11 novembre de 2014

#9N: Alguna impresió

Diumenge passat, sense ser nacionalista ni, d'entrada, independentista, vaig votar #SiSi a la consulta substitutòria de l'oficial anul·lada pel TC. I ho vaig fer una mica a contracor, triant l'opció menys dolenta.
I és que després de seguir amb moderat interès tot aquest anomenat "procés" durant gairebé un lustre, vaig arribar a la conclusió que la via cap a un estat espanyol plurinacional només és possible (i molt remotament) amb un pacte entre iguals. Espanya només negocia (i a vegades ni això) amb d'altres estats com ella. Potser un canvi de majories a l'estat torni a reobrir aquesta via (a llavors potser canviaria el meu vot per un #SiNo), però en sóc molt escèptic.
Així doncs, no podent tenir un estat plurinacional com a opció real, igual que sempre he afirmat, vaig prioritzar no renunciar a la sobirania que ens correspon com a país per sobre dels llaços que encara poguéssim mantenir amb d'altres pobles i gents de l'estat.



Crec que l'única via possible per assolir una independència és la de la voluntat lliure i democràticament manifestada de la societat. En el que a aquest succedani de consulta respecta, era més que escèptic. Però imagino que al igual que a molts altres catalans, va ser el govern espanyol qui em va acabar d'esperonar per sortir a votar.

La primera qüestió objecte de comentari seria la de la participació. De fet, era la qüestió principal i la més fàcilment avaluable. Per a mi, la línia que separava el fracàs de l'èxit s'hauria d'haver situat al voltant del milió i mig de votants. Tot el que s'acostés als 2 milions seria un gran resultat, i sobrepassar els 2 milions, tot un èxit. Els resultats parlen per si sols, 2,3 milions de persones és un èxit enorme.
Alguns diran que és més o menys la mateixa gent que ja va participar enguany a la "V", i una mica més que a la "Via" de 2013. El cas és, i crec que els resultats d'aquest diumenge així ho demostren, que no anava gaire desencaminat quan no m'acabava de creure les xifres donades els dos darrers 11S.



Quant els resultats, un parell de consideracions:

1) "Chapeau" als més de 400mil votants que no van votar #SiSi, crec que el seu vot (sobre tot el #No i el #Blanc) té un valor especial com a veritables demòcrates. Ells van ser actors principals com a legitimadors de la consulta.

2) No acabo d'entendre el gran entusiasme de l'independentisme (més enllà de l'èxit d'organització i participació en la consulta), a no ser, és clar, que tinguin dades que a mi se m'escapen. Realment queden a les reserves centenars de milers de votants del #SiSi a banda dels que van votar diumenge? 1,8 o 1,9 milions de vots són un gran resultat per unes eleccions al Parlament com les de 2012 (67% de participació -3,6 milions- sobre el cens habitual -més reduït que el 9N-), però són suficients per a un referèndum vinculant?
A Escòcia va votar un 85% del cens. No sé si a Catalunya hi hauria una mobilització similar, però si hi hagués vinculació en els resultats, crec que no ens quedaríem molt més enrere.
Un 75% dels cens del 9N serien uns 4,7 milions de votants. Per tant, es necessitarien uns 2,3 o 2,4 milions de #SiSi per a obtenir majoria absoluta. Queden mig milió de votants del #SiSi per aflorar? Realment em sorprendria.
Així doncs, o bé es juga la victòria en un hipotètic referèndum a una participació inferior al 65% del cens o potser s'haurien de buscar complicitats amb molts partidaris del #SiNo, sovint menyspreats (quan no ridiculitzats), què s'ha demostrat, representen un espai propi no precisament insignificant. Un espai, no l'oblidem, que es troba també dins del àmbit del sobiranisme.



