Primer de Maig. Sindicats si, sindicats no

No em caurà cap anell per reconèixer públicament les mancances i deficiències de les organitzacions sindicals majoritàries a Catalunya i l'estat espanyol i, com no podia ser d'una altra manera, de la meva, CCOO.
La manca de connexió dels sindicats amb la societat no només és producte, que també, d'una campanya de desprestigi promoguda per bona part dels mitjans de comunicació controlats pels poders, que voldrien treure's de sobre un pes incòmode en el seu desig de desregular les relacions laborals.
Van pels sindicats, si, però també es veritat que si bona part de la classe treballadora no els troba útils deu ser perquè algun motiu se hi ha donat. I s'han donat motius:
Determinats pactes malament explicats, quan no poc explicables o unes organitzacions burocràtitzades amb una cultura de fidels cercles concèntrics de poder al voltant del líder.

Però les organitzacions sindicals són molt més que això. Són també delegats sindicals jugant-se la seva carrera professional,  quan no el seu futur laboral, en defensa dels drets dels seus companys. És solidaritat entre companys i companyes amb consciència de pertànyer a una mateixa classe i de defensar uns mateixos interessos.
Són millors les condicions laborals en empreses sense treballadors organitzats? Agrada a les empreses que hi hagi sindicalistes entre els seus empleats?
Si algú encara té dubtes quant a la resposta, li recomano que faci una reflexió sobre el que ha passat aquesta setmana a Bangladesh. No parlaré de la deslocalització. Parlaré de la reacció dels mateixos treballadors després de la tragèdia. Quan les multinacionals occidentals, responsables en gran part de la tragèdia, oferien als familiars de les víctimes "compensacions", els treballadors el que reclamaven era que se'ls deixés sindicar. Les empreses i els governs titelles s'estimen més pagar "compensacions" després d'un accident, que no pas permetre la sindicació dels treballadors.
Sindicar-se, defensar els drets i les condicions laborals de manera col·lectiva i unitària. És la lluita que van tenir els nostres avantpassats fa unes quantes dècades. És el que commemorem el 1r de Maig. No ho oblidem. 

Un senyor molt imbècil

En el vídeo que enllaço a continuació, i que us recomano visionar, teniu unes més que dignes actuacions: Raül Romeva, Willy Meller i, per damunt de totes, Ada Colau; enfrontades a les d'uns senyors molt tecnòcrates i a la d'un imbècil integral.
Que don Carlos era un imbècil quan feia política a Euskadi era evident. No sabia parlar, repetia sempre un parell de consignes relacionades amb ETA i les amenaces. Era tot el seu bagatge.
Tenia la lleu esperança que el seu pas per les institucions europees l'hagués instruït moral i intel·lectualment. Veig que no, no ha canviat. Continua amb el seu discurs d'amenaçat, de qualificar de còmplices amb el terrorisme els opositors, de fer condemnar coses que tu no has fet i que tampoc tenen perquè condemnar-se.
Què aposteu que d'aquí quatre dies insta la il·legalització de la PAH per no condemnar la violència? 
Carlos no ha canviat, continua sent un senyor molt imbècil.

El "Si" pren cos a ICV

Aquest és el títol amb el que ahir "El Periodico" informava sobre el posicionament que, en un possible referèndum sobre la independència de Catalunya, prenia cos a ICV, i que no és un altre que el de decantar-se pel vot afirmatiu.

La notícia tenia el seu origen en la informació sobre la presentació del recent llibre del diputat d'ICV-EUiA, Jaume Bosch, que porta per títol De l'Estatut a l'autodeterminació (editorial Base). 
La idea que Bosch resumeix en aquest llibre és que "Només una votació massiva a favor d'un Estat propi podria impulsar la voluntat de l'Estat espanyol cap a canvis més profunds per evitar que Catalunya abandoni definitivament la nau"

Tot i que ICV no es posiciona clarament sobre el seu vot en una consulta, agafant la idea de Bosch, en la ponència política de la seva imminent Assemblea Nacional (dies 19 a 21 d'abril) deixa anar una idea que comparteixo al 100% i que em sembla realment encertada que diu que ICV donarà suport en la consulta a "qualsevol opció que garanteixi una nova relació amb l'Estat i el reconeixement de la sobirania de Catalunya, i que rebutjarà aquelles opcions que suposin el manteniment de l'statu quo"
La meva coincidència amb aquesta idea és total, els que seguiu habitualment aquesta bitàcola ho heu pogut llegir.  En un referèndum, fos quina fos la pregunta i les opcions a triar, l'única opció que mai podria votar seria la del manteniment de la situació actual, en que Catalunya forma part d'un estat que no li reconeix la seva condició de nació i, per tant, tampoc la seva sobirania i el dret a decidir.

També coincideixo plenament amb les crítiques de Bosch a una part, excloent, de l'independentisme, que podria estar representada per personatges com Toni Albà o Joel Joan.

Sembla bastant evident que l'estat no permetrà la celebració d'un referèndum "normalitzat" i molt menys l'opció de poder votar un nou status negociat amb ell. És aquest mateix Estat qui està forçant una pregunta en blanc o negre, al "si" o "no". I jo, com molts amics/gues d'ICV, tinc bastant clar el que votaré, i absolutament clar el que no votaré.
Esperem que aquesta opció també acabi coincidint amb la de la meva organització política. 

L'omertà es trenca a l'oasi

Quan el President Maragall va parlar en seu parlamentària del 3%, pocs podien imaginar que el que semblava una insinuació més o menys justificada, acabaria sent la punta de l'iceberg d'un muntatge de corrupció i hipocresia sense precedents.

Lo del clan Pujol i la nova fornada de dirigents de CDC, i els seus negocis "paral·lels" a l'activitat política, era un secret molt poc secret. Lo dels interessos i "favors" de CiU amb determinats sectors de l'empresariat i l'alta burgesia del país, també. Casos com el d'en Millet ens poden semblar escandalosos, però ja ens els oloraven.

El que és veritablement fastigós, i demostra la baixesa moral de determinats sectors de la classe política del país, és saber que entre determinats partits del poder català i espanyol (CiU-PSC-PP) s'espiaven i guardaven draps bruts, no per a fer-los servir contra l'enemic, que ja seria lleig, sinó per a protegir-se davant l'enemic de les misèries pròpies.

Vist en perspectiva, sembla evident que a alguns el 3% d'en Maragall no els va escandalitzar tant per la denúncia en si mateixa sinó, més aviat, pel fet de trencar l'omertà existent a l'oasi sobre el que uns sabien dels altres i viceversa.

La patètica defensa dels nacionalistes catalans al govern, dient que es tracta d'un atac al procés sobiranista obert, em fa pensar ben seriosament si no serà aquesta nova passió independentista dels del "peix al cove" una fugida endavant per a poder continuar amagant les misèries i les corrupteles pàtries. Segurament algú es deu sentir més segur amb una agència tributària controlada pel poder propi, que amb una agència tributària "aliena", més difícilment "controlable". Més del mateix si parlem de fiscalies, comandaments policials, etc...

Crec que els amics d'ERC, gens sospitosos per a mi d'actituds corruptes o de doble moral independentista, s'haurien de pensar seriosament les companyies amb les que volen construir aquest nou país. Una fossa sèptica no és un bon lloc per a situar la cimentació d'una nova casa.

Intervenció de l'Esquerra Plural (Alberto Garzón) davant Mario Draghi

El diputat d'Izquierda Unida i l'Esquerra Plural, Alberto Garzón, li diu a la cara al director del Banc Central Europeu, Mario Draghi, les veritats que la majoria pensem.
A pesar del secretisme de la trobada (era secreta), diputats de l'Esquerra Plural van poder gravar part de la compareixença, a on es va poder comprovar el patètic paper jugat pel President del Congrés espanyol, Jesús Posada, intentant en va protegir tan il·lustre convidat de les paraules de Garzón. 

17F: En defensa de la SANITAT PÚBLICA

L'ombra del fracking

La sombra del fracking from DocMiradas on Vimeo.

8 anys

Avui fa 8 anys va venir l’Ekaitz, un abans i un després. Res no ha tornat a ser igual, tot ha estat molt millor!

Desfent les contradiccions del capital (David Harvey)

Com a inici d'any, us deixo aquest interessant vídeo on David Harvey explica les contradiccions del capitalisme i dóna idees sobre com hauria de ser i a on hauria de centrar la seva acció i proposta un pol anticapitalista. També ofereix alternatives al sistema actual.

Dura 1/2 hora, però és realment instructiu. 

#25N: La meva "Instagrampanya"