27 de juny de 2015

Adéu

Doncs si, demà marxo de vacances. Un parell de dies a Irun per a celebrar les festes de San Marcial, i un parell de setmanetes per la comarca do Barbanza. El meu paradís particular, al que no tornava des de feia 5 anys. De tornada, pararé amb la canalla uns dies a Irun...

De vacances s'ha de marxar amb els deures fets. I jo tenia un deure pendent de formalitzar des de fa gairebé un any. Dic "formalitzar", perquè només es tractava de posar negre sobre blanc una situació que de facto ja s'estava produint: el passat dia 15 de juny vaig enviar una carta a la meva organització, EUiA, en la que anunciava la meva dimissió irrevocable de tots els càrrecs que encara mantenia: coordinador comarcal i membre del Consell Nacional.

Motius? Són una suma, podria parlar de manca de sintonia amb el camí que actualment segueix l'organització, de major manca de sintonia encara amb allò que s'anomena "nova política" i "formacions emergents" i els nostre paper en aquest "batiburrillo"... En fi, potser motius polítics n'hi ha, és veritat, motius que precisament no han ajudat gaire a incentivar les ganes de tirar endavant.
Però la raó principal és un cansament personal per determinades qüestions de l'àmbit estrictament personal que han anat succeint aquests darrers mesos. Feia uns quants anys que venia avisant a l'organització, i els meus companys a la comarca, que més de 10 anys de lideratge són masses i això no és bo. Les organitzacions s'han de revitalitzar, han de defugir de la comoditat del "ja ens està bé com ho fas".
Mai he volgut fer allò que s'anomena "una carrera política". Vaig acceptar, amb la idea que fos provisional, un encàrrec que en el seu dia em fa oferir/demanar el company Jordi Miralles. Han passat gairebé 14 anys des d'aquell dia, i pels motius abans expressats, he considerat que és el moment de dir prou. De fet, dir prou ja ho vaig fer fa uns mesos, ara només ho he comunicat oficialment i ho faig públic.

Segueixo creient en que l'emancipació de les classes populars (no de conceptes estúpids com"la gent") ha d'estar organitzada. Per això, de moment, mantinc la meva militància en EUiA.

21 de maig de 2015

El meu vot. Sobren els motius



Dignitat, igualtat, territori, ciutadania, treball, solidaritat..., valors que voldria que ens uníssim a TOTS els vigatans i TOTES les vigatanes.
Diumenge us animo a un vot de lluita, de rebel·lió i de canvi (que ja toca). Us animo i encoratjo a votar Vic per a Tots !

31 de gener de 2015

Sense certeses

En les èpoques que vivim i coneixem, el PP és un ens a expulsar de qualsevol òrgan o govern. Vaig tenir la certesa que els companys d'IU-Extremadura s'equivocaven en no col·laborar en l'expulsió del PP del govern autonòmic, tot i que signifiqués donar suport explícit al PSOE. Tot i havent-t'hi de portar una pinça al nas, la via més correcta era l'andalusa. Però el PSOE sempre ha acabat mossegant la mà que els hi hem estès. Tenir controlat al PP, però, sembla més senzill. Només cal dormir amb un ull mig obert i la pistola carregada sota el coixí. Aquests no enganyen.

Mentre alguns companys pactaven acords i llistes per encapçalar IU-Federal amb Àngel Pérez i la "màfia" d'IU-Madrid, jo em mantenia amb una situació de desconfiada alerta. Tinc clar que aquesta gent, la "caspa" més que la "casta", sobra en IU-EUiA i que el futur de les nostres organitzacions passa per una renovació profunda de persones i mètodes (més que programa). Vaig tenir la certesa que la nova generació d'IU representava la solució. Avui la caspa encara hi són i molts de la nova generació no parlen de canviar IU, sinó de "superar-la". Fins i tot els que van pactar amb Pérez i cia.