22 setembre de 2014

Lliçons escoceses

El triomf del "Si" al referèndum celebrat el passat 18 de setembre a Escòcia hagués obert camins, d'actual incert recorregut, per d'altres pobles europeus que aspiren a la seva plena sobirania, o almenys a una sobirania similar a la que tenen els estat que formen l'UE.
Seria possible una convivència lleial i amistosa entre poble independitzat i estat d'origen? (tot i que crec que depèn més del grau de civilització dels pobles que a qualsevol altre aspecte, tal i com va demostrar l'antiga Txecoslovàquia). Existiria i quina importància tindria el veto d'algun estat membre de l'UE sobre el nou estat? Seria membre immediat del club o se'l faria esperar? I quant hauria d'esperar?...
En fi, fins que una altra nació integrada en un estat membre de l'UE no es separi democràticament, no ho sabrem.


Però si que hi ha efectes i lliçons de gran importància que podem extreure de la celebració del referèndum a Escòcia:

1. Un innegable precedent: Una nació integrada a un estat de l'UE ha pogut votar pacíficament, i l'estat del que formava part ho ha permès.
Ja no tindrem com a exemples més propers d'independència el de les repúbliques balcàniques o la URSS (que són exemples d'una realitat política molt més complexa i llunyana).
Cada vegada ho té més complicat l'estat espanyol per recórrer a l'extravagància de llocs llunyans o guerres separatistes. Una democràcia bastant més antiga i "utilitzada" que l'espanyola ha permès votar. Serà un referent.

2. Volien, volem votar: Els guardians del sistema polític espanyol heretat del franquisme solen afirmar que aquestes qüestions només interessen a quatre eixelebrats.
En els temps que corren, un 85% de participació deixa a les clares que quan la gent veu una clara correlació entre l'exercici de la democràcia i els efectes d'aquest exercici sobre la seva vida, les ganes de participar són evidents.


3. Democràcia amable i civilitzada: Durant les darreres Diades, Catalunya ha demostrat, per activa i per passiva, que la seva reivindicació és majoritàriament democràtica, pacífica i civilitzada. L'exemple a imitar és Escòcia.
D'un independentisme clarament residual, el poble escocès ha arribat a posar contra les cordes l'establishment britànic i europeu. Ho han fet convencent amb arguments, amb empatia, amabilitat, comprensió... No amb acusacions de botiflerisme, apel·lacions a la puresa pàtria o insults a l'altra part. 
Ara volem exercir el dret a votar, però si un dia l'acabem exercint, caldrà per part d'alguns nous independentistes hiperventilats més empatia i amabilitat...


...i 4. Voten/votem tots: Que una causa guanyi de carrer al carrer no vol dir res més que té unes bases socials hipermotivades i hipermilitants. Però voten/votem tots (imagino que un objectiu innegable seria una gran participació), i pel que veig alguns no entenen que també vota i decideix qui a l'hora de la "V" estava veient Tele5 o 13TV. 
Si miraves les notícies d'Escòcia prèvies al 18-S, només veies mobilització del "Si". Però el "No" va guanyar per més de 10 punts. Alguns haurien de revisar el darrer paràgraf del punt anterior...

9 abril de 2014

De violències

Els mateixos que van ordenar desallotjar a cops de porra els indignats asseguts pacíficament a les places, que indulten policies torturadors o que consideren com a intents de cop d'estat envoltar sense cap violència una institució; són els que després van instar les autoritats ucraïneses, democràticament escollides, a no fer us de la repressió policial davant manifestants que, tal i com vam poder comprovar "in situ" per TV, van arribar a estavellar una excavadora contra els cordons policials, van assaltar comissaries emportant-se armament, o van saquejar institucions públiques. Reprimir a qui està assegut mans enlaire a una plaça, i condemnar l'ús de la repressió contra els que assalten i incendien institucions públiques i maten policies.


Finalment, el suport gens soterrat de l'UE i USA als "indignats de Maidan" va provocar un canvi de govern a Ucraïna. Poc importa si alguns manifestants armats amb Kalashnikov, i sota banderes nazi, es van acabar imposant als menys violents.



El missatge és clar: s'accepta un canvi de govern provocat per grups armats violents, tot i que abans s'haguessin pactat unes eleccions democràtiques anticipades. Acceptarien a casa pròpia aquesta tesi els paisos de l'UE o USA?

