La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen avui aquest text: El Periodico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Imatges i records (I). 'La jugada'

Inicio amb aquest post una sèrie d'entrades, que no tinc ni idea de la continuïtat ni durada que tindran, sobre imatges i records recuperats a la memòria gràcies a les ciber-eines.
Començo la sèrie amb un vídeo que recull una jugada que, encara avui, m'emociona. En ella s'ajunten una afició d'adolescència-joventut: el bàsquet i, una passió a ell lligada, els Boston Celtics (sobre tot els de la dècada dels 80).



Transcorria l'any 1987 i els Boston Celtics i els Detroit Pistons jugaven la final de la conferència est de l'NBA i, per tant, el pas a la final. Aquests dos equips portaven molt de temps sense guanyar-se en camp contrari. Aquest era el 5è partit de l'eliminatòria jugat al Boston Garden (Boston tenia avantatge de camp). Fins aquest moment l'eliminatòria estava 2-2, havent-hi guanyat, com no podia ser d'una altra manera, cada equip els seus partits a casa.
La jugada comença després d'una cistella d'Isiah Thomas que havia posat pel davant els Pistons 106-107. La resta la teniu al vídeo. És la ja famosa jugada del robatori de Larry Bird a Isiah Thomas. A mi em va quedar gravada al meu disc dur vital, i només tenia 14 anyets...

El 6è partit de l'eliminatòria el guanyaria Detroit a casa 113-105 i el 7è partit (un altre grandíssim partit) el guanyaria Boston, també a casa, 117-114.

Ni de dretes, ni d'esquerres

Això és el que afirma sobre la ideologia del seu partit la renovada presidenta d'UPyD, Rosa Díez. És natural. UPyD no es posiciona sobre model econòmic (no aclareixen si s'estimen més un model més o menys intervencionista), ni sobre determinats drets socials (diuen estar a favor i en contra del dret a l'avortament).
Aquestes definicions ideològiques són, per a aquesta gent, coses menors. No s'ha de tenir model econòmic ni social en plena crisi econòmica, perquè el que realment importa és que a tot l'estat es parli castellà (com si nos fos així), negar el dret d'autodeterminació (per a Espanya, eh!, no pel Sàhara) com si aquest existís, o defensar la instauració de la cadena perpètua. Això ningú no pot dubtar que sigui populisme del més barroer. Però sembla que funciona.
Aquí, a Catalunya, tenim un cas similar, el Reagrupament.cat de l'ex-conseller Carretero. Aquest també afirma que el seu partit no és de dretes ni d'esquerres, que Catalunya ha de gestionar els seus recursos però sense definir sota quin model econòmic. Model educatiu i sanitari públic o privat? li van demanar; tan és: model eficient i punt, i és eficient si és gestionat des de Catalunya (¡?), va respondre. La independència solucionarà tots els problemes dels catalans (atur, habitatge, sanitat...) perquè el problema és Espanya, independentment del model econòmic i social.

Aquests dos són exemples clars de populisme i demagògia. Però molt pitjor és l'exemple de política buida i d'aparador mostrada aquest cap de setmana pel partit del President del govern espanyol. No tinc ni idea de màrqueting polític, però en plena crisi econòmica i en situació de descrèdit de la classe política, el muntatge d'ahir sembla esperpèntic. Un acte en que només va intervenir el president espanyol, però en el que es van anar anunciant, com si d'estrelles de Hollywood es tractés, els ministres i dirigents socialistes. Sobre una catifa vermella i al ritme d'una banda de jazz, uns presentadors feien una mena d'entrevistes a les estrelles que anaven entrant on explicaven les glòries del govern ZP. Tot plegat molt innovador, si el que vols és sortir pels mitjans com a un partit polític d'estrelles mediàtiques. Però entrant a fons en el discurs del president espanyol, quin va ser el contingut? Doncs cap, no hi havia cap contingut. ZP va informar al món mundial d'un altre concepte sortit de la mercadotècnia de Ferraz: l'economia sostenible. Ull! serà el terme amb que ens burxaran aquestes properes setmanes. Però que és l'economia sostenible? Doncs l'únic que vam poder aclarir és que és l'economia del segle XXI, i res més. No sabem en que es substancia, quines mesures concretes comporta, res. Un gran acte mediàtic només per anunciar un concepte buit de contingut.
A l'acte del PSOE la gent va sortir igual que va entrar, sense cap noticia nova, però per TV a tots se'ls hi veia contents i somrients. Feliços en definitiva.
És impossible que nosaltres puguem organitzar algun dia actes d'aquest estil. Primer, perquè no tenim els mitjans que mou el PSOE. Però, sobre tot, perquè es notaria massa que no ens ho creiem. Nosaltres ens prenem (a vegades massa) molt en serio la política, i a més, encara no hem perdut el sentit del ridícul.