L'esquerra és plural i ens ha d'unir el compliment d'un programa comú, més que una ideologia o identitat, sempre ho he defensat. En unes organitzacions de l'esquerra transformadora ancorades en debats interioritzats i dirigides per cúpules atrinxerades, vaig tenir la certesa que la irrupció de noves organitzacions farien de lubricant per aquesta unitat, basada en noves formes de fer política i organitzar-se. Però sembla que a alguns, de tant empatitzar amb els Botin, els hi ha vingut el gust per les unions via opa-hostil. Així, tots serem "ni d'esquerres ni de dretes", que tant és, i diluirem sigles amb anys de lluita per a major glòria d'individualitats que no mostren cap rebuig a unes, més que evidents, mostres de culte a la personalitat.

I així és com un servidor es va quedant sense certeses.

24 de gener de 2015

Podemos, el dit i la lluna

Al igual que en la metàfora del dit i la lluna, tinc la sensació que amb Podemos passa, de manera majoritària, una cosa similar: es creen uns debats sobre una de les seves targetes de visita, la corrupció i la "casta", que aplicats a la mateixa organització passen de llarg del que és substancial i es queden en la mera anècdota.

El primer cas en que es va posar en dubte la pressuposada puresa i immacularitat dels seus líders va ser el del famós contracte amb la Universitat de Màlaga d'Iñigo Errejón. La immensa majoria de comentaristes i tertulians van posat l'accent en si Errejón podia o no fer la seva feina des de Madrid o en les característiques del contracte.
Personalment, donat l'alçada del llistó amb que Podemos fa passar a tots els polítics de la "casta" (o sigui, els de les altres organitzacions), veig com a qüestió veritablement vergonyant i condemnable el fet que Errejón estigués cobrant aquest sou i treballant (amb un altre bon sou) per a la seva organització. Necessita Errejon gairebé 4.000€ per viure? Tenir dues feines (tot i que només es faci una) ajuda a reduir la taxa d'atur?

Un segon cas és el del contracte d'una empresa de Juan Carlos Monedero (unipersonal) amb determinats paisos d'Amèrica Llatina que li han reportat uns ingressos de gairebé mig milió d'euros! Ara es debat si els contractes eren reals o no, si va fer la feina o si els paisos són aquests o aquells. A mi em resulta molt més important i aclaridor l'exemple que ens dóna Monedero. Crear una empresa unipersonal? I per què no va ser contractat ell com a persona física per a la feina? Malpenso si veig a darrere ganes d'estalviar-se impostos? Deu ser això, que malpenso, perquè un líder de Podemos mai cauria en aquestes actuacions més pròpies d'altres dirigents de partits molt propensos a facturar feines personals a través d'empreses sense cap més activitat. És aquest el model empresarial a seguir d'exemple?


Pablo Iglesias va fer el descobriment de la roda el dia que va dir que donaria part del seu sou i només es quedaria amb l'equivalent a 3 vegades el SMI. Alguns pensarien que la part sobrant (gens menyspreable) aniria a Càrites, Creu Roja o el banc d'aliments. Doncs no, pel que sembla la "donació" serà a La Tuerka (que ja no és una societat sense ànim de lucre) i a la seva organització. I a mi no em sembla malament, el que em provoca un cert fàstic és la prepotència i pretesa superioritat moral respecte als altres quan anuncia a bombo i plateret aquestes innovacions en decència.
Doncs bé, EUiA en la seva carta financera ja té reconegut que tots els seus càrrecs tinguin limitat el sou màxim que cobren de les institucions. I l'altra part es cedeix a l'organització i fundacions afins. Ve a ser el mateix, però sense fer tanta demagògia ni parlar de "donacions".

En fi, que fastigueja (a mi almenys), determinada superioritat moral amb que alguns tracten d'altres organitzacions i persones amb molts més anys de lluites a les seves esquenes, i més quan després es comprova que no han acabat de posar un peu a l'escenari i ja demostren capacitats escèniques similars a la "casta" més castosa... 

8 de gener de 2015

Llibertat d'expressió?

