del fàstic que provoca?

Aquesta és la dura vida que, en l'Espanya dels 5 milions d'aturats, va exhibir Josep Antoni Duran i Lleida a El País en aquesta entrevista.

També ha parlat del tema en Saül Gordillo en aquest post...

Tweet

Prohibit girar a l'esquerra

...hace menos de dos años, después de la quiebra del banco Lehman Brothers en Estados Unidos, los partidarios del neoliberalismo estaban derrumbados y a la defensiva. Ellos eran quienes renegaban entonces. La "crisis del siglo" parecía demostrar el fracaso de su ideología de la desregulacion, y la necesidad de recurrir de nuevo al Estado para salvar la economía y preservar la cohesión de la sociedad"

"Y sin embargo, hemos vuelto a la situación anterior. De nuevo los mercados y los especuladores tienen la sartén por el mango. Y las autoridades políticas se arrodillan. ¿Qué ha ocurrido? El peso de la deuda soberana consentida por los Estados para salvar a los bancos ha servido de pretexto para un espectacular cambio de situación. Sin el mínimo reparo, los mercados y la especulación financiera, apoyados por las agencias de notación (totalmente desacreditadas hace apenas unos meses), atacan directamente, en el seno de la UE, a los Estados endeudados, acusados ahora de vivir por encima de sus posibilidades"

"Los mercados quieren su revancha. Y reclaman, con más vigor que nunca, en nombre de la "indispensable austeridad", el desmantelamiento de la protección social y la drástica reducción de los servicios públicos. Los gobiernos más neoliberales aprovechan para exigir mayor "integración europea" en cuyo nombre tratan de forzar la adopción de dos instrumentos que no existen: un gobierno económico de la Unión y una política fiscal común"

Si voleu llegir sencer aquest magnífic article de l'Ignacio Ramonet a Radio Nederland podeu fer-ho cliclant aquí

Tweet

Tot els independentistes són...: COMUNISTES!!!

Tweet

Una sentència contra el federalisme plurinacional

Just acabava de començar les meves vacances quan el Tribunal Constitucional emetia la sentència sobre el recurs interposat pel PP contra l’Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya. Amb gairebé un mes de retard, voldria mostrar el meu posicionament sobre el tema, posicionament que, per altra banda, ja deu ser de sobres conegut pels que seguiu habitualment aquesta bitàcora.

Deixant de banda els aspectes jurídics de la sentència, inexistents o, com a mínim, insignificants, la veritable importància de la mateixa està en la interpretació política que fa del model d’estat i les seves limitacions. Va ser una sentència política, i com a tal ha de ser analitzada.
Aquesta sentència ha suposat un cop duríssim contra aquells que sentint-nos espanyols, o no, apostem per un model de convivència de diferents nacions dins d’un mateix marc administratiu-estatal. Aquesta no és una sentència contra l’independentisme, tot el contrari, si hi ha algú a qui beneficia és precisament als independentistes, que veuen reforçats els seus arguments en base al “no ens volen”. Tampoc és una sentència que sigui beneficiosa, tot i que semblés el contrari, pels que aposten per l’obsessiva “inquebrantable unidad de España”, després de la sentència, les nacions que conviuen amb l’espanyola a l’Estat es troben una mica més lluny d’aquest mateix estat.
Com deia, els grans damnificats d’aquesta sentència som els que apostem per una convivència amable i respectuosa de les diferents nacions que conviuen a l’estat. Només hi ha una nació, només hi ha una sobirania, només hi ha una llengua d’obligat coneixement... Aquesta negació patriotera de la pluralitat, per part d’un tribunal deslegitimat, deixa la pilota a la teulada del l’estat. Ara només hi ha dues possibilitats: reforma de la Constitució per donar cabuda la plurinacionalitat real existent, o que les nacions no reconegudes creïn la seva pròpia constitució i Estat al marge de l’espanyol. Jo aposto per la primera via. Vull compartir espais amb tots aquells ciutadans espanyols (molts) que sí que estan per aquesta convivència, però vull que, en aquest marc de federal, es respecti la pluralitat nacional. Però si la idea és que a cada Estat només hi pot tenir cabuda una realitat nacional, passi-ho bé i ja ens retrobarem dins d'un altre marc federal més ampli a l’UE.

Un tribunal polític ha dictat una sentència política, ara és l'hora de la política. La convivència dins del marc de l’Estat espanyol només és factible en un model federal plurinacional que respecti els sentiment de tots els seus ciutadans. L’alternativa és la ruptura, bé de l’estat, bé de la convivència i lleialtat. Si a l’estat hi ha realment federalistes asimètrics, és del tot urgent que comencin a treure el cap.

Tweet