UPyD i Reagrupament neguen, de manera directa, la distinció entre esquerres i dretes. El PSOE ho fa de manera indirecta, convertint la política en un circ sense contingut. De manera més (UPyD) o menys (PSOE) barroera, totes dues fórmules porten implícit el populisme.

Entre Déu i els mortals

Com si d'una declaració política del més alt nivell feta per un gran mandatari es tractés, les manifestacions fetes l'altre dia pel portaveu de la Conferència Episcopal, monsenyor Martínez Camino, han omplert portades de diaris i emissores de ràdio. Que aquest religiós amenacés amb l'excomunió, l'infern o la caiguda de la titola als diputats que votessin a favor del projecte de llei de l'avortament sembla ser un fet destacable, del nivell de l'amenaça d'agressió bèl·lica d'un cap de govern estranger.
D'aquesta manera, amb aquest protagonisme que se'ls hi otorga, no és d'estranyar que aquests personatges de la Conferència Episcopal es sentin totalment legitimats per a condicionar la vida política. Però, està legitimada la Conferència Episcopal per llençar aquestes amenaces als catòlics? Doncs sí, i tant que sí!

La religió, com molt bé solen recordar-nos els capellans, és una qüestió de Fe. Hi creus o no hi creus.
Pots creure, o no, que hi ha un ser superior creador del món i la vida que, com si d'un pare es tractés, vigila si fem bondat o no.
Pots creure, o no, que va enviar el seu fill a la terra per ser martiritzat en el nostre benefici. I que, a més, es va aixecar de la tomba. Això, més o menys és el cristianisme.
I també pots creure, o no, que l'església catòlica, amb el Papa al capdamunt, és qui representa i interpreta els interessos de pare i fill a la terra. Això, més o menys, és ser catòlic.
Doncs bé, creure o no aquestes coses és qüestió d'això, de creure i, a més, és voluntari. Si creus que l'església representa els interessos divins, t'ho creus i punt. No hi ha volta de fulla. I, per tant, les bajanades que puguin dir els senyors de l'església les has de complir. Si creus en Déu i creus que el Papa és la paraula de Déu, per tant infal·lible, i aquest Papa diu que l'avortament és pecat mortal, doncs és pecat mortal, i com que hi creus has de complir les seves ordres. Això, a efectes pràctics, vol dir que has de votar el que diu el senyor Camino o tornar l'acta de diputat per no votar contra Déu. Algú que creu en l'existència de l'infern s'arriscaria a anar-hi de cap per votar una llei dels humans? Algú que creu en Déu com a ésser suprem gosaria contravenir-ho?

La realitat és que els polítics que es reclamen catòlics actuen com la majoria dels catòlics, és a dir, són més aviat catòlics per tradició/fet cultural que per convenciment i creença en els dogmes de la seva religió. Un polític catòlic pot dir que se la porta fluixa el que digui la Conferència Episcopal o el Papa (que des de 1968 s'han expressat molt clarament sobre l'avortament)? Aquests polítics catòlics, creuen més en el que diuen els portaveus de la seva església, o en mantenir el seu escó?
En definitiva, sí que és legítim (i més tractant-se de qüestions de Fe) que els portaveus de Déu a la terra indiquin als seus fidels com s'han de comportar. Si aquests (els fidels) tenen problemes de consciència entre la seva Fe i les seves obligacions com a membres d'un partit, hauran de triar (en el cas dels polítics de dretes, no hi ha tants problemes, ja han demostrat que de problemes de consciència no en tenen...).
En quan als que, en relació a l'església catòlica, l'únic en que creiem és en la imbecil·litat dels seus dirigents, les paraules dels Ratzinger, Rouco, Camino i cia. tenen el mateix valor que les paraules, que sobre una qüestió de política, pugui expressar el club de fans de Michael Jackson. En el meu cas, només demanaria a la premsa que s'abstingués, tot el possible, de fer d'altaveu de les bajanades d'aquests senyors, que sinó al final s'ho acaben creient...

No som els culpables!

I perquè no som els culpables del desastre al que ens han portat els gestors actuals de l'injust sistema capitalista ens vam manifestar dissabte per Vic.
És hora de donar una resposta unitària a l'actual situació de crisi, crisi que és real i que estan pagant els treballadors. I perquè és hora de donar una resposta unitària, al parc Jaume Portell de Vic i a la posterior manifestació ens vam trobar representants sindicals i polítics de l'esquerra, fins i tot representants polítics que als Plens del seu municipi rebutgen donar suport a la jornada organitzada pels sindicats i després hi són presents.
Van acompanyar els companys de CCOO i UGT de la comarca els secretaris generals d'ambdós sindicats a Catalunya, Joan Carles Gallego i Josep Maria Álvarez, la diputada d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i companya d'EUiA, Mercè Civit i els diputat osonenc d'ERC, Josep Maria Freixenet.
La veu dels representants sindicals va ser clara i va anar en la mateixa direcció: la crisi no l'han de pagar els treballadors, que no són responsables de la mateixa, la crisi l'han de pagar bàsicament els mateixos que s'han estat enriquint de manera desproporcionada durant aquests darrers anys. Cal millorar les condicions laborals, no flexibilitzar-les (= empitjorar-les), cal millorar la formació i, sobre tot, cal que els poders públics intervinguin en l'economia amb polítiques redistributives, progressives i progressistes.
També s'ha de dir, és hora que el sindicalisme i la política vagin de la mà en la defensa dels drets dels treballadors. Això, per suposat, no vol dir que hagin d'haver corretges de transmissió ni subordinacions. Això vol dir que els sindicats han d'entendre que no poden viure aïllats de la política que, a més de gestors, han de ser agents polititzadors de les seves bases. Sinó, el dia que sigui necessari mobilitzar-les amb reivindicacions que vagin més enllà del dia a dia de la seva empresa, ho tindran complicat. Els treballadors han de tenir clar que, per molt que es vulgui negar o vendre el contrari, pertanyen a una classe social, una classe que s'ha de mantenir unida en la defensa dels seus interessos. Aquesta, també és feina del sindicalisme.

imatge: osona.com
més informació: web d'EUiA d'Osona, osona.com, 9nou.cat, elter.net

Polítics, votants, corrupció i democràcia

Un comentari habitual d’aquests dies entre la ciutadania és que la política està podrida i els polítics corromputs. Entre aquells que creiem en la política i en l’honestedat de la majoria dels que s’hi dediquen, el comentari és que aquests fets fan mal a la credibilitat de la política i a la mateixa democràcia.
El cas Gurtel, que travessa el PP des de Galícia a València, passant per Castella-Lleó i Madrid; l’espectacle vergonyós a CajaMadrid; l’anterior govern, tant PP com UM, de les Illes Balears. I ara, l'acusació contra l'alcalde socialista de Santa Coloma i els ex-alts dirigents de CiU, Alavedra i Prenafeta.

No és l'objectiu d'aquesta entrada fer una valoració de la corrupció política. Només deixar clara una qüestió que des d'EUiA i IU venim denunciant des de fa molt de temps: la combinació de creixement sustentat en l'especulació immobiliària, i donacions d'empreses a partits polítics representa objectivament un focus de contaminació innegable. Que a data d'avui encara es permetin aquestes donacions inhabilita, al meu parer, als que diuen actuar per netejar la imatge de la política. Els partits han de tenir fonts suficients i clares de financiació, les donacions de determinats imports està demostrat que no acaben sent gratuïtes. Hauríem de mirar la proporcionalitat entre donacions privades rebudes i casos de corrupció detectats als partits.
Una dada rellevant, corresponent a l'any 2002, quan encara eren legals les "donacions anònimes". Per aquest concepte l'import total rebut pels partits va ser el següent:

• CiU: 4,1 milions d'euros (CDC: 2 milions i UDC: 2,1 milions)
• PP : 2,7 milions
• PNB: 1,4 milions
• PSOE: 532 mil euros (dels quals PSC 84.000)
• Chunta: 200 euros

Del que jo vull parlar en aquest post és de la (co)responsabilitat dels ciutadans/votants en la vida política. Si avui es celebressin eleccions a les quatre CCAA més afectades per la trama Gurtel és molt factible que el PP tornés a repetir una clara majoria. I quant més afectada està la comunitat (Madrid i València) més clara seria aquesta majoria. Els corruptes han de ser jutjats i castigats, però és totalment aliena la ciutadania al que està passant? No coneixia el votant qui era Fabra, Camps, Aguirre... abans de ser votats per darrera vegada?

Avui llegeixo a osona.com que Josep Anglada reconeix davant el jutge que va ser ell qui va agredir primer a un menor i que la baralla va ser amb només un menor i no dos. Independentment de la consideració que em pugui merèixer el fet que aquest presumpte senyor s'inventés una mentida i que la premsa, una vegada més, entrés al drap, el que és innegable és que a Vic tothom coneix des de fa molts anys qui és Anglada. Des de la seva època de batusser franquista, passant per la de líder Blas-Piñarista fins a l'actual de demagog xenòfob (proves televisives incloses), tots els vigatans i osonencs saben qui és. Tot i així, les urnes l'han situat a Vic com a segona força més votada. Podrem coincidir que potser els partits no hem tractat com havíem d'haver-ho fet determinades qüestions, però els vigatans que voten Anglada ho fan realment amb ignorància? Dir que tots els polítics i tots els partits són iguals, no és una excusa per a continuar votant partits xenòfobs i/o immersos en escàndols de corrupció amb la consciència tranquil·la?

Potser, a banda de criticar i demanar responsabilitats als partits (cosa totalment legítima) posant-los tots al mateix sac, anirà sent hora que els mateixos ciutadans reflexionin sobre el seu compromís amb el sistema democràtic. Conec persones de 70 anys en amunt, sense gairebé estudis ni formació, capaces de fer reflexions polítiques (incloent la crítica) carregades de molta més profunditat i coherència que les de persones molt més joves, amb bona formació acadèmica, que sembla que no tinguin cap més font d'informació que programes con “La Noria”.
Crec que tots hem de ser conscients que la salut de la nostra democràcia és competència de tots plegats: ciutadans, premsa, i per suposat... polítics.

Jo també dono suport al FRENTE AMPLIO

• Perquè crec que la cultura, la sanitat i l'educació han de presidir les prioritats de qualsevol govern. Però sobre tot perquè crec que no és justa una societat en que els seus ciutadans tinguin com a una de les seves primeres preocupacions saber què menjaran aquell dia.
• Perquè em sedueix un projecte d'esquerres de debò, plural, obert i sincer.
• Perquè SÍ que s'ha de fer justícia i castigar la corrupció i els crims d'estat.
• I perquè vull que el projecte d'un continent sobirà, independent i just tiri endavant, deixant enrere la injustícia social, l'imperialisme i la misèria...

És per això que, al igual que d'altres companys (1 i 2) d'I Love IU, JO TAMBÉ DONO SUPORT AL FRENTE AMPLIO uruguaià.
Un gobierno honrado, Un país de primera. Sort!!!

La malaltia d'ETA

Ahir el presumpte jutge Garzón tornava a irrompre, de la mà del sinistre ministre Rubalcaba, a la política basca amb la delicadesa que el caracteritza. Noves detencions contra persones que han estat acusades d'exercir el dret de reunió i la presumpta intenció de voler exercir el dret d'associació política.
Realment, se'm fa difícil fer una anàlisi dels motius (indubtablement polítics) d'aquestes detencions. Intentar situar-se a la ment de personatges tan enrevessats com Garzón i Rubalcaba suposa un exercici de ciència-ficció. Així que només puc deixar constància d'aquestes dades, després que cadascú tregui les seves conclusions:

1. Otegi, un dels principals impulsors de les treves d'ETA, porta molt de temps intentant crear un pol sobiranista que destaqui l'acció política i deixi de mirar de reüll que fa o diu ETA. Otegi ha estat desplaçat de la direcció de l'esquerra abertzale per aquesta aposta per la via exclusivament política. Rafa Díez de Usabiaga, altre dels detinguts i ex-secretari general del sindicat LAB (més de 30.000 afiliats i amb el 17% de representació sindical -3r a Euskadi-), va dir després de l'atemptat de la T4 que amb bombes no podia haver-hi procés de pau. És una de les veus més significades de l'esquerra abertzales i un referent de la via política envers la lluita armada.
2. Otegi sap, igual que molts bascos, que el món del MLNV no canviarà a causa de petites trencadisses. Que moltes persones de l'esquerra abertzale, tot i no coincidir amb l'actual línia acrítica d'aquesta respecte d'ETA, no contribuiran a trencar un món que si per alguna cosa s'ha caracteritzat és per la seva unitat (batasuna en euskera). Així doncs, Otegi, Díez de Usabiaga i companyia el que pretenen és crear, dins de Batasuna, una majoria social alternativa a l'actual direcció i a segments més radicalitzats (Segi -Jarrai-, Askatasuna, etc).
3. Les detencions d'aquestes persones és interpretada per alguna premsa (propera al govern espanyol) com un cop de puny del ministeri d'interior (Rubalcaba) davant la lentitud i la ineficàcia actual de la via Otegi. Jo em pregunto: existeix alguna alternativa present dins de l'esquerra abertzale a la via Otegi / Díez de Usabiaga? Tancar aquesta via vol dir apostar únicament per la via il·legalitzadora? Penso que és una aposta molt arriscada. Què perd l'estat espanyol deixant oberta aquesta via política dins de l'esquerra abertzale?
4. Sembla ser que sí, que s'aposta per la via il·legalitzadora. És molt i molt preocupant que a bona part de la premsa espanyola que comentava ahir la notícia es destaqués que es detenia a un ex-líder de LAB, que la detenció d'Otegi s'havia produït a la seu de LAB de Donosti, que les reunions tenien lloc a les seus de LAB. No és doncs estrany que alguna premsa ja hagi intuït quin podria ser el proper moviment del jutge-vedette. LAB és la peça més valuosa que els hi falta al gran puzle de les il·legalitzacions.

Si des del govern espanyol es pensava que la via Otegi era massa lenta per a provocar un moviment del món Batasuna cap a vies exclusivament polítiques, no imagino d'on s'han pogut treure la idea que amb la repressió aconseguiran que aquest moviment sigui més ràpid.
A no ser, és clar, que a més d'un, i de dos, els interessi que el problema de la violència política a Euskadi passi de ser una malaltia mortal, a una malaltia crònica de baixa mortaldat.
Algú es deu haver imaginat què passaria a Euskadi si la idea del pol sobiranista sense violència d'Otegi es fes realitat...

El Pasok guanya a Grècia i KKE i Syriza resisteixen al vot útil

Aquest diumenge un altre país europeu celebrava legislatives, Grècia. Després de 6 anys de governs conservadors, el Pasok torna a ocupar el poder deixant els conservadors del ND amb els seus pitjors resultats.

	2009		2007		2004
	%	diputats	%	diputats	%	diputats
Pasok (socialdemòc)	43,92	160	38,10	102	40,55	117
ND (conservadors)	33,48	91	41,84	152	45,37	165
KKE (comunista)	7,54	21	8,15	22	5.89	12
Laos (ext. dreta)	5,62	15	3,80	10	2,19	0
Syriza (coalició d'esquerres)	4,60	13	5,04	14	3,26	6
Verds	2,53	0	1,05	0	-	-

Si les eleccions alemanyes mostraven el camí per a la creació d'una força d'esquerra transformadora, plural i oberta: Die Linke, camí que pot ser d'utilitat per a la remuntada electoral i organitzativa d'IU, les eleccions portugueses i aquestes gregues, ens han demostrat que és possible resistir davant una gran pujada electoral de la social-democràcia.
A Grècia, el comunista KKE i la coalició Syriza (membre del PEE) que venien d'uns grans resultats el 2007 (8,15% i 22 diputats, i 5,04% i 14 diputats respectivament), han resistit el fort ascens del Pasok i les ganes de desfer-se del govern conservador.
Segurament, i sense conèixer tan en profunditat la realitat interna d'aquests partits (Syriza, al igual que IU i EUiA, coalició de partits), tot apunta (com en el cas portuguès) a una situació de fortalesa organitzativa. Ens hi posem també nosaltres?

Moviments previsibles a l’equip de govern de Vic

Fa ja mesos que a l’equip de govern de Vic comencen a teatralitzar-se presumptes discrepàncies en forma de vots particulars als plens. La, fins ara, granítica unitat del tripartit vigatà comença a esquerdar-se. Diferències de model?, o d’aspectes programàtics importants?

Quan vam comprovar en pròpia carn com tracta el nucli dur de l’equip de govern vigatà les discrepàncies en aspectes importants de política municipal (educació, urbanisme...) i vam veure les reaccions dels “socis” d’esquerres, va quedar clar que els que es quedaven ho feien renunciant a un projecte de ciutat alternatiu al que imposava CiU. Hi ha hagut àrees on les coses s’han fet mínimament bé, no ho nego, però en quan al nucli dur de les polítiques per a la ciutat, els socis de CiU han hagut d’empassar-se el programa convergent (potser, més encertat seria dir el d’en Xevi Solà). Fins i tot, ha estat ERC la que més por ha tingut a expressar discrepàncies, també en temes menors per a la governabilitat de la ciutat, que no per a la seva identitat com a partit (estelades, sopars amb presència de la Casa Reial espanyola, el vergonyós cas del no reconeixement d’en Marià Serra...).

Una de les preguntes que molts ens fèiem era quan temps trigarien els “socis” en marcar alguna diferència respecte CiU. Era clar que no podien aguantar tota la legislatura amb aquesta actitud de total submissió. Arribar a les properes eleccions municipals (2011) amb aquest bagatge seria un suïcidi polític per més glòria d’en Vila d’Abadal i Xevi Solà.

Ara ja tenim la resposta: els moviments comencen just passat l’equador de la legislatura. Imagino que tota aquesta escenificació deu estar pactada: baralles i baralletes sobre qüestions menors i mocions identitàries per tal recuperar terreny a la CUP. Però la realitat és que els desgavells del POUM, els EBEs, les fundacions privades per a gestionar l’educació i la cultura, etc, tiren endavant sense gaires problemes. Desmarcar-se? Sí, però sense posar en dubte els projectes centrals del govern.

Publicat a l'Alternativa d'Osona. Setembre 2009