El mateix dia en que una publicació satírica i els seus periodistes eren brutalment agredits a França i que des de les institucions de l'estat espanyol, amb el govern en primera fila, es feien proclames a la llibertat d'expressió, un humorista satíric era imputat a Espanya per aquest vídeo.
Tota la solidaritat amb Facu. Serveixi aquest post d'autoinculpació...



L'humorista de LaTuerka @Facu Díaz ha estat imputat aquest dimecres per l'Audiència Nacional per un presumpte delicte "d'humiliació a les víctimes del terrorisme". El motiu és un sketch emès en que un encaputxat anunciava el "cessament de l'activitat armada del Partit Popular" pels seus múltiples casos de corrupció, i anunciava que militants conservadors s'afegirien a formacions polítiques com UPYD i Vox.

La denuncia per la que ha estat imputat va ser presentada per l'associació "Dignidad y Justícia" que va al·legar que el vídeo equipara en to "burlesc i de mofa" al PP amb ETA. D'aquesta manera, la associació considera que l'sketch és "clarament constitutiu d'una humiliació, vexació, descrèdit, i escarni a las víctimes del terrorisme i els seus familiars, castigat a l'article 578 del Codi Penal".

24 de desembre de 2014

A pesar de tot... (Fairytale Of New York)

A pesar de tot, del patiment, de la injustícies, de la misèria... Bon Nadal!



Fairytale Of New York, escrita el 1987 per Jem Finer i Shane McGowan (The Pogues) està considerada, en enquestes a Irlanda i UK, com la millor cançò de Nadal de tots els temps.
En la seva versió original està cantada per Shane McGowan i Kirsty McColl (vídeo original).
McGowan, cantant i compositor de The Pogues, alcohòlic, i considerat un dels millor poetes irlandesos vius, va néixer el dia de Nadal de 1957... i contra tot pronòstic, a data d'avui, encara és viu.

LLETRA:
Era la vigília de Nadal nena,
en una cel·la plena de borratxos un vell em va dir que ell ja no veuria una altra
i llavors va cantar un passatge de "The Rare Old Mountain Dew"
i apartant la cara vaig somiar amb tu.

Vaig tenir una bona ratxa,
em van pagar 18 a 1,
Tinc el pressentiment que aquest any serà el nostre
així que feliç nadal
T'estimo nena,
vindran temps millors en els que els nostres somnis es faran realitat.

Ells tenen grans cotxes, neden en rius d'or,
però el vent et traspassa
no és lloc per als vells
Quan vas agafar la meva mà per primera vegada en un fred Nadal
em vas prometre que Broadway estava esperant-me.

(ELLA) Eres ben plantat,
(ELL) Eres bonica,
la reina de la ciutat de Nova York
(TOTS DOS) Quan la banda va acabar de tocar la gent demanava més
Estava sonant Sinatra
tots els borratxos cantaven, mentre ens besem en un racó
i vam ballar durant tota la nit.

(TOTS DOS) Els nois del cor de la policia cantaven "Galway Bay"
i les campanes repicaven pel dia de Nadal

(ELLA) Ets un gandul, un gamberro
(ELL) I tu una vella ramera penjada
tirada aquí, mig morta, amuermada al llit
(ELLA) Sac de merda, cuc, fastigós marica barat,
fica't al cul el teu feliç Nadal.
Prego a Déu perquè sigui l’últim junts.

(TOTS DOS) Els nois del cor de la policia cantaven "Galway Bay"
i les campanes repicaven pel dia de Nadal

(ELL) Jo podria haver estat algú
(ELLA) Bé, igual que tots.
Però em vas allunyar dels meus somnis quan et vaig conèixer.
(ELL) Els vaig guardar amb mi, amb afecte,
els vaig posar amb els meus, jo sol no puc aconseguir-ho,
perquè he construït els meus somnis al voltant teu.

(TOTS DOS) Els nois del cor de la policia cantaven badia de Galway
i les campanes repicaven pel dia de Nadal.

29 de novembre de 2014

Sobre fronteres

Doncs si, una intervenció magnífica de l'eurodiputada de l'Esquerra Unitària Europea Marina Albiol, que hauria de servir per tancar-li la boca a aquells que se l'omplen parlant de no aixecar fronteres ni separar pobles.
"Una grande y libre" ben tancada davant la misèria i els desheretats.


11 de novembre de 2014

#9N: Alguna impresió

Diumenge passat, sense ser nacionalista ni, d'entrada, independentista, vaig votar #SiSi a la consulta substitutòria de l'oficial anul·lada pel TC. I ho vaig fer una mica a contracor, triant l'opció menys dolenta.
I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.



Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.

La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.



Quant els resultats, un parell de consideracions:

1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.

2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.



22 de setembre de 2014

Lliçons escoceses

El triomf del "Si" al referèndum celebrat el passat 18 de setembre a Escòcia hagués obert camins, d'actual incert recorregut, per d'altres pobles europeus que aspiren a la seva plena sobirania, o almenys a una sobirania similar a la que tenen els estat que formen l'UE.
Seria possible una convivència lleial i amistosa entre poble independitzat i estat d'origen? (tot i que crec que depèn més del grau de civilització dels pobles que a qualsevol altre aspecte, tal i com va demostrar l'antiga Txecoslovàquia). Existiria i quina importància tindria el veto d'algun estat membre de l'UE sobre el nou estat? Seria membre immediat del club o se'l faria esperar? I quant hauria d'esperar?...
En fi, fins que una altra nació integrada en un estat membre de l'UE no es separi democràticament, no ho sabrem.


Però si que hi ha efectes i lliçons de gran importància que podem extreure de la celebració del referèndum a Escòcia:

1. Un innegable precedent: Una nació integrada a un estat de l'UE ha pogut votar pacíficament, i l'estat del que formava part ho ha permès.
Ja no tindrem com a exemples més propers d'independència el de les repúbliques balcàniques o la URSS (que són exemples d'una realitat política molt més complexa i llunyana).
Cada vegada ho té més complicat l'estat espanyol per recórrer a l'extravagància de llocs llunyans o guerres separatistes. Una democràcia bastant més antiga i "utilitzada" que l'espanyola ha permès votar. Serà un referent.

2. Volien, volem votar: Els guardians del sistema polític espanyol heretat del franquisme solen afirmar que aquestes qüestions només interessen a quatre eixelebrats.
En els temps que corren, un 85% de participació deixa a les clares que quan la gent veu una clara correlació entre l'exercici de la democràcia i els efectes d'aquest exercici sobre la seva vida, les ganes de participar són evidents.


3. Democràcia amable i civilitzada: Durant les darreres Diades, Catalunya ha demostrat, per activa i per passiva, que la seva reivindicació és majoritàriament democràtica, pacífica i civilitzada. L'exemple a imitar és Escòcia.
D'un independentisme clarament residual, el poble escocès ha arribat a posar contra les cordes l'establishment britànic i europeu. Ho han fet convencent amb arguments, amb empatia, amabilitat, comprensió... No amb acusacions de botiflerisme, apel·lacions a la puresa pàtria o insults a l'altra part. 
Ara volem exercir el dret a votar, però si un dia l'acabem exercint, caldrà per part d'alguns nous independentistes hiperventilats més empatia i amabilitat...


...i 4. Voten/votem tots: Que una causa guanyi de carrer al carrer no vol dir res més que té unes bases socials hipermotivades i hipermilitants. Però voten/votem tots (imagino que un objectiu innegable seria una gran participació), i pel que veig alguns no entenen que també vota i decideix qui a l'hora de la "V" estava veient Tele5 o 13TV. 
Si miraves les notícies d'Escòcia prèvies al 18-S, només veies mobilització del "Si". Però el "No" va guanyar per més de 10 punts. Alguns haurien de revisar el darrer paràgraf del punt anterior...

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails