8 de febrer de 2017

Ni PSOE, ni IU

I segueix la campanya "vistalegrosa" a can Podemos... 
A les files errejonistes se les ha de reconèixer innovadora agressivitat propagandística. Si ahir parlàvem al blog de la campanya "vota a Pablo Iglesias per a SG, que si jo guanyo al CCE no ho serà ni en pintura", avui parlem del GIF de campanya: #RecuperaElMorado.
Diu que "ni PSOE, ni IU... Recupera el morado". Albergínies morades per a ser més exactes.

Sembla ser que per a les files errejonistes PSOE i IU venen a ser una cosa similar, tot i que Podemos està governant o formant grups parlamentaris i municipals a molts llocs amb gent d'IU. "Ni PSOE, ni iU", i per no també "ni Compromís", "ni Mareas", "ni Comuns..."?


Fer servir el competidor a les primàries als cartells electorals per a confondre quan no enganyar; el socis de coalició electoral per a insinuar subordinació, quan no entreguisme, de Pablo Iglesias a IU...
Arribada la campanya a aquest punt, no veuria malament una resposta a Errejón i Maestre de l'estil: "Ni C's ni PSOE, Íñigo, ni C's ni PSOE..."

7 de febrer de 2017

#VotaEquipoIñigoYPabloSG

Segueixo amb cert interès el procés congressual de Podemos, amb la distància del no militant (i poc simpatitzant), però amb l'interès de la curiositat morbosa.
La veritat és que a aquesta Assemblea, amb ganivet entre les dents, de la novapolitiqueria del segle XXI no li acabo de trobar les diferències amb les tumultuoses assemblees que no fa gaire practicava IU (aquella formació política carregada de motxilles del segle XIX i XX...).

Hi ha un tema però que si que m'ha cridat força l'atenció per ser, al meu entendre, una volta de rosca innovadora quant a cinisme i mala baba en una contesa electoral.
Parlo del cartell de campanya de la candidatura errejonista, amb el protagonista somrient abraçadet al seu rival intern. I tot plegat acompanyat d'un hastag per a les xarxes que diu #VotaEquipoIñigoYPabloSG.


El que es pretén és rebre el vot a la llista pròpia al "Consejo Ciudadano" (on si que hi ha més d'una candidatura) i, de manera altruista i generosa, demanar el vot a la secretaria general pel rival (i únic candidat que es presenta).
Pablo Iglesias ha dit, per activa i per passiva, que no serà Secretari General si la seva llista i els seus documents són minoritaris. Per tant la campanya #VotaEquipoIñigoYPabloSG és una mentida. "Podeu votar per tots dos...", "No heu de triar entre el pare i la mare..." Doncs no, si guanya "EquipoIñigo", Pablo no serà SG, sembla clar.
Atractivament maquiavèl·lic, però...  



31 de desembre de 2016

Sobre Podemos. I adéu, EUiA.

Des d'un principi vaig dir que el que diferenciava Podem d'altres partits era que no tenia poder i càrrecs a repartir. Quan apareixen els càrrecs, la possibilitat de més poder... apareixen els grups, les faccions ... Les misèries internes dels partits.
Això es pot assumir i intentar posar normes internes que canalitzin aquestes "lluites" de la manera més democràtica i plural possible. Unes regles de joc per a que la batalla sigui, com a mínim, decorosa.
Crec que és el repte que té Podemos de cara al seu "Vistalegre II". Assumir que és un partit com la resta, amb les seves misèries i virtuts; i des d'aquí construir una organització internament democràtica i plural.
Ja sé que no està bé tirar sal a la ferida, i menys un 31 de desembre; però després de tantes lliçons de moralitat morada i de menyspreus cap a IU com a "partit tradicional", si no ho dic rebento: "ya lo dije!"

Aquestes normes de pluralitat i democràcia interna, són les que alguns (la majoria per cert, ja actualment fora d'EUiA) vam intentar tirar endavant amb els debats preparatoris de la 6a Assemblea.
El balanç, 4 anys després, és el d'una organització en que les decisions les continuen prenent els capitosts de les faccions, que després les fan validar als òrgans competents. Un coordinador que vol ser referent mundial de la "nova política", la renovació i la participació; però que presumeix de portar gairebé 30 anys negociant acords polítics (i vivint d'allò), i que a la seva organització centrifuga qualsevol dissidència.
Ara resulta que el projecte polític d'EUiA està esgotat i hem d'anar a una confluència hippy-guay on tot serà nou, verge, democràtic (en fi, com pensen que són els de Podemos de si mateixos). Però de moment no baixem la persiana a la nostra organització, ja que pot servir de magnífica pista d'aterratge per a ocupar càrrecs en la nova. D'entrada, el "renovador" que porta 30 anys "dirigint" sembla que té cadira reservada en 1a fila de la sala de màquines.

I jo, que en el seu dia vaig apostatar de l'església catòlica perquè no volia que fessin servir la meva afiliació baptismal per a obtenir prebendes i subvencions; ara també he apostatat d'EUiA. No vull que facin servir la meva afiliació per a obtenir una cadira més grossa a la "nova casa (o cosa) comuna".
Si us plau, si el projecte d'EUiA està esgotat; doneu-li el final digne que la feina i la il·lusió de tanta bona gent es mereix.


20 de setembre de 2016

#arribaSetembre



Tot i que el hastag sembla més propi d'un Millán Astray de torn, m'he afegit com a mecenes-subscriptor al crowdfunding que, a través de Verkami, ha llençat la cooperativa "Dies d'Agost" per poder treure a la llum aquesta publicació, #Setembre.
És un vot de confiança basat en la coneixença dels impulsors i en les ganes de que m'expliquin noves coses i nous punts de vista.
El concepte gramscià d'hegemonia cultural és bàsic per a entendre les derives de la societat actual. I aquesta hegemonia és impossible sense el control econòmic dels mitjans de comunicació. Per això el pal de paller del canvi social, crec, passa per l'extensió de noves plataformes comunicatives.
Espero que #Setembre sigui això, periodisme independent i honest. Independència per a no dependre de poders econòmics i fàctics. Honestedat per explicar les coses tal com són, fent periodisme i no adoctrinament partidista.

Això espero. I confio 

11 de setembre de 2016

11S, sobiranisme, independentisme

Els catalanistes en les seves diferents versions (autonomistes, confederalistes, independentistes...) celebrem la diada de l'11S com a jornada reivindicativa dels drets nacionals de Catalunya.
Sóc sobiranista perquè entenc que Catalunya és una nació, i com a tal, té dret a decidir lliurement el seu futur; i que la unió amb qualsevol altre poble per a formar un estat, hauria de ser lliurement acceptada i, en tot cas, reversible.
Catalunya és una nació perquè, sobre una base cultural, lingüística i social indubtable, una part molt majoritària dels ciutadans que hi vivim així ho sentim. Som nació perquè volem ser nació. Aquesta és, al meu entendre, la base sobre la que es fonamenten els anhels d'aquest poble.


No comparteixo, ni entenc, el nacionalisme de base ètnica ni històrica. El tema ètnic cau pel seu propi pes, el tema històric, tot i existir, és discutible i perillós. Els estats són una invenció de finals del segle XVIII. Ni tan sols podem parlar d'estat espanyol abans d'aquesta època.
Si que podríem parlar de sentiment nacional català, però és molt discutible parlar de sentiment independentista abans del XIX, ja que no hi havia una consciència tan clara de ser un estat (per inexistència dels mateixos).
Els fets de 1714 tenen una indubtable component nacional (més reafirmadora de la pròpia identitat que "independentista"). Igual que als carlins bascos, hi havia un component important d'arrelament a la terra, però la guerra tenia d'altres components tan o més importants. No és sostenible la idea d'una guerra nacional o per la independència. El component de poder polític i econòmic, va ser més important.

Per això veig equivocat anar reescrivint la història per part del nacionalisme català sobre els fets de 1714. Recordem aquesta data com a inici o final del que podia haver estat i no va ser: la de l'inici de l'homogeneïtzació, per part del nacionalisme espanyol, del poder central castellà a tot el territori del regne. I la del inici d'una consciència col·lectiva, per part del poble de Catalunya, del la nul·la voluntat d'encaixar-nos com a poble en aquest nou estat que naixeria. A partir d'aquí, uns reivindiquen aquest encaix i d'altres, crear un estat propi per aquesta nació.