Ara l'altra meitat del país es revolta (de manera molt més pacífica, s'ha de dir) contra el govern resultant del cop d'estat. El govern colpista amenaça amb aplicar la llei contra el terrorisme, prohibir determinats partits i, fins i tot, les "idees separatistes". I com responen els professors mundials de democràcia? Doncs donant suport a la possible repressió del govern colpista de Kiev i culpabilitzant Rússia de les manifestacions.

Violència és allò que amenaça subvertir l'ordre i els interessos estratègics establerts pels paisos del G7, per si no quedava clar...

8 març de 2014

Que s'acabi el malson

Ni el passat de militància obertament feixista del seu impulsor, conegut de manera àmplia per la majoria de la ciutadania vigatana i osonenca, ni un discurs de contingut nítidament xenòfob i groller, va evitar que l’any 2003 el malson de la PXC s’obrís pas a la ciutat de Vic, i en successives conteses electorals anés guanyant terreny a la resta de la comarca, així com a Catalunya. Sense defugir les responsabilitats dels partits democràtics, que segur que les tenim, en no saber explicar solucions vàlides a una qüestió de gran complexitat com és la de la convivència en una societat que va haver d’assumir en molt poc temps l’allau de persones arribades fugint de la misèria; el cas és que el discurs demagògic de l’antipolítica i l’odi va anar quallant a casa nostra. Els resultats electorals de 2007 i 2011 van agreujar aquesta situació política, condicionant en part l’actuació de la resta de grups democràtics.

Però com sol acabar passant en casos similars, als portaveus de l’odi i la demagògia el bumerang se’ls hi acaba girant en contra. El vodevil que hem viscut amb la PXC aquestes darreres setmanes (alguns no negaré que amb notable satisfacció), no és sinó el resultat d’allò que molts havíem estat denunciant durant molt de temps: l’autoritarisme, l’odi i la demagògia, que el pare de la criatura havia estès entre una organització, creada a la seva imatge i semblança, se li ha acabat tornant en contra seva.
Al fi nal segurament han estat temes tan mundans com el poder i els diners els que han provocat l’expulsió d’Anglada de la PXC, això és el menys important. El que crec més important és que els ciutadans i ciutadanes de Vic no oblidin aquests fets.

Tinc el convenciment que el malson de PXC haurà quedat desterrat de la nostra ciutat i de la comarca, no tinc però tan clar que qui va engendrar aquest malson acabi desapareixent políticament de les nostres vides. És impensable que una PXC sense el seu líder omnipresent pugui aspirar a ocupar cap tipus d’espai polític en aquesta comarca, però Anglada ja ha amenaçat que, bé amb l’actual marca electoral, bé amb una nova, vol continuar estant present a la nostra realitat política.

En tot cas, si després del que, no ja els partits i associacions democràtiques, sinó els seus mateixos correligionaris han vingut denunciant, encara resta un espai polític destacable per aquest personatge a la nostra ciutat, haurem de concloure que la malaltia que afecta una part de la nostra societat és més greu del que imaginàvem.
És i serà responsabilitat dels partits democràtics evitar el condicionament que de la vida política de la nostra ciutat puguin fer persones que ja hem vist com actuen. I serà responsabilitat dels votants (perquè l’exercici del vot també representa una gran responsabilitat) barrar el pas a qui posa en risc la convivència entre les persones.

Esperem i desitgem que tot el que ha passat aquestes darreres setmanes serveixi per a que a molta gent li caigui la vena dels ulls i que, d’una vegada per totes, puguem despertar del malson.

Publicat a "El Vigatà"
edició de 28 de febrer de 2014

21 setembre de 2013

Die Linke, únic vot d'esquerres possible a Alemanya

Demà diumenge el conjunt dels europeus ens juguem molt en les eleccions alemanyes. En juguem el futur de les polítiques "austericides" imposades per la seva "canceller" als paisos del sud d'Europa.  
Des d'aquesta perspectiva, qualsevol vot que vagi a parar a la CDU de Merkel o els seus possibles aliats al govern, és un vot per a continuar estrenyent la soga sobre els coll de les classes populars i mitjanes d'aquests paisos i, perquè no dir-ho, de les classes populars i mitjanes del seu propi país, on ja s'està demostrant que el "miracle alemany" no ho és tant, i que el creixement s'ha construït a base de "minijobs" i retallades sobre drets laborals i, sobre tot, drets dels futurs pensionistes.


En un principi, semblaria que quan ens referim al "possibles aliats" de Merkel parléssim només dels liberals de l'FDP, socis "naturals" en la dreta. Les enquestes posen en risc la reedició d'aquest pacte dretà ja que, tot i que no es posa en dubte el triomf de la CDU, aquest no serà per majoria absoluta, i si que hi ha un risc real de que l'FDP no arribi al 5% de vot mínim per entrar al Bundestag. Si aquesta última opció s'acabés produint, s'obririen les portes a un possible acord SPD, Verds i Die Linke que tindria majoria suficient.
Un acord d'aquest tipus no serà possible perquè tant l'SPD com els Verds han descartat un acord amb Die Linke ja que aquests "trenquen el consens fonamental de l’establishment alemany en política econòmica i internacional". A més, han afirmat que s'estimen més entrar en un govern de coalició amb la CDU que amb el partit de l'esquerra.

Tot plegat, vist des de Catalunya, ens pot resultat estrany, ja que assimilem els Verds alemanys (més pro-CDU i anti-Linke que el mateix SPD) amb ICV (bé, de fet estan al mateix grup europeu). Però això és un error. És indubtable que, podent-hi tenir discrepàncies programàtiques puntuals i mínimes amb ICV, aquesta és una organització inequívocament d'esquerres, hereva en bona part de l'herència del PSUC. No passa el mateix amb el Verds alemanys que, com han demostrar, són molt capaços de donar ple suport a polítiques neoliberals i intervencions militars a canvi d'alguna mesura de caire "ecologista" del govern. A banda, com bons liberals, són profundament anti-socialistes.

Segurament, més que equiparar els Verds alemanys amb ICV, els hauríem d'equiparar amb altre tipus de verds de l'estat com Equo que, per exemple, aquesta setmana s'ha oposat a l'acord sobre la mineria per anar contra el medi ambient, tot i que el no acord hagués suposat deixar al carrer milers de treballadors, que es continués important (i cremant) carbó provinent d'altres paisos i sense cap pla concret alternatiu per aquests treballadors.
Veig, en aquest punt concret, més lògica la postura d'anar substituint aquestes indústries nocives per altres d'alternatives i anar recol·locant els treballadors abans que deixar-los al carrer.

Pels que ens considerem d'esquerres, l'ecologisme és un punt inseparable de la nostra condició de lluitadors per un món més just i sostenible. Per això, no podem acceptar com a compatible la defensa del medi ambient i les polítiques que van contra els drets de les persones.

Per tot plegat, demà a Alemanya només hi ha un vot possible per a les persones d'esquerres que ens oposem a les polítiques neoliberals, el vot a aquells que han fet, fan, i seguiran fent front a la canciller Merkel i no pactaran amb ella. Demà l'únic vot d'esquerres possible és Die Linke.

18 setembre de 2013

"Digues què votaràs, botifler!"

La veritat és que moltes idees, tuits escampats i articles, d'una i altra banda, llegits, mereixien un post clarificador sobre el meu posicionament sobre la qüestió nacional.
Sóc sobiranista (defenso la sobirania de totes les nacions, Catalunya inclosa) però no independentista, la independència no és el meu objectiu polític primordial. Votaria, o votaré, "SI" en un hipotètic referèndum. No per gran convenciment, sinó per exclusió. Com que l'opció que defenso (una Catalunya sobirana en una república ibèrica plurinacional) no és gaire viable, apostaré per l'altra opció que ens permet ser sobirans, la independència.
Viuré un hipotètic referèndum amb passió, però l'endemà (sigui quin sigui el resultat) no m'emportaré cap alegria ni decepció important, em llevaré igualment i continuaré apostant per una societat justa.

Però no em caldrà fer aquest post. El company Marc Vidal, diputat d'ICV-EUiA per Girona, ha fet un post que comparteixo al 100%. Recull els arguments exactes que jo faria servir i les mateixes conclusions. A més, en Marc és un gran "explicador". Escriu tan bé com parla, o a l'inrevés (per alguna cosa és professor).

"...el meu objectiu a la vida no és la independència, ni la nació, ni la bandera, ni la pàtria. És, ras i curt, intentar construir un món més just en la mesura de les possibilitats que tinc a cada moment. La independència pot ser un instrument, les nacions són entelèquies, les banderes i les pàtries, emocions. La justícia social, per contra, és un objectiu polític."

"...I ara mateix ho estem barrejant tot alhora i correm el perill de fer un pa com unes hòsties, i traslladar les emocions al terreny de la irracionalitat. "Això és fer la puta i la ramoneta! Pecat! A la foguera! Digues què votaràs, botifler!" Aquesta podria ser l'expressió nostrada d'algun independentista hiperventilat de nova generació..."

"...I no acceptaré que algú em retregui allò de ser un mal català, o que faci llistes de bons catalans i catalans dolents i em posi en aquesta. I menys que ho faci algun català que es considera hereu de l'èpica històrica del país però només ha conegut el Franco del Polònia. O algun català de les famílies que es van fer riques amb l'estraperlo durant la guerra, o dels catalans que s'han fet d'or pagant sous de misèria durant dècades i estafant hisenda, o simplement dels lladres catalans tipus Millet i els seus amics, que ara són indepes de tota la vida."


En fi, us enllaço aquest gran post que faig meu: La puta, la Ramoneta i els que estafen la tieta

17 setembre de 2013

La Pegatina & Femín Muguruza (Irun-Mosku)

Apoteòsic final de concert de La Pegatina al barri irundarra de Mosku, en el marc de les festes de San Martzial (2012).
Acompanyats per Xabi Solano, primer, i Fermím Muguruza després, fan embogir la plaça Urdanibia, primer amb el clàssic Lepon Hartu ta Segi Aurrera i després amb la mítica cançó, que va marcar la meva adolescència i la de molts bascos, Sarri, Sarri (wiki).


 Mestissatge basc-català!

Lepon Hartu ta Segi Aurrera (carrega amb ell i segueix endavant!)

Trailara, trailara
la-la-ra la-la-la-ra
Lepoan hartu ta segi aurrera!
Lepoan hartu ta segi aurrera!


Gazte bat lurrean aurkitu dugu (trobem un jove caigut a terra)
lore gorriz beterik kolkoa... (el pit ple de flors vermelles)
burdinen artetik ihesi dator (de dins dels barrots arriba)
euskal gazteriaren oihua! (el crit del jovent basc!)
Mutilak, eskuak elkar gurutza! (Nois, ajuntem les nostres mans!)
ekin ta bultza denok batera! (Actuem i empenyem tots a una!)
Bidean anaia erortzen bazaik, (Si al camí cau un germà,)
lepoan hartu ta segi aurrera! (carrega amb ell i segueix endavant!)

16 setembre de 2013

Uno de la mayoría silenciosa (Jordi Évole, i jo també)

Comparteixo aquest magnífic article d'en Jordi Évole sobre el procés cap a la independència, la Via Catalana i la "majoria silenciosa", que ha publicat aquest dilluns a El Periòdico.
Em sento representat en un 99% pel que diu i pels seus arguments. L'únic 1% en que ens diferenciem és que, avui, jo si que votaria a favor (sense ser independentista, si sobiranista, i sense agradar-me gens ni mica la parafernàlia patriotera, d'allà i d'aquí).


Uno de la mayoría silenciosa

Jordi Évole

Soy un afortunado. El otro día la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría habló de mí. Bueno, de mí y de unos cuantos más. De los que no fuimos a la cadena humana, de esos a los que ella llamó «mayoría silenciosa», ese concepto que debe salir en el minuto 1 de reunión de cualquier Gobierno que ve salir a la calle mucha gente. Tan originales como siempre.


Apreciada vicepresidenta, yo no fui a la cadena, pero le rogaría que la próxima vez que hable de mayoría silenciosa no me cuente, no se apropie de mi silencio. Porque le aseguro que quedarme en casa no significa tener la opinión que usted interesadamente presupone.

Mire, no fui a la cadena porque sigo manteniendo buenos vínculos con el resto de España que hacen que mi primera opción no sea la independencia. Mis padres nacieron allí, se criaron aquí, aprendieron catalán, me lo enseñaron. He viajado por toda España sin ocultar nunca mi catalanidad, y he tenido la suerte de conocer también una España dialogante, plural y tolerante. Una España prácticamente desaparecida de algunos medios de comunicación catalanes, que prefieren darle eco a una columna incendiaria de la página 27 de La Razón. Y pasa lo mismo con la Catalunya dialogante, plural y tolerante: que ha desaparecido de algunos medios españoles empeñados, por ejemplo, en magnificar en sus grotescas portadas la supuesta persecución del castellano en Catalunya. Y así los extremos han ido retroalimentándose hasta la situación actual de casi no retorno.

Dicen ustedes que aquí hay medios de comunicación públicos volcados en la causa independentista. No le diré que no. Y es una anomalía que eso ya no sea ni noticia. Pero pocas cosas son tan eficaces para el independentismo como un buen editorial del Abc o una declaración de su ministro Wert.

Los que creemos aún en los puentes entre Catalunya y España ya somos minoría. Y no me extraña tras todos los sinsabores vividos desde el gratuito «apoyaré» de Zapatero: un Estatut votado en referendo, aprobado por el Parlament, cepillado en el Congreso y luego inconstitucional.

Ahora en Catalunya lo que impera es exhibirse como independentista. A una amiga su hijo de 9 años le preguntó por qué ellos no iban a lo de la cadena, que visto por la tele parecía muy guay. Y mi amiga no supo qué responderle. Porque la puesta en escena cívica, reivindicativa y festiva es indiscutiblemente atractiva. Por no hablar del rotundo éxito de convocatoria. Pero yo nunca he sido muy de patrias. Ni de aquella ni de esta. Descolgaría el banderón de la plaza Colón, me incomodan las banderitas españolas en los polos de algunos, igual que me incomoda vivir en un lugar en el que la estelada se ha convertido en adorno habitual de balcones, pulseras o zapatillas deportivas.

Me dicen que con la independencia Catalunya será libre. Será libre de España para poder equivocarse o acertar por su cuenta, como es lícito. Pero libre con mayúsculas no me lo acabo de creer. Y no es que yo ahora sea libre. No lo soy. Por ejemplo, como periodista mi libertad radicaría en poder publicar aquello que considero que debo publicar. ¿Es posible llevar a la portada de algún gran medio catalán o español algo que afecte gravemente a un banco que ha dado un crédito a ese medio de comunicación? ¿Y con la independencia eso será posible?

Pero ¿sabe qué pasa, apreciada vicepresidenta? Que si alguien me da motivos para cambiar de opinión esos son ustedes, que con su actitud se han convertido en la máquina más bestia de hacer independentistas. Desde que gobiernan, ustedes no han perdido un solo minuto en intentar entender lo que pasa aquí. A veces tengo la sensación de que son ustedes los primeros interesados en que Catalunya se independice.

Si realmente quieren escuchar a la «mayoría silenciosa», déjenla votar. Y si la Constitución es un obstáculo, refórmenla: ustedes y el PSOE ya tienen experiencia en reformas constitucionales exprés. Y, puestos a pedir, háganlo más pronto que tarde. Porque yo también tengo prisa. Tengo prisa para que mis gobernantes se preocupen de algo más que no sea la independencia. Para que los gobiernos que hemos elegido se ocupen, por ejemplo, de la gente que lo está pasando mal. Aunque puede que a los que gobiernan aquí o allí eso no les interese.

potser també t'agradi...

Related Posts with Thumbnails