31 d’agost de 2016

De bisbes, capellans i els seus sermons...

Novament el sermó d'un capellà (en aquest cas el de La Bisbal del Penedès) ha fet entrar en ebullició el personal.
Veig que encara hi ha gent que no ho té clar, per això els hi recordaré: TOTES les esglésies (catòlica, musulmana o jueva) són iguales; masclistes, homòfobes i, de manera genèrica, autoritàries. La diferència entre elles està en la societat en la que actuen. A l'Europa heredera de la revolució francesa, el màxim a que poden aspirar és a fer sermons pels seus, cada vegada més grans i menguants, fidels; a determinats païssos àrabs poden imposar la seva dictadura teocràtica al conjunt de la societat.
A Europa, si puguessin, ens farien passar per l'aro. A l'estat espanyol ja van fer-ho (no fa tant), durant dècades.
Catalunya o Espanya no són França o Suècia. Aquí encara l'església vol condicionar el conjunt de la societat, i quan tenen un govern "amic" encara ho mig fan. Però la majoria de la societat passa olímpicament de la seva concepció medieval de la moralitat.
Sóc ateu, però profundament laicista. Crec que s'han de respectar totes les idees, fins i tot les més absurdes. Respecto les creènces, sempre i quan quedin situades en l'ambit estrictament privat.
Si un capella o un iman, a casa seva i davant el seu ramat diu imbecilitats, el probema serà de qui continua anant a sentir-ho.
Si un regidor o un diputat (i més si no és creient) va a casa d'un capellà, perquè a les festes del poble és "tradició" que vagin els representants civils, i allà sent sermons masclistes o homòfobs, que no es queixi.
Als imbècils que protesten si un regidor es nega a anar a la processió o la misa de "festa major" i després es posen les mans al cap quan senten bajanades com les del capellà de La Bisbal, doncs això, fe'ls-hi constar la seva imbecilitat...

18 de maig de 2016

A l'esquerra indignada amb la visita d'Otegi

Alguna esquerra es posa les mans al cap perquè el Parlament de Catalunya rebi Arnaldo Otegi. "És un dirigent de l'esquerra abertzale i no ha condemnat mai el terrorisme", diuen. Ara bé, no tenen problema en haver anat i anar de la maneta amb qui va crear, va emparar i va tapar els GAL i, recordo, a data d'avui no l'ha condemnat.

Casualment solen coincidir amb els mateixos que, encara avui dia, veneren la "transició", els "pactes de la Moncloa", "la reconciliació entre espanyols", "el no passar comptes" etc, etc ... Sembla ser, no els van sortir granellades per seure a parlar amb qui, ni va condemnar ni condemna, la dictadura franquista; amb qui dies abans ratificava sentències de mort en consell de ministres; amb qui, ja mort el dictador, assaltava esglésies assassinant treballadors concentrats allà.

Ja se sap que "el no passar comptes" depèn bastant de "amb qui" les vulguis passar o no. És a dir, de les diferents vares de mesurar de que tinguis a bé disposar...

12 de maig de 2016

Confluència. Ara SI

En el referèndum que EUiA va celebrar el passat novembre sobre la possibilitat d'anar en coalició amb Podem, En Comú i ICV (un referèndum sense possibilitat de vot electrònic, recordo), va votar a favor un 11% dels participants, i en total un 55% a favor de explorar un acord amb condicions taxades (que després no es van complir al 100%).
En la consulta d'aquesta setmana sobre l'acord amb Podemos, que incorpora a IU, ha votat a favor un 97% de la militància d'EUiA... Queda clar, doncs, que els que ens vam oposar i vam denunciar el "nuetazo", no érem casposos defensors a ultrança de les sigles i les essències, sinó amics dels nostres amics d'IU a qui no volíem deixar abandonats a la seva sort. Quan a Espanya ha hagut un acord, com el que es proposava a Catalunya, l'oposició a la confluència no ha existit i el vot a favor de confluir ha estat massiu.
De vegades les segones parts si que són bones, o almenys, serveixen per aclarir dubtes...